El pregó

Leticia Dolera, pregonera de la festa

Una actriu barcelonina és enguany de pregonera de la festa major, a la qual no només aporta la seva experiència com guionista i directora, sinó també la seva defensa decidida dels drets de les dones. El seu compromís feminista ha pres aquest 2018 la forma d'un llibre titulat Morder la manzana.

Vaig obrir els ulls per primera vegada a la clínica del Pilar de Barcelona un 23 d’octubre a mitjanit.

Al barri del Clot, on em vaig criar, vaig clavar les primeres puntades de peu a una pilota. M’encantava jugar a futbol. 

Més endavant vaig viure molt a prop de la Sagrada Família, un monument que em fascinava, com tota l’obra de Gaudí. 

Cada Nadal m’emocionava amb l’arribada de la Fira de Santa Llúcia i cada estiu em passava hores jugant amb les onades del mar del Maresme i fugint de la meva mare quan em deia que em posés protecció solar (fins que em vaig cremar).

Els primers petons de portal me’ls vaig fer al barri de Sants, on vaig passar l’adolescència.

Ja en aquella època m’encantava anar al cinema; les visites al Comèdia, al Verdi, al Renoir o al Palau Balanyà gairebé eren una obligació setmanal, ja fos sola o amb amigues. De fet, sempre m’ha agradat molt anar sola al cinema.

La primera vegada que hi vaig anar va ser de molt petita, amb ma mare, per veure Fantasia. No recordem quin cinema era, però creiem que ha tancat, com malauradament molts cinemes de la ciutat als quals érem assídues –parlo del Cine Vergara, l’Astoria o el Cinema Catalunya.

La primera vegada que vaig sentir la màgia del teatre com a espectadora va ser veient en Sergi López i en Toni Albà a l’obra Brams o la kumèdia dels errors. Vaig sortir de la sala pensant: «Jo vull fer això.» 

Les meves primeres classes d’interpretació van ser a l’escola de la Nancy Tuñón, quan era a tocar del metro de Lesseps. Anys més tard vaig continuar estudiant a Eòlia, que és a prop de Tetuan.

El meu primer concert va ser d’Els Pets, crec que a prop de Premià de Mar, i juraria que el segon va ser de Jarabe de Palo, una abraçada ben forta al Pau Donés.

La meva primera pel·lícula com a directora i guionista –i un dels moments més especials de la meva carrera–, la vaig rodar aquí, a Barcelona, i ara resulta que la meva primera sèrie, que es titula Déjate llevar, també la començaré a gravar aquí aquest mes de setembre. Es màgic poder rodar a la teva ciutat.

He viscut i treballat molts anys a Madrid, on he rodat sèries i pel·lícules, però també hi he passat èpoques en què mancava la feina i de les quals he après molt. He tingut la sort de treballar en projectes a Itàlia, França, Anglaterra o els Estats Units. M’he deixat portar, sí… però el que no he deixat mai és aquesta ciutat que m’ha vist néixer i créixer a tots el nivells i que espero i desitjo que em continuï acompanyant.

Gràcies, alcaldessa i gràcies a tot l’equip humà de l’Ajuntament de Barcelona per aquest honor i aquesta responsabilitat i per regalar-me un altre moment únic, una altra primera vegada en la meva relació amb la meva ciutat.

Per cert, sí, els tres referents culturals que he compartit són masculins, perquè de créixer en un patriarcat no ens n’hem lliurat cap de nosaltres. ;-)