Manuela Carmena, pregonera

El somriure com a arma de construcció massiva

L’antiga alcaldessa de Madrid és una dona, feminista i lluitadora, que aposta per l’acostament entre totes dues ciutats i que fa front a l’odi i la intolerància amb un somriure als llavis.

Unes finances sanejades i unes mesures mediambientals que tard o d'hora acabaran aplicant totes les capitals europees són part de l’herència de qui va ser l’alcaldessa de Madrid entre el 2015 i el 2019. Però el que més recordaran els ciutadans és el seu estil de fer política, que elogia fins i tot The New York Times. “La frugal dona d’esquerres que sacseja Madrid”, així es titulava un article del rotatiu que destacava la frescor i senzillesa d'una jutgessa emèrita i estrictament laica que, d'alcaldessa, s’emportava a la feina el tàper de l’esmorzar… o bé cuinava personalment per als visitants. Perquè, en un temps d’excessos i de sentiments exacerbats que s’imposen sobre la raó, ella ens va descobrir que la senzillesa és el luxe més selecte, que es pot ser just sense ser sever, que l’eficiència i l’amabilitat no són conceptes oposats, que es pot respondre a les crítiques més aspres amb un somriure. I especialment que l’experiència, més que un grau, és el complement perfecte per a l’empenta de la joventut. 

Va néixer a Madrid, on els seus pares tenien una botiga de camises, a la Gran Via. Com tantes altres nenes de la seva edat, va estudiar en un col•legi de monges i, ja de gran, es va llicenciar en dret a València. Era el 1965. Després d'afiliar-se aquell mateix any al Partit Comunista, es va traslladar a Barcelona fugint d'una repressió que ja l'havia fet passar dos cops per la cel•la. Es va quedar a la ciutat del 1966 al 1969, i va establir relacions amb intel•lectuals i lluitadores de l'època com Montserrat Roig i Mercè Olivares, amb qui va crear l'associació Dones Democràtiques. De tornada a Madrid, va ser cofundadora del despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha, on, l’any 1977, la transició va córrer un perill seriós amb l’assassinat en mans de la ultradreta de cinc dels professionals i sindicalistes que hi treballaven. Un company li havia demanat d’intercanviar el despatx. I atendre aquella petició li va salvar la vida. Va ser el contacte més intens de Carmena amb un odi que no ha aconseguit mai marcar la seva manera de fer, possiblement per decisió personal. 

El 1981 va canviar l’advocacia per la carrera judicial i va començar una trajectòria com a jutgessa que la va dur al Consell General del Poder Judicial, però també a esdevenir una de les fundadores de l’associació progressista Jueces para la Democracia. Es va jubilar el 2010, però va acabar muntant un negoci a la seva mida, una empresa dedicada a comercialitzar productes elaborats per presos. La vida tranquil•la, però, no estava feta per a una dona amb majúscules que acabaria presentant-se com a candidata a l'alcaldia de Madrid.

Manuela Carmena diu que avui, com a mínim a l'Ajuntament de Madrid, “ja no és ningú”, però és clar que s’equivoca. A Madrid, però també a Barcelona i a moltes ciutats més, és un referent de l’idealisme polític portat amb èxit a la pràctica, un exemple vivent que ens recorda que l’odi només triomfa si li obrim la porta. I que, ben utilitzat, un somriure es pot convertir fàcilment en una arma de construcció massiva.