Acceleració i democràcia: les relacions perilloses
- Dossier
- jul. 25
- 14 mins
L'acceleracionisme tecnològic, que des de fa un temps s’imposa com a filosofia d’urgència a Silicon Valley, ha pres el poder als Estats Units. El segon trumpisme està portant l’acceleració de l’economia i les finances a una nova dimensió en la qual poder econòmic i el polític es fonen. Considera que la lentitud de la política democràtica i la regulació pública són un destorb per a la innovació i l’eficiència i, amb aquest argument, ha començat un assalt directe a la democràcia.
Els Estats Units semblen encaminar-se cap a una crisi constitucional profunda, en què alguns dels principis bàsics del sistema democràtic —com el gairebé totèmic checks and balances— es veuen sotmesos a un fort assetjament. I això, no ho oblidem, podria ser un avís del que vindrà a altres països. Crida l’atenció l’extraordinària rapidesa d’aquest procés insòlit: les decisions disruptives de Donald Trump avancen amb els ritmes d’una veritable blitzkrieg, una guerra llampec. En realitat, el mateix Trump ja ho havia anunciat: “Actuaré com un dictador des del primer dia”.
L’acceleració creixent dels fenòmens econòmics i polítics no és una cosa nova i desconeguda; al contrari, és una de les característiques centrals de la tèrbola postmodernitat que habitem. La novetat rau en la forma exacerbada i aliena a tota noció de límit que ara adopta. El vector que sembla predominar en aquesta mena de caos ideològic és l’acceleracionisme tecnològic, que des de fa un temps s’imposa com a filosofia d’urgència a Silicon Valley. Estaríem davant de la manifestació més brutal del que Paul Virilio ha anomenat “la presa de poder per la velocitat”.[1]
En perspectiva històrica, l’afany d’imprimir més velocitat a la vida social té un llarg recorregut. Han passat gairebé tres segles des que Benjamin Franklin va encunyar el lema “el temps és or”, i alguns historiadors de la talla d’E. P. Thompson i Lewis Mumford han acreditat la profunda relació existent entre el desenvolupament del capitalisme i la pressió del temps. La presència del cronòmetre es va fent cada vegada més ostensible a la vida social, sovint d’una manera opressiva: ja a la Revolució del 1830, els obrers parisencs es van llançar al carrer tirant pedres als rellotges. Amb el pas de les dècades, tot això va anar a més i, ja al segle xx, els canvis experimentats en els processos productius —amb l’arribada del taylorisme i la seva “gimnàstica racional del treball”— van conduir cada vegada més al primer pla el vertigen de la velocitat, en el que el sociòleg Georg Simmel va denominar “un augment de la vida nerviosa”.
La muda de pell experimentada per les economies de mercat a partir de la dècada del 1980 va portar la dinàmica d’acceleració a una altra dimensió. Certs canvis transcendents en la cultura econòmica —com la nova visió dominant segons la qual l’únic propòsit d’una empresa és maximitzar valor a curt termini— van portar com a conseqüència una reorientació marcada cap al curtterminisme. L’afany dels vells capitans d’indústria d’enriquir-se amb el transcurs del temps, al llarg fins i tot de generacions, deixa pas a la preeminència de figures com Gordon Gekko, l’implacable protagonista del film Wall Street.
Però la causa principal de la nova acceleració va ser la revolució tecnològica dels fluxos digitals, de trajectòria exponencial, a causa del compliment inexorable de l’anomenada llei de Moore, segons la qual la capacitat d’acumular informació per xip es duplica cada dos anys. Valgui com a exemple que, en menys de vint anys, el supercomputador MareNostrum (entre les seves versions 1 i 5) s’ha fet 10.000 vegades més ràpid. Amb milers de milions de pantalles interconnectades, aquestes transformacions han portat un canvi substancial en la percepció del temps.
Una vida social accelerada
En la seva important recerca al voltant d’aquests fenòmens, el filòsof Hartmut Rosa ha explicat que, en realitat, estem davant d’una profunda dinàmica de dessincronització: si bé la majoria dels aspectes de la vida social tendeixen a accelerar-se, no ho fan amb la mateixa intensitat; al contrari, hi ha diferències considerables entre uns i altres.[2] En un llibre recent, he adoptat aquesta idea per examinar el que ha passat en l’àmbit de l’economia i en les relacions amb la política democràtica.[3] L’argument principal és que, dins de la realitat econòmica, la temporalitat dels diversos sectors s’ha fet molt dispar. Fixant-nos en les dues branques principals, l’economia productiva i les finances, en bona part de la primera s’observa una velocitat augmentada, a causa dels canvis logístics i gerencials en els models de consum i les cadenes de subministrament.
Però és als mercats financers on la metamorfosi ha estat més radical. Aquí sí que no hi ha dubtes: transaccions que fa unes dècades s’encreuaven en setmanes, ara ho fan en segons… o microsegons. L’ús generalitzat de procediments electrònics ho fa possible. De fet, cap sector econòmic, llevat de les mateixes companyies tecnològiques, ha incorporat la revolució digital d’una manera tan intensa i disruptiva com les finances, de manera que, des de fa anys, un únic operador pot fer més de 100.000 transaccions per segon. Un món amb una escala que també ha mudat extraordinàriament, fins a assolir uns volums operatius inèdits en la història humana. Com a conseqüència, l’economia s’ha fet més impredictible i inestable, i controlar-la és, per tant, més difícil. El poder destructiu de les crisis financeres dels últims vint anys n’és la seva manifestació principal.
En la dessincronització entre l’economia i les finances, d’una banda, i la política democràtica, de l’altra, és on s’encenen realment els senyals d’alarma.
Però potser encara és més transcendent, per les seves conseqüències pertorbadores, la dessincronització entre l’economia i les finances, d’una banda, i la política democràtica, de l’altra. És aquí on s’encenen realment els senyals d’alarma. I això malgrat que el big data i la societat de xarxes van oferir la promesa d’un aprofundiment de la democràcia, ja que la interconnexió de les pantalles semblava fer possible el somni de la democràcia participativa, en un entorn de transparència. Malgrat que no s’haurien de menystenir fenòmens com WikiLeaks, ara com ara sembla fora de dubte que aquella promesa s’ha incomplert rotundament.
Velocitat, poder i democràcia
La pressió de la rapidesa —de la “vida nerviosa”— també ha arribat a l’àmbit de la política, d’una manera tan categòrica com contradictòria. Perquè per donar resposta als requeriments dels agents econòmics i dels mercats, el funcionament del sistema polític s’accelera gairebé inevitablement; però, per més que ho faci, sempre quedarà enrere, i, així, generarà insatisfacció i continuarà veient-se com un llast per a l’eficiència i la innovació. Posar-se al pas dels mercats, evitant tant sí com no retards en la seva elaboració i execució, s’ha convertit en una exigència per a les democràcies, amb conseqüències de primer ordre sobre la seva evolució, ja que alguns dels seus components essencials es veuen alterats.
Mencionaré els tres més importants. El primer és el pes de la deliberació —és a dir, la maduració de les decisions, l’avaluació de les polítiques passades o la interacció amb els sectors socials afectats—, que, òbviament, requereix temps, en un entorn dominat pel que Byung-Chul Han[4] ha anomenat “desintegració de l’esfera pública democràtica”.
El segon element és el respecte dels procediments formals, ara cada cop més vulnerats sota la pressió de la urgència; cal destacar aquí la tendència gairebé universal a substituir les lleis formals per ordres executives. I, en tercer lloc, però més important, el vigor de l’equilibri de poders. Les darreres dècades, aquest equilibri s’ha vist pertorbat per l’avanç dels governs, en detriment dels parlaments, en nombrosos àmbits de decisió. L’èmfasi en l’executiu, que permet una acció decidida i ràpida, al marge de la manera d’assolir-la (cosa que ja demandaven alguns exegetes del principi d’autoritat, com Carl Schmitt), s’ha vist cada cop més reforçat, fins i tot en les democràcies més consolidades. Decididament, els òrgans més ràpids —i no només els governs, sinó també organismes no elegits, com els bancs centrals— han pres el poder i, amb això, les democràcies liberals s’han allunyat d’alguns dels seus trets més genuïns. La dessincronització apareix així com una de les causes principals —si bé no l’única— de les tendències a la recessió democràtica, comuna a tants països.
Amb aquest panorama complex i policrònic, hem arribat al món postpandèmic, en què les veus a favor d’introduir elements de pausa i desacceleració a l’economia i les finances es van sentir amb més intensitat, durant un temps. La idea d’avançar cap a una transformació general de l’economia en una perspectiva i amb objectius de llarg termini (la “doble transició”) progressava alhora que la defensa d’una estricta regulació financera i tecnològica. Tot i això, els últims mesos, amb la irrupció del segon trumpisme, s’ha registrat un gir brusc: amb un rerefons de connexió directa de grans monopolis i poder polític com mai s’havia vist, els partidaris de deixar-se portar per la màxima acceleració han pres els comandaments de la política nord-americana. Només cal llegir alguns dels nous ideòlegs de Silicon Valley —que barregen capciosament anarcocapitalisme amb transhumanisme i amb una idea feudalitzant de sobirà absolut, entès més com el CEO d’una gran corporació que com un polític elegit, en un tòxic aliatge de sobirania i diners—, per entendre que el seu assalt a la democràcia és directe i indissimulat. Els procediments democràtics, ja lents en si mateixos, i la regulació pública destorben, perquè, segons es diu, bloquegen la innovació i l’eficiència: aquesta és l’oportunitat perfecta per suprimir-los. Serà difícil trobar una filosofia tan pobra i alhora tan influent. I, per això mateix, tan carregada de perill. L’única esperança és que aquesta barbàrie serveixi d’antídot davant l’eventualitat d’altres aventures ultradretanes.
El tiempo es oro. Economía política del nanosegundo Transforma Editores, 2024
Laberintos de la prosperidadXosé Carlos Arias i Antón Costas Galaxia Gutenberg, 2021
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis