Barcelona Metropolis

Barcelona suma una quinzena de museus i espais expositius d’art d’iniciativa privada. Es tracta d’un fenomen nou? O, tal vegada, d’un efecte secundari de l’oferta turística? És possible conjugar beneficis amb excel·lència cultural? Per què el col·leccionisme desapareix alhora que augmenta la demanda —i l’oferta— de museus? En un temps de canvis accelerats i incerteses abundants, cal esbossar un mapa.

Molta gent, quan decideix passar uns dies en una ciutat estrangera, o prudentment distant, consulta els oracles digitals a la recerca de museus. No sé si per un horror vacui existencial —si se m’acaben els monuments, què faig?— o per fidelitat als “valors segurs”: què és un museu, si no una traca d’impactes culturals concentrats en un espai? Què deu pensar, algú de fora, després de googlejar “Barcelona museums”? Al costat de tots els edificis de Gaudí i dels museus oficials, hi trobarà el Museu de l’Eròtica, el Hash Marihuana & Hemp Museum i, és clar, el Museu del Barça… una fidel Polaroid dels nostres atractius.

Si ens centrem només en els museus o espais expositius d’art impulsats per la iniciativa privada, o sigui, que no reben finançament, encara que sigui parcial, de cap institució de govern ni de cap multinacional amb afanys filantròpics (CaixaForum, KBr de Mapfre, etc.), la llista sorprèn per l’efervescència del sector.

Vegem-ne dos exemples recents: el maig passat, el grup inversor Stoneweg va signar l’adquisició de l’antic cinema Comedia, a la cèntrica cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes, amb l’objectiu d’instal·lar-hi el futur Museu Carmen Thyssen. Quaranta-cinc dies després, el periodista i empresari Tatxo Benet anunciava que tanca el Museu de l’Art Prohibit, a causa de la pressió d’uns vaguistes —no ens enredarem ara en detalls— que s’han passat quatre mesos estacionats a la porta de la Casa Garriga Nogués, seu del museu, “espantant” els possibles visitants.

El Museu de l’Art Prohibit, al cèntric carrer de la Diputació, fou una iniciativa curiosa. Tatxo Benet va començar a col·leccionar art polític el 2018, i el 2023 va inaugurar la col·lecció en aquest espai que, abans, havia acollit el Museu Fundació Francisco Godia i la Fundació Mapfre. Potser que, abans d’obrir-hi un altre museu, hi enviïn un exorcista.

A Barcelona hi ha, aproximadament, una quinzena de museus o espais expositius d’art operats o fundats per la iniciativa privada. No sempre són fruit d’emprenedors a la recerca de beneficis: també hi ha col·leccionistes orgullosos i, fins i tot, descendents d’artistes que promouen el llegat familiar fent esforços herculis.

Tot això no és bo ni dolent. Hi ha qui s’escandalitza que l’art pugui ser “prostituït”, si amb la seva exhibició s’hi guanyen calés. Hi ha qui pensa que, com que Barcelona és una ciutat relativament petita (1.732.066 habitants, l’1 de gener del 2025) sense ser capital de cap estat, se’n surt força bé. I fins i tot hi ha qui lloa el turisme cultural oposant-lo al d’espardenya i entrepà, com si la gent amb mitjans modestos no visités museus.

Projectes que ens han abandonat

Abans d’emprendre aquesta expedició cartogràfica pels reservoris expositius de l’art privat, seria interessant conèixer els precedents més significatius. El 2006, la sala Metrònom, al Born, propietat del col·leccionista Rafael Tous, s’acomiadava després de 23 anys d’intensa i fèrtil activitat. El 2008 obria l’espai que acolliria la col·lecció d’art contemporani del matrimoni Alorda-Derksen —d’ells, propietaris de l’empresa Kettal, i també d’alguns amics—, que tancaria tres anys després amb una sonora subhasta de totes les peces al Christie’s de Londres (35,7 milions d’euros). L’excusa: el ritme de visites era d’unes sis-centes anuals, com si la indiferència fos un impediment, en això de l’art contemporani. El 2015 es desmantellava l’espai que acollia, des del 1999, l’extraordinària col·lecció d’art antic i contemporani de l’empresari Francisco Godia.

Si Antoni Vila Casas ens va deixar el 2023, a 93 anys, encara hi ha un altre gran col·leccionista viu, de 98 anys, Francisco Daurella Franco, vinculat al món de la Coca-Cola, que el 2001 va posar en marxa la Fundació Fran Daurel. Té tres seus, però la principal és a l’interior del Poble Espanyol, on mostra la seva col·lecció particular d’art del segle xx, predominantment català; des de la darrera crisi econòmica, però, no produeix exposicions temporals. Tot i que l’entrada és gratuïta, sorprèn la xifra de visitants facilitada per l’Ajuntament de Barcelona: 134.097 persones el 2024. I tot això, sense gastar en publicitat ni banderoles ni xarxes socials.

Passem a un tercer col·leccionista, d’art català i internacional: Josep Ildefons Suñol i Soler, que ens va deixar el 2019 a 92 anys. El 2007 va inaugurar l’espai expositiu de la seva fundació, al pis del passeig de Gràcia on havia nascut el 1927. El 2020 es va traslladar a un espai més reduït, al barri de les Corts, on encara tenen lloc estades d’artistes i exposicions, per bé que bona part de l’activitat de la fundació consisteix en el préstec d’obres per a exposicions en altres indrets, la col·laboració amb institucions sanitàries i les activitats pedagògiques per a escoles. La Suñol és una de les col·leccions privades d’art contemporani més extenses d’Espanya. Està formada per unes 1.200 obres, de més de 250 artistes, amb creacions datades entre el 1915 i el 2006, per bé que una part important pertany a la dècada del 1970. L’entrada és gratuïta, i el 2024 va rebre 3.486 visitants. Enguany, estan produint el documental Warhol & Vijande: Más que pistolas, cuchillos y cruces.

El col·leccionista José Manuel Infiesta (1949-2021), a través de la Fundació de les Arts i els Artistes, va obrir el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) el 2011 en ple barri de la Ribera, molt a prop del Museu Picasso. Aquest museu està dedicat exclusivament a les arts figuratives, i ocupa l’antic Palau Gomis. L’entrada general té un preu de 13 euros i, segons l’Ajuntament de Barcelona, el 2024 va rebre 28.258 visitants. Cada any organitza dues exposicions temporals de gran format, i tres o quatre més de petit. No rep cap mena de subvenció, i es finança mitjançant l’import de les entrades, concerts en directe i convocatòries adreçades a artistes. Es tracta, però, d’una iniciativa sense ànim de lucre, o sigui que ingressa el que necessita per continuar existint, i no per aportar rèdits a inversors. Es promociona exclusivament a través de les xarxes socials.

Tot el contrari que el MOCO, nom que provoca un cert somriure a qui conegui l’idioma castellà. Es tracta d’una iniciativa del matrimoni de col·leccionistes Kim i Lionel Logchies, que l’any 2000 van obrir el seu primer espai a Amsterdam i el 2021 a la Casa Cervelló-Giudice (un magnífic edifici renaixentista on hi havia hagut la Galeria Maeght), al carrer de Montcada. Les obres són propietat del matrimoni Logchies, però el recinte també custodia préstecs d’altres col·leccionistes i col·laboracions directes amb artistes. Al MOCO hi ha obra de creadors de renom internacional, a mig camí entre el kitsch, l’street art, el luxe i la provocació, com Banksy, Jean-Michel Basquiat, Keith Haring, Damien Hirst… No han revelat xifres concretes de visitants, però afirmen que, entre les seus d’Amsterdam i Barcelona, el 2024 van rebre 1,4 milions de visitants, la immensa majoria turistes. El preu de l’entrada general és de 20,95 euros. El MOCO es finança exclusivament amb l’import de les entrades i el marxandatge de la botiga, i aposta decididament per la publicitat. Si aterreu a Barcelona, els anuncis us rebran, cridaners, a les terminals i a l’aerobús. Com a iniciativa, funciona. I com a proposta cultural, també, malgrat algunes crítiques puristes.

I ja que esmentem Banksy, al carrer de Trafalgar hi ha un Museu Banksy. Va obrir les portes el febrer del 2020, just abans que ens engabiessin a tots. El novembre del 2024, al digital El Nacional, en un article signat per Josep M. Casas, descobrim que es tracta d’una iniciativa del promotor teatral belga d’origen albanès Hazis Vardar, que en el moment de la publicació de l’article ja donava beneficis, i que les obres exposades eren reproduccions, no pas originals. A la seva pàgina web, s’afirma que els museus Banksy de Barcelona i Madrid “allotgen el nombre més gran d’obres murals a mida real de Banksy que s’han reunit mai”; que cadascú ho interpreti com vulgui. L’entrada té un preu de 14 euros, i dona accés a un espai de 3.000 metres quadrats amb 150 obres i reproduccions. Pel que fa al nom del museu i les obres que s’hi exposen, l’artista conegut com a Banksy sembla que encara no se’ls ha queixat, o sigui que…