Barcelona Metropolis

A casa meva sempre hem estat de queixar-nos molt quan estem malalts i de fer cara de màrtirs. Així és com em trobava quan tot va començar. M’havia assegut a terra contra la paret, al racó entre prestatges. “Pobreta de mi”, murmurava, “Pobreta jo”. Havia vomitat.

Estirat de bocaterrosa, el Tomàs, el meu fill de nou mesos, em treia un mitjó. De tant en tant aixecava el cap i m’oferia un somriure esdentegat. “No sé si la mama se’n sortirà”, li deia.

No és que no sabés que era una gastroenteritis corrent, però el malestar em feia tenir una visió tràgica de les coses. Deixar la feina havia estat un error. Podia enumerar-ne tants, d’errors.

Va passar llavors. Es van sentir uns copets a l’altra banda de la paret, al pis del costat.

—Que estàs bé, maca?

D’entrada no vaig contestar, és clar.

—Reina? Que puc fer alguna cosa?

—Senyora Rosa?

Sempre tan amable, la senyora Rosa. El seu pis era gran, tenia una terrassa que donava al Turó de la Peira i molts cops ens l’oferia per si volíem fer-hi alguna festa. Naturalment, mai no ho havíem acceptat.

Però ara sentir-li la veu no em feia gens de gràcia. “És la falta de son”, em vaig dir. Vaig endur-me el Tomàs a la cuina i vam jugar amb els imants de la nevera.

No ho vaig poder evitar, tanmateix. Em sentia dèbil. Vaig tornar al menjador per arraulir-me al racó. El nen, entre les meves cames, mossegava l’imant de Cuenca. “Maca, que puc fer algo?” A l’altra banda de la paret, la veu era dolça.

Ho vaig haver de dir.

—Senyora Rosa, jo l’hi agraeixo, però vostè és morta.

Hi va haver uns instants de silenci.

—Que fa gaire?

—Dos anys.

Es devia quedar rumiant, perquè ja no la vaig sentir més. De tota manera, havia de fer el sopar. Em feia fàstic, però el nen bé que havia de menjar. Va mastegar el lluç concentrat, desfent-lo amb la boqueta sense dents. Jo parava l’orella. Res. Potser havia estat massa brusca. Quin greu.

Em vaig endur el Tomàs al llit amb mi: “Faràs companyia a la mama, que està malaltona”. Vaig cantar-li La lluna, la pruna i la cançó de Bola de drac. Es va adormir de seguida, i jo, també.

Em va despertar el frec de la roba del Dani mentre obria amb cura l’armari. Havia entrat il·luminant-se amb la llum del passadís. Estava acostumat al sigil perquè treballava en un restaurant i plegava tard.

—Com et trobes?

—Així, així.

Dubtava si dir-li allò de la senyora Rosa. De vegades veia que hi havia coses que no li agradava que li expliqués. Com el dia de la casa de nines que havíem vist als jardins de Rodoreda, al Putxet. En sortir li havia parlat de la caseta de nines de la meva àvia i de com de vegades me l’imaginava, a ell, petit com un soldadet dins de la casa, i que jo l’anava movent: ara una estona a la sala d’estar, ara a la cuina, ara a les golfes… Em va dir que li havia fet venir un estremiment.

La idea era bonica, però. Quan no podia fer adormir el Tomàs, li explicava la història del papa dins la casa de nines i com tots dos ens el miràvem des de fora i decidíem on col·locar-lo.

Va encendre el llum de la tauleta, del costat del Tomàs.

—Està molt blanquet. Avui tampoc heu sortit?

—Així com estic?

—I ahir? Vas dir que el duries a la plaça de Bacardí.

—No m’agrada. Hi van nens maleducats.

Era veritat. Acaparaven el tobogan. Els era igual que m’esperés amb el Tomàs en braços. S’aprofitaven que el meu fill era un bebè. L’últim cop hi havia uns bessons que, un cop a baix del tobogan, tornaven amunt tot escalant. Vam marxar de seguida. En sortir, els vaig prendre la pala i la galleda.

No vaig dir res al Dani sobre la manifestació de la senyora Rosa. L’endemà ja em trobava millor i el cafè no em va fer vomitar. En passar davant del racó entre els prestatges, vaig picar a la paret.

—Senyora Rosa?

Silenci. Havia desaparegut del tot o encara estava considerant la situació? Era una cosa estranya. Una dona que havia mort santament als noranta-vuit anys quins comptes pendents podia tenir en aquest món? “Potser pateix pel pis”, se’m va acudir. La senyora Rosa no tenia fills ni germans i no sabíem a qui l’havia deixat. Després de l’enterrament, uns homes havien baixat mobles, quadres i un rellotge de pèndol en forma de gat i s’havien fet fonedissos.

Potser era el moment d’utilitzar les claus. La senyora Rosa ens n’havia donat una còpia feia temps, per si un cas, però després de morta no ens havíem atrevit a fer-les servir. Ens feia cosa.

Ara era diferent. Podia ser que l’ànima de la senyora Rosa hagués quedat atrapada entre aquelles parets. Vaig agafar les claus de l’armariet i vaig carregar-me el Tomàs a coll. Es fregava els ulls i encara feia olor del lluç del sopar.

Al replà em va semblar que la Lali, la veïna del davant, em guaitava per l’espiell. Per què em sentia com un lladre? La porta no va fer cap so espectral ni res d’això, només s’hi va escolar un baf d’aire estancat.

Vaig deixar el Tomàs a terra i em vaig afanyar a tancar la porta. “Senyora Rosa?”, vaig murmurar. De nou, el silenci. Vaig passar al menjador i vaig guiar-me amb la llum del mòbil fins a la persiana de la terrassa. La claror de l’exterior va penetrar com una revelació.

I no és que m’oblidés de la meva comesa. Vaig recórrer tot de cambres buides: era un pis normal, pel que fa a fenòmens sobrenaturals. Però aquella llum de la terrassa espurnejava damunt del parquet, llepava la pell del Tomàs, convidava a empènyer la porta.

Es va obrir amb un estremiment de vidres. La xiscladissa de les cotorres em va eixordar. Es perseguien entre les branques dels pins del Turó de la Peira i atenuaven la remor dels cotxes del passeig de Fabra i Puig. Era allà on havia passat allò del patinet, dies abans. El cretí s’havia saltat el semàfor en vermell i gairebé xoca contra el cotxet del Tomàs. Jo havia girat cua cap a casa. “La mama et protegeix”, deia al Tomàs, que rondinava mentre pujàvem l’ascensor.

Que diferent que es veia ara tot, des de la terrassa. La brisa suau arribava plena de sentors de bosc. Unes dones feien ioga entre els xiprers mentre els passejants consolidaven amistats. Em vaig estirar a terra amb el Tomàs. El cel era diàfan i duia uns núvols compactes, ben perfilats.

El Dani ja es vestia per sortir quan vam tornar al nostre pis.

—D’on surt aquest nen amb les galtes vermellones?

—Hem passejat pel Turó.

El Dani va somriure. “Quina bona idea!” Jo també vaig somriure: “Crec que a la tarda ens hi endurem el berenar”. “Quina bona idea”, va repetir.

Vaig preparar galetes i tot, abans de sortir. Al replà vaig fer una mica de comèdia com si esperés l’ascensor, per despistar la Lali. Les claus van lliscar alegres pel pany. “Déu vos guard!” Vaig escampar els joguets sobre el terra de la terrassa i em vaig abocar a la barana. Del carrer de la Vall d’Ordesa arribaven les riuades d’adolescents de l’Institut Josep Pla. “Los panchitos tienen muchos primos porque allí follan, tío”. “Fem bombolles de sabó?”, vaig dir al Tomàs. Van córrer per l’aire, trèmules. Una merla se’ns va acostar fent saltirons, com si ens conegués. Li vam donar miques de galeta.

A la nit, quan va arribar el Dani, encara no m’havia adormit.

—T’havies fixat que la senyora Rosa tenia cara de merla?

Va riure.

—Em sembla que hi anirem cada dia, al Turó.

—És una boníssima idea.