Barcelona Metropolis

Oriol Broggi
Director

Sempre torno a una frase de Borges: “Els clàssics són aquells que poden incorporar les visions dels que vindran després”. És a dir, que en el temps futur acceptaran les revisions, les adaptacions. Els clàssics es poden adaptar, ho accepten i ho demanen, gairebé. I els va bé. Allò que ha estat fet pensant en un moment també té valor en un altre temps. Per fer-ho, de vegades la persona que ho rep, que pot ser l’artista o l’espectador, necessita adaptar-s’ho a la seva manera. No veig gaires diferències entre l’espectador que adapta el clàssic al seu cap i l’artista que porta a terme aquest procés una mica abans que l’espectador el vegi. Unes coses fetes en un determinat moment, potser al cap d’uns anys les veiem d’una manera diferent.

És important el respecte; no el respecte aclaparador que no et deixi pensar, sinó un respecte que et faci entendre el que hi ha allà dintre, el que va ser escrit, el que va ser pintat, el que va ser descrit. A través del respecte, es pot fer l’adaptació, que, de fet, és inevitable. Encara que volguessis utilitzar la roba d’abans, el cotó seria diferent, la tela seria diferent. Peter Brook deia que no havies d’oblidar el vestuari de l’actor, perquè, encara que surti despullat, això ja és un vestuari.

Si fas una adaptació que va molt a sac i vols explicar la teva cosa, el teu món, en lloc de la seva, utilitzant el clàssic només com a excusa, potser t’estàs passant. Qualsevol aproximació a un clàssic serà sempre una adaptació.

Magda Puyo
Directora

El concepte d’adaptació té molts matisos. Evidentment, cal una adaptació lingüística o estilística dels textos clàssics antics. A Tirant lo Blanc, per exemple, perquè hi ha molta distància entre la llengua original i la parla contemporània. Tampoc crec que el teatre hagi de fer historicisme, que s’hagi de fer un treball museístic a l’escenari. En absolut.

Però sí que crec que s’hauria de diferenciar, amb una mica més de precisió, si estem parlant d’adaptació, de versió lliure, d’inspiració o de punt de partida. Perquè, no ens enganyem, l’adaptació d’un clàssic és un reclam per al públic. D’altra banda, hi ha clàssics que no cal portar a escena. Hi ha clàssics que, llegint-los, ja n’hi ha prou. O tampoc.

De vegades penso que, darrere de tantes adaptacions, hi ha una certa por de l’autoria contemporània. Una por per part de totes i de tots. De directors, directores, productors, productores, programadors, programadores…, especialment d’aquests darrers. S’amaguen darrere d’aquesta pluja de versions de clàssics. Es tracta d’una tendència internacional. Però l’artista és lliure. Des de temps immemorials s’han versionat textos aliens i s’han signat com a propis. Això gairebé és la història del teatre occidental.

S’hauria de ser més precís, sí. Però cadascú que faci el que hagi de fer. Jo reivindico l’autoria contemporània, que s’amaga una mica per sota del que podríem anomenar “clàssics contemporanis”.

Jordi Prat i Coll
Director i dramaturg

Què vol dir el terme clàssic? Fins on hem d’anar enrere per decidir que un text és clàssic? Hi ha una certa mirada ja des de la lectura. Puc llegir Hamlet a casa i passar-m’ho molt bé perquè crec que és alta literatura dramàtica, però no tinc la necessitat de veure’n un espectacle. Encara més, de Hamlet se’n poden fer molts espectacles dolents. L’obligació de la gent de teatre és saber llegir teatre, i tinc la sensació que aquesta habilitat s’està perdent molt. I llegir vol dir saber si aquell text teatral que un dia va ser posat dalt d’un escenari, segons unes circumstàncies, interpel·la encara avui la societat, també des de dalt de l’escenari.

Cal que hi intervingui? Que el modifiqui? Perquè ni a Shakespeare, per exemple, se’l representa en tota la seva durada. O el puc deixar igual? Jo, a Liceistas y cruzados, de Pitarra, no vaig fer cap intervenció, sinó que el vaig deixar tal com és el text original. Només hi vaig afegir unes cançons d’òpera, que és una cosa més de posada en escena. En canvi, si ens fixem en L’aranya, de Guimerà, tenia la necessitat de parlar dels meus pares i vaig fer una cosa que no havia fet mai: agafar aquella obra i fer-la passar 60 anys després. Pivotem entre dues bandes.

Com a artistes, mai acontentarem tothom. Et diran, com m’ha passat a mi: “No has fet Guimerà, no has fet Sagarra, no has fet Rusiñol”. I jo sempre responc: “Doncs fes-ho tu”. Com a creador, tinc la llibertat d’adoptar un punt de vista sobre un material que ha estat fet per a l’escena.

Quan una obra ha estat modificada, tot depèn de com mirem la nostra feina. Sempre es modifica. Un text escrit no és representat. Els bons textos són els que necessiten l’escenari per trobar la plenitud.

Alícia Gorina
Directora

Té sentit fer clàssics avui dia. Però, justament, té sentit si en fem adaptacions. Els textos clàssics són obres que han construït la nostra cultura, que necessitem conèixer, perquè ens expliquen on som i d’on venim. Toquen temes universals, que, per tant, ens interpel·len actualment, perquè tracten de la conducta humana i el comportament de la nostra societat. Si no, ja no serien clàssics.

El que passa és que el teatre es fa aquí i ara: no és literatura dramàtica, sinó un art viu que passa sempre en un present compartit amb el públic i amb els intèrprets. Per això se’n diu intèrprets, dels intèrprets: qualsevol obra de teatre fa una interpretació i, d’alguna manera, en cal una adaptació.

Tot això només té sentit si adaptem el text clàssic al context contemporani. Hem de saber què diu el clàssic al públic d’ara, què li volem explicar, què i qui volem interpel·lar. Llavors, cal fer una adaptació amb aquesta mirada. I cal indicar-ho: s’ha d’explicitar la font original, d’on ve el text i qui n’ha fet l’adaptació, si és el cas.

També s’ha d’explicar per què cal fer aquesta proposta, què ens vol dir, quina necessitat hi ha al darrere i quina és la voluntat. I no només quan s’adapta un clàssic; també quan es tracta d’una nova creació. Al cap i a la fi, sempre bevem de les coses que ens envolten, i els clàssics són aquí per ser reutilitzats i reinterpretats. Perquè ens serveixen, perquè ens ajuden.

Enric Gallén
Historiador de teatre

Tant a la literatura culta com a la popular, la qüestió de l’adaptació, la versió i la recreació sempre han format part de la seva història. Adaptar un autor, un text que pertany a una cultura hegemònica, quan ha de ser acollit per una altra cultura, suposa adaptar-lo als interessos del públic receptor. Quan Shakespeare arriba a França, se l’adapta a la convenció neoclàssica, perquè tot allò que té de desbordant no pot ser representat davant del públic francès.

Un exemple molt clar és el de la companyia dels japonesos Sada Yacco i el seu marit Otojiro Kawakami, que van fer una gira per Europa a finals del segle XIX i van venir a Barcelona per presentar una versió d’El mercader de Venècia situada al Japó. L’impacte va ser gran: Ramon Casas en va fer dos retrats. Fins al punt que Joan Maragall va decidir fer una adaptació d’una part del Faust de Goethe i escriure una peça dramàtica que es diu La Margarideta, que va situar, justament, a la Barcelona del segle XIX. A finals dels anys vint, Salvador Vilaregut va fer el mateix a partir de l’obra Molt soroll per no res, amb una peça que es diu Com més petita és la nou.

Es pot adaptar, versionar i recrear, i es pot fer amb un respecte cap a l’autor i als trets originals, o es pot fer des d’una perspectiva —cosa que passa sovint avui— en què la figura del director fixa la seva empremta. Això ho ha fet Ostermeier amb tots els textos d’Ibsen que ha escenificat. O Veronese amb Ibsen i Txékhov.

Josep Maria Miró
Dramaturg

El fet d’adaptar té un ventall de possibilitats ampli, que va des d’una intervenció molt mínima fins a una de més gran. Pensem que una traducció ja és una intervenció sobre el text… Hi ha moltes maneres d’adaptar: l’actualització, la versió lliure, la revisió. Hi ha clàssics la força dels quals rau en la llengua, la forma, l’estructura, el context del seu temps. I mantenir tot això és un espai per reivindicar per què aquells textos són clàssics. Sovint, el text clàssic no reclama una actualització perquè la seva força es manifesta precisament en la seva capacitat de continuar funcionant i dialogant amb el present, sense cap modificació.

Alhora, hi ha la possibilitat de la versió lliure. N’hem vist de meravelloses. Per exemple, aquí van tenir molt èxit les versions que va fer Daniel Veronese de Txékhov. Ja des del títol ens explicava que era una nova mirada sobre aquells textos, no només sobre la direcció.

Molts països tenen incorporat als seus teatres la figura del dramaturgista, una persona que contrasta els materials originals, una figura importantíssima que dialoga amb el director o la directora.

Ho podem fer tot, i tot és possible. És important que no ens prenguem el teatre des d’un punt de vista arqueològic. Però sempre s’han de seguir unes lògiques i una anàlisi profunda. Tot és vàlid, però no sempre és encertat si no hi ha una reflexió i una motivació teatral profundes al darrere. He estat espectador d’intervencions que m’han amplificat un text, que m’han portat a llocs on no pensava que em poguessin portar. D’altres vegades, m’he sentit maltractat, he trobat que la intervenció era reduccionista, que anava en contra de la recepció, que no s’havia confiat en l’espectador.

Victoria Szpunberg
Dramaturga

M’interessa el teatre contemporani, l’art viu que dialoga directament amb la realitat i el present de cada ciutat, cada barri, cada comunitat. No m’interessa el teatre museístic. Els clàssics existeixen per connectar amb el present i dialogar amb els vius. Si no, quin sentit tindrien?

Quan adaptes un clàssic, les preguntes són: per què fem aquest clàssic avui? Què va passar quan aquest clàssic es va estrenar? Què va voler dir aquest autor? Com dialoga ara amb el nostre context? En aquest sentit, estic a favor de les adaptacions, de no tenir por i d’atrevir-s’hi, amb ajustaments que tinguin un punt de vista contemporani. Ara bé, sempre que es faci des del compromís amb l’excel·lència i la tradició, amb sensibilitat i elegància. Estem en un terreny molt relatiu, en el sentit que tot depèn de com es faci i qui ho faci. Sobretot, que hi hagi temps per fer-ho bé i que no hi hagi presses que provoquin que, en lloc d’adaptacions, es facin arranjaments barroers.

A mi m’interessa molt la tradició. M’apassiona llegir els clàssics. Però s’han de revisar. No m’interessen les mirades puristes, plenes de judicis estranys, de solemnitat. Quan estudies els grans mestres, la majoria dels quals són homes, et pots quedar esbalaïda. Després de llegir Sòfocles i Shakespeare, et dius: “Què hi puc fer, jo?”. Et sents molt petita. Però t’has d’arriscar. Ara bé, per fer una banalitat, una estupidesa, com modificar la localització o posar mòbils als actors —allò típic—, és millor representar l’obra original.

Carme Portaceli
Directora

Sí que s’han d’adaptar els clàssics! Una posada en escena és ja una dramatúrgia, és a dir, una lectura sempre personal (no pot ser de cap altra manera perquè entenem el món a partir de les nostres vivències, de la nostra educació, de la nostra cultura), amb la qual portem tot el que passa a l’escenari cap a una visió que ens permet entendre l’obra des de la nostra època. Si s’entén això, llavors s’entendrà que els clàssics s’han d’adaptar tant sí com no.

Per a mi, en agafar un clàssic n’hem de fer una relectura, perquè no veig que ho poguéssim fer de cap altra manera. Tota la resta seria museístic. Jo en puc fer una lectura, però ha de ser des del que jo tinc a dintre meu. No podem obviar el que ha passat aquí i al món històricament, perquè tot això ens canvia els punts de vista.

No parlo de vestuari —que ja Shakespeare feia Juli Cèsar amb els actors (no hi havia actrius, ja que tenien prohibit actuar) vestits de la seva època i no amb faldilla romana i sandàlies—; parlo de la lectura, des d’on entens el que està passant al text. A més a més, aquesta és la força dels textos clàssics, que els agafa una dona del segle XXI i els pot entendre, però no pot sortir d’ella mateixa per llegir-los. És a partir del que avui sabem que els podem interpretar.

I no podem oblidar una cosa que és essencial: ens hem d’identificar amb el que veiem en escena, ens ha d’emocionar, ens ha de fer riure, plorar i, després, pensar. Un clàssic s’ha de convertir en una obra universal de la nostra època.

Àlex Rigola
Director

A diferència del cinema o de la literatura —on la peça, un cop acabada, queda fixada—, les arts escèniques sempre han estat un art viu, en moviment, que depèn de la seva relació directa amb l’espectador. L’aquí i l’ara. Els temps canvien, i els llenguatges, també. Per això, ara demanem noves traduccions de clàssics d’altres països que ja s’havien traduït abans.

Definir primer què és un clàssic ajuda a saber si allò ha de ser canviat o no. Per a mi, clàssics no són només aquelles obres del passat que han arribat als nostres dies o que van ser importants en el seu moment; els clàssics són aquelles obres que es mantenen vives més enllà de l’espai i del temps. Textos que ens interpel·len i que ens provoquen emocions per la força interior que tenen i que, moltes vegades, es deu, entre altres coses, a les tensions dramàtiques. I crec que, si mantens aquest esperit interior de la peça, la resta pot ser modificable.

El teatre no ha de ser arqueologia, un espai d’observació de com era un text original, ja que les propostes fetes amb aquest esperit han estat, la major part de les vegades, soporíferes. Sovint ho fem pagar als nostres adolescents, quan els portem al teatre amb l’excusa de veure un clàssic per a una assignatura escolar de literatura.

Potser la discussió seria fins a on es manté la peça original. Això és difícil de definir. Potser, per a aquells que se l’agafen amb paper de fumar i se senten traïts quan van a veure una obra que parteix d’un clàssic, si voleu, podem indicar el percentatge de paraules originals que hi ha a l’adaptació o la versió lliure, igual que en una tauleta de xocolata s’indica el percentatge que conté de cacau.