Abracem el debat, ampliem la mirada

Una dona estén el braç endavant i obre la mà amb un gest de stop. A la mà hi té dibuixat el símbol de dona en color lila. © Arianna Giménez.

No fa tant que en dèiem “crim passional” i el Codi Civil obligava al “deure d’obediència marital”. Hem superat l’estereotip de “dona maltractada”, hem trobat paraules esclaridores com heteropatriarcat i hem destapat violències quotidianes normalitzades. Hem de respondre a nous reptes, sense defugir els debats que suposen. Hem de tenir en compte àmbits de violència més enllà de la parella, fer prevenció en la infància i l’adolescència, i combatre les causes estructurals de la violència.

Un present dur, fruit d’un passat vergonyós

La violència masclista és una xacra global i local, i ho podem afirmar rotundament a partir de les dades que emmarquen aquest article. Però no sempre s’ha considerat així. Convé recordar que la llei estatal específica no va arribar fins a l’any 2004, que només es comptabilitzen dades des del 2003 i que no es va considerar una problemàtica pública fins a finals dels noranta, després del cas d’Ana Orantes de l’any 1997, que va ser mediàticament explotat. Aquest era material de premsa groga, que ho titllava de “crim passional”, amb tota la justificació romàntica associada que suposa. Fins a l’any 1981 el divorci no va ser legal a Espanya, i fins al 1975 el Codi Civil establia que la dona casada tenia el “deure d’obediència al marit”, que era qui administrava tots els seus béns. 

Venim d’una societat que ha permès, fomentat i fins i tot regulat la violència cap a les dones (qui podia exercir-la, quan, amb quina intensitat…), i és —encara!— un debat obert, com demostren els comentaris que es fan després de casos rellevants. Hem avançat a l’hora de dimensionar la problemàtica a partir d’estudis i enquestes especialitzades, però ara sabem que aquesta terrible xifra oficial de 1.021[1] dones assassinades des del 2003 representa només la petita punta visible més greu de la problemàtica, que no recull ni els assassinats masclistes que no entren en la categoria de parella o exparella (fills i filles, sogres, prostitutes, desconegudes...) ni altres situacions de gravetat que afortunadament no han acabat amb una altra dona assassinada.

Ens enfrontem a un fenomen summament complex emmarcat en un entramat cultural, social, religiós, legal, polític, mediàtic —i, en darrera instància, emocional i personal— trenat durant segles, és a dir, un sistema patriarcal al qual no podrem fer front amb varetes màgiques, sinó assumint un llarg camí per endavant; això sí, sense resignar-nos i valorant l’enorme potència del que ja hem aconseguit.

Una gran revolució davant dels nostres ulls

La llista de victòries és, com dèiem, notòria. Gràcies a les demandes i lluites que van començar els moviments feministes, s’ha aconseguit que aquesta violència no es consideri més una qüestió domèstica privada, sinó el problema social, polític i de salut pública que és. Una altra gran revolució recent ha estat posar-hi paraules i trencar l’aïllament. Hem incorporat mots com heteropatriarcat o interseccionalitat al nostre llenguatge, desvelant que les múltiples violències han estat les eines bàsiques per mantenir un control social sobre els nostres cossos i comportaments, les sexualitats normatives, els models amorosos i familiars, allò que s’espera com a homes i dones… Ara ho sabem.

Però encara hi ha més. Ens sabem moltes (i molts) enfrontades a aquestes violències de manera quotidiana, la qual cosa ha fet que la demanda d’ajut pugui donar-se amb més freqüència. Molts serveis d’atenció han vist que les dones presenten perfils molt més diversos (en edat, procedència, nivell socioeconòmic i educatiu…), venen acompanyades per persones properes que les han ajudat a identificar la situació i els han donat suport… En definitiva, i tal com emmarquen les dades aquí presentades, podem afirmar que hem superat l’estereotip de dona de mitjana edat i baix perfil cultural que tant en dificultava la detecció. Hem confirmat que no hi ha perfils, que estem travessades per aquest sistema, i això ens fa prejutjar menys, ser més conscients de la realitat.


[1] Xifra oficial a 30 de setembre de 2019.

Aixecant la catifa de les violències sexuals

Anys després de parlar de manera gairebé exclusiva de “violència en la parella”, amb dificultats evidents per identificar-la i parlar-ne amb llibertat, l’explosió de fils de Twitter (#cuéntalo, #metoo…), els webs amb testimonis en primera persona i les manifestacions davant de processos judicials com el de La Manada han fet que —per fi!— es posi sobre la taula com aquestes violències havien estat summament silenciades per les arenes movedisses sobre les quals se sustenten: una manca d’educació afectiva i sexual més que evident, juntament amb els estereotips de gènere, tabús diversos i la moralitat més clàssica, que convertien la víctima en culpable. 

A aquest punt tan important de la revolució se suma el fet que, en el darrer any, les denúncies per violències sexuals han augmentat per la confiança que el doble judici serà menor, és a dir, que socialment la víctima obtindrà més comprensió i empatia, malgrat que judicialment encara ens enfrontem als mateixos procediments victimitzadors i sovint estereotipats que encara veiem de forma massiva a òrgans judicials. 

Ara bé, des que a l’any 1989 els delictes en matèria de violència sexual en el Codi Penal van deixar de ser recollits sota el capítol de “delictes contra l’honestedat” (un atac contra la moralitat de tota una societat) i van passar a ser considerats “delictes sobre la llibertat sexual” (individual), els canvis han estat mínims, i ens trobem de nou davant de demandes que apunten a una nova modificació. El repte ara és entendre que la violència sexual s’ha de combatre en termes estructurals, no a cop de reformes penals que de manera sensacionalista demanen augment de penes o la criminalització de més conductes. Perquè no és una qüestió d’anys, ni de saltar-se les garanties processals, ja que, precisament, no té sentit demanar la solució a un sistema profundament patriarcal, racista i classista com el repressiu (legislació, policia, jutjats…). Per això, és imprescindible que centrem les polítiques en la llibertat sexual de les dones i defugim la cerca de seguretat absoluta (espais protegits, discoteques segures…) ja que, a part de ser un objectiu impossible d’aconseguir, alimenta les pors, invalida el desig i, en definitiva, torna a jutjar les mateixes dones. Fins i tot les accions més benèvoles, com les que censuren determinats elements culturals suposadament sexistes (per exemple, quan el concert de C. Tangana es va eliminar del programa de festes de Bilbao), recauen en una lògica protectora que no deixa espai a la crítica i torna a col·locar les dones (molt sovint joves, amb tot el paternalisme del món) en el mateix lloc. És una gran conquesta que els espais d’oci siguin mirats a través de les ulleres liles, però hem de ser conscients que aquest debat, també dins del feminisme, és més urgent que mai. 

Caminant junts, moviment feminista i societat

És el moment de donar resposta als reptes de futur. Ampliem la mirada per veure com se’ns despleguen múltiples violències travessades pel gènere, que interseccionen alhora amb processos migratoris, origen, classe social, expressió i identitat de gènere, orientació sexual, diversitat funcional, salut mental… I anem més enllà de la identificada violència en la parella, intervenint especialment en els àmbits familiar, laboral i comunitari (tràfic amb finalitat de prostitució forçada, matrimonis forçats i servitud, mutilació genital femenina, agressions sexuals…). 

Tinguem en compte els diversos moments vitals: infància i adolescència, joventut, adultesa i gent gran. El sistema de protecció a la infància se’ns revela del tot insuficient per a la intervenció, ja que es basa en una lògica en la qual el que compta assegurar que tingui una persona que se’n pugui cuidar, que no respon a les situacions de violència masclista, on les nenes i els nens són sovint utilitzats com a moneda de canvi o vehicle per continuar perpetrant-la. Continuem amb un marc molt precari i sovint revictimitzador per a la correcta detecció i intervenció de les violències sexuals en infants, la denúncia de les quals pot acabar penalitzant les mateixes mares i professionals que la fan. Amb la mateixa urgència, cal revisar els espais d’atenció a adolescents per adaptar-los a les seves necessitats, temps i, sobretot, autonomia a l’hora de demanar ajuda. 

Tinguem clar que assenyalar les múltiples i quotidianes violències heteropatriarcals, lluny d’alimentar el victimisme —com alguns grups d’ultradreta usen per atacar el moviment feminista—, destapa una realitat a crits que cal identificar i rodejar per construir estratègies de resistència i superació, individuals i també col·lectives. Perquè és molt important que assumim aquests reptes amb una gran complicitat comunitària: veïnatge, comerços, transports, mitjans de comunicació, creacions culturals, espais d’atenció i educació…

Només així, atacant alhora des de molts punts, reduirem la complicitat (ometent, mirant cap a una altra banda, seguint la broma…) que tot acte violent necessita, podrem donar suport a les persones que el pateixen i fomentarem la reflexió personal sobre el gènere, l’ús de la violència i les relacions sexuals i afectives per crear nous referents. I això només ho aconseguirem escoltant-nos i afrontant els debats complexos que tenim sobre la taula, com a moviment feminista i com a societat. 

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis