Barcelona Metropolis

A l’altre extrem, Ana Tutor, la cap de gabinet de Tierno, havia explicat que, en funció del seu càrrec, entrava cada dia diverses vegades al despatx de l’alcalde, i que mai no va deixar de sorprendre-la que sempre s’aixequés de la cadira per acompanyar-la fins a la porta i acomiadar-la.

Àlex Masllorens ha anat més enllà dels materials del fons de Tierno Galván, al seu llibre, i ha aportat informacions tretes d’altres publicacions, d’articles de premsa i de les seves pròpies converses amb representants municipals; això ha convertit el volum en una biografia amena, i ben documentada, de qui fou alcalde de Madrid.

L’autor va conèixer de prop Tierno i no ho amaga. El llibre inclou una fotografia de tots dos a la taula del míting central del Partit Socialista Popular (PSP) Català a les primeres eleccions generals, al Palau d’Esports de Barcelona. Això no és obstacle perquè abordi al llibre els clarobscurs de la carrera política i la personalitat real de Tierno Galván —com ara la seva relació durant uns anys amb serveis d’intel·ligència nord-americans— i, a la vegada, aporti informació original per al lector català sobre el que el subtítol anuncia: “La rivalitat Madrid-Barcelona dels primers ajuntaments democràtics”.

Del “Madrid se va” al “Madrid se ha ido” de Maragall

Tierno no va tenir gaire bona relació amb el primer alcalde democràtic de Barcelona, Narcís Serra. És significativa la fotografia feta a bord d’un autobús ple d’autoritats convidades a les festes de San Isidro del 1981 on es veu Tierno assegut sol a primera fila, amb un seient buit al costat, i Narcís Serra assegut a la fila de darrere seu. Però la falta de fluïdesa en la relació no va ser solament per qüestions de protocol, i el llibre n’enumera d’altres d’importants. “Per a ell, els altres alcaldes érem noiets a qui ens tocava treballar”, va dir Serra a Masllorens en una conversa. Pasqual Maragall, en canvi, s’hi va entendre millor.

El llibre recorda el cèlebre article de Maragall publicat a El País el febrer del 2001, en plena majoria absoluta d’Aznar, titulat “Madrid se va”. Dos anys més tard, el juliol del 2003, un nou article de l’alcalde, i futur president de la Generalitat, es titulava ja, gràficament, “Madrid se ha ido”.

La rivalitat Madrid-Barcelona

Insistint en el tracte diferent donat sempre per l’Estat central a Madrid i Barcelona, el llibre dedica alguns capítols a aquesta qüestió, especialment en matèria d’infraestructures, una situació que no va canviar gaire quan va arribar la democràcia municipal el 1979. En una pàgina referida al cas concret del metro, Àlex Masllorens escriu:

“Un punt especialment conflictiu en què Madrid va rebre des del primer moment un tracte especial i Barcelona va resultar clarament discriminada va ser el del transport públic municipal.

La Llei 32/1979, de 8 de novembre, específica per resoldre un problema de Madrid, havia establert sense dissimulació que les inversions que es destinessin al ferrocarril metropolità de Madrid a partir de la vigència de la llei les pagaria l’Estat i que les que corresponguessin a la infraestructura també continuarien essent ateses per l’Estat. Això significava un greuge importantíssim per a Barcelona i, en menor mesura, per a Sevilla, que era l’altra ciutat que tenia un servei de metro, des de 1968.

Aquesta diferència en el tracte havia estat molt notable en el desenvolupament i el creixement del servei a la capital durant el franquisme i es va continuar fent visible en els anys següents. L’increment del nombre d’estacions i la millora general del servei han estat clarament asimètrics entre Madrid i Barcelona.”