Chiqui de la Línea: mestre de ‘cantaores’

Retrat de José Miguel Vizcaya, Chiqui de la Línea © Albert Armengol

Rosalía va seguir l’estela del professor i també cantaor Chiqui de la Línea fins a l’ESMUC, on El mal querer, treball de final de carrera, li va valdre una matrícula d’honor. Parlem amb aquest transmissor del cante flamenc, “el meu mestre”, com l’anomena l’artista.

Entre l’anonimat i l’èxit sempre hi ha un mestre. Entre aquella Rosalía Vila adolescent que s’enamora del flamenc quan sent Camarón per primer cop des del cotxe d’un amic amb les portes obertes i la Rosalía convertida en fenomen de masses que sacseja l’art gitano a cop de sample amb la publicació d’El mal querer (2018), hi ha algú que ha tingut un paper clau en la modulació del seu talent: Chiqui de la Línea. José Miguel Vizcaya, a qui Rosalía presenta com “el meu mestre”, apareix en els agraïments de l’àlbum just després de la família. “Ja era hora que m’ho reconeguessin”, diu sobre l’estatus de mestre de referència que l’èxit de Rosalía ha donat a conèixer.

Professor titular de cante flamenc a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on transmet aquesta tradició des del 2002, és el motiu pel qual Rosalía deixa el Taller de Músics —on es van conèixer—, per seguir-lo. Nascut a la Línea de la Concepción, a Cadis, cantaor de atrás als grans tablaos de Barcelona, reclamat com a intèrpret o com a compositor per Cristina Hoyos, Albert Pla, Sara Baras, Calixto Bieito i Duquende, entre d’altres, la metodologia de Chiqui com a mestre —que també ha format Alba Carmona, Alba Guerrero i María José Llergo— es basa a “testar els recursos tècnics i estètics de l’alumne, des de la pura fisiologia fins a les expressions emocionals, i aplicar-ho a l’univers del flamenc”, explica. “Implica treure a la llum mecanismes que l’estudiant té, però dels quals no és conscient.”

Sense cap inflexió que adverteixi que està a punt de fer un elogi, defineix Rosalía com una alumna “fora del comú”. “Té una factura molt atractiva, un perfil de veu inusual per la rapidesa del seu vibrato”, afirma, i en destaca l’oïda musical “molt sensible” i “facultats intel·lectuals que li permeten assimilar les coses molt ràpidament”.

Membre del tribunal que va atorgar a El mal querer una matrícula d’honor com a projecte de final de carrera, el defineix com “un projecte com pocs”: “Només me n’havia trobat un parell abans amb aquesta qualitat. Però així de transgressor, cap”. “Revolucionari” per mesclar electrònica i flamenc: “Poques coses hi ha tan antagòniques”, sentencia.

Va haver-se de posar al dia amb l’electrònica i els samples, la tècnica de “retalla i enganxa” prestada de la cultura hip-hop que Rosalía aplica al flamenc. I si bé hi ha coses que li semblen “menys aconseguides”, d’altres li semblen “pures genialitats”: “Va trobar idees efectives com a vehicle per transmetre el que volia, sons estridents per evocar un clima sòrdid de maltractament”, del qual la protagonista d’El mal querer es lliura al llarg del viatge que proposa l’àlbum. “Em va sorprendre molt gratament, perquè Los ángeles —el disc de debut de Rosalía, publicat el 2017— no m’havia agradat gaire”, i n’acusa l’acompanyament de Refree. “Així ho vaig manifestar a ella en el seu dia.”

Retrat de José Miguel Vizcaya, Chiqui de la Línea © Albert Armengol © Albert Armengol

Ho té clar en la qüestió del caràcter flamenc o no de la música de Rosalía. “Evidentment no és el flamenc clàssic d’abans dels vuitanta”, reconeix, però per a ell hi ha coses que són flamenc al cent per cent, i, en d’altres, ho és la melodia, el compàs, l’acompanyament. Pel que fa a l’acusació d’apropiació cultural llançada per un sector del col·lectiu gitano, a Chiqui li sembla fruit de l’enveja. “No ha fet res que no s’hagi fet des de l’inici dels temps. De tota la vida jo i els meus companys de professió paios hem fet servir paraules pròpies del poble gitano.”

Li fa patir l’èxit fulgurant de Rosalía? “És ambiciosa, però sap mantenir el cap fred i els peus a terra”, diu, però també admet que la seva joventut i la velocitat del seu ascens comporten riscos. “Jo confio que la seva capacitat per aprendre de pressa també la tindrà amb les experiències de la vida”, desitja. “Quan la veus tan atrafegada, treballant amb tants fronts oberts, a l’ull de l’huracà, no saps si se l’emportarà. Però espero que es mantindrà com una deessa dempeus, ella al mig controlant els vents”. I li agrada tant aquesta imatge que se li acaba d’ocórrer que diu que se la quedarà. Tindrà ocasió de fer-la servir el pròxim cop que li preguntin per Rosalía.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis