Anne Carson. L’ésser poètic
- En trànsit
- oct. 25
- 10 mins
Hi ha dificultat per trobar un verb que descrigui el pas d’Anne Carson per Barcelona. Diries que hi va ser, o que hi va estar, o que va passar per la ciutat, va recitar, va llegir, va parlar. I després de marxar, va quedar un signe d’interrogació que va més enllà de la pregunta i que és un qüestionament sobre qui és ella, què és el que fa exactament i què ens vol explicar.
La qualitat gairebé mística de la presència de Carson va unida també al mite de la poeta famosa i a la por gairebé atàvica que des de temps immemorials senten els adoradors per la “persona” adorada. Un ésser que és com un seguit de línies, un angle recte, el blanc, el negre, va lliscar per la ciutat com un àngel que passa i que només t’adones que ha passat pel silenci estrany que deixa darrere seu. “Què ha passat?”, ens preguntarem. “Qui ha passat?”
Anne Carson, qui?
El més fàcil seria dir que és poeta, però ella mateixa es qüestiona aquesta definició vital quan, en els llibres que publica, com a única biografia diu: “Va néixer al Canadà i es guanya la vida ensenyant grec antic”. És a dir, no “és canadenca”, sinó que “va néixer al Canadà”; no “és professora de grec antic”, sinó que “es guanya la vida ensenyant grec antic”. Tota una declaració d’intencions. Així és, també, el que escriu, impossible de definir, i aquest és potser l’origen del joc del gat i la rata a què juga amb els seus lectors-adoradors des de fa anys, explicant-se a ella mateixa en els textos, i a la vegada enganyant-nos, jugant amb la pròpia biografia per dir-nos mentides i així fer que ens creguem que sabem qui és sense tenir clar qui és realment, o imaginant que potser no és ni una dona, ni és humana, i que només te l’has imaginada. Hi ha un ésser quasi irreal que alimenta el mite precisament perquè la persona sola fa molt temps que va deixar de tenir importància, la persona que “va néixer al Canadà i es guanya la vida ensenyant grec antic” no li importa a ningú, però existint ens recorda que hi és.
L’ésser real
Efectivament, la persona que es diu Anne Carson existeix. En sabem coses. Sabem, per exemple, que escriu. Ho demostren les desenes de llibres que ha publicat, bàsicament poesia, però també assaig, i els premis que ha recollit per tot arreu del món, com ara el T. S. Eliot Prize, el Griffin Poetry Prize, el National Book Award i el Princesa de Asturias de las Letras, entre d’altres; també ha estat receptora de les prestigioses beques Guggenheim i MacArthur i és una candidata eterna al Premi Nobel de Literatura. Forma part de l’elit literària nord-americana malgrat que és reticent a integrar-se en els seus cercles.
Sabem que està casada amb l’artista Robert Currie, amb qui col·labora en projectes artístics, com ara l’acte que va tenir lloc al CCCB, en el si del Festival Barcelona Poesia 2025. I també que ella i Currie viuen una part de l’any a Islàndia. I malgrat que desencoratja la lectura biogràfica dels seus textos, sabem que la seva mare va morir el 1997 (l’autora en va fer un epitafi a Red Doc>) i que, amb el seu germà, addicte a les drogues i que va morir el 2000, hi va tenir una relació complicada (l’epitafi pel germà es diu Nox). Sabem, finalment, que fa pocs anys va ser diagnosticada de Parkinson, la qual cosa no li ha impedit continuar fent vida normal, adaptada, és clar, a les circumstàncies.
© CCCB, 2025 / Miquel TavernaA partir d’aquí, la persona deixa d’existir i es converteix en un personatge, o més aviat en un no personatge. La manera com es presenta al món la fa quasi efímera, té un aspecte fràgil i delicat que sovint acompanya d’un vestuari específic, pantalons, americana i corbata; els cabells, blancs, fins a l’espatlla. Unes ulleres transparents. En el fons fosc d’un escenari, és una presència irreal, quasi un espectre. Ella ho sap; el que no sabem nosaltres és si aquesta intencionalitat de transparència respon a una timidesa natural, a una voluntat de fer desaparèixer la persona per privilegiar el text o a una actuació per deixar-nos bocabadats amb el misteri de la poeta efímera.
Tot això és el que sabem, perquè ho podem veure, sentir, notar. Tot això és producte empíric dels nostres sentits. Però quan s’acaba la presència comença la irrealitat. Perquè Anne Carson és coneguda pel que escriu, bàsicament, i ha creat un cànon poètic propi que fa que sigui difícil discernir en què es basa. Els seus coneixements de grec antic i de la cultura clàssica són presents en tot el que fa. Veiem el mite avançar i retrocedir en la seva obra com un nexe comú entre el present, el passat i el futur. Ara bé, ens equivocaríem si penséssim que és una autora clàssica, o que parteix del cànon literari i pretén seguir un camí marcat, o si veiéssim en la seva obra una voluntat de formar part d’un entorn poètic acadèmic i reglat. Potser per la seva relació (o la seva preferència) per l’art, Carson pretén ser una descriptora de la contemporaneïtat, de manera que els seus textos senzills i a la vegada críptics ens acosten a la intencionalitat artística bàsica, que podria ser la crida a entendre, i que no necessàriament ha d’anar unida a la comprensió.
Barcelona
Així, Anne Carson va ser presència a Barcelona, i alguns afortunats van poder constatar-ho, encara que, almenys al CCCB, pocs van poder fer-li preguntes (la majoria de les quals va respondre el seu marit, Robert Currie) després d’una lectura performàtica de dos textos que són una declaració d’intencions. El primer, “Possessive Used as Drink (Me). A Lecture on Pronouns” (‘El possessiu com a beguda (em). Una dissertació sobre els pronoms’), el va llegir asseguda, acompanyada d’una pantalla on es veien ballarins, d’un artista brodant i d’una ballarina que entrava i sortia de l’escenari.
El segon poema, “By Chance the Cycladic People” (‘Per atzar, el poble ciclàdic’), és una enumeració desordenada de dades curioses sobre la cultura ciclàdica, ja desapareguda, amb èmfasi en la seva impossibilitat de dormir. L’autora va llegir el text, també asseguda, seguint les enumeracions de Robert Currie amb un soroll blanc de fons que acompanyava el text, com en la lectura anterior.
A La Nit del Palau, acte de clausura del Festival de Poesia de Barcelona, la poeta va simplement recitar, o més aviat llegir, un llistat de “xerrades breus” sobre l’Homo sapiens. En aquest cas, va mantenir la seva imatge gairebé inexistent amb el vestit jaqueta negre i la camisa blanca, una dona que pot semblar absent, però que hi és tota, o potser massa i tot, i que s’expressa millor per escrit perquè fa la sensació que està dient que el silenci pot dir més que les paraules.
Anne Carson ha dit que no se sent poeta, que l’etiqueta li resulta pesada i presumptuosa. Afirma que hauríem de tornar a la idea grega de poiesis: el poeta és algú que fa.
Final
I, al final, una presència. “Per què és famosa, Anne Carson?”, es pot preguntar qualsevol després de veure-la en directe. “És poeta, Anne Carson?”, és una altra pregunta. En una entrevista ha dit que no se sent poeta, que l’etiqueta li resulta pesada i presumptuosa. Afirma que hauríem de tornar a la idea grega de poiesis: el poeta és algú que fa. Vet aquí el final, l’explicació que respon a la pregunta del principi. Anne Carson no és canadenca, no és professora, no és poeta. Anne Carson, la persona, no sabem qui és, es tracta d’un fantasma, d’un mite, d’un ésser invisible. Podria no existir, podria ser una mentida. L’Anne Carson que és famosa, la que coneixem, la que ella ens deixa veure, la que fa de l’emoció estètica una font de veritat, existeix només com a ésser poètic, un ésser que no és, sinó que fa: neix (al Canadà), es guanya la vida (fent classes de grec antic), escriu poesia, ve a Barcelona a recitar.
Publicacions recomanades
Norma equivocadaVaso Roto Ediciones, 2024
Norma Jeane Baker de TroiaVaso Roto Ediciones, 2024
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis