Convivència, sí; mesquita…, no?

Un home resa en un oratori islàmic © Eva Parey

L’obertura d’un oratori islàmic al carrer del Japó, al barri de la Prosperitat, ha estat envoltada de tensió per l’oposició veïnal a aquest centre. La gestió del conflicte ha permès l’acostament de les diferents comunitats en el marc d’una política més àmplia de defensa dels drets humans i de promoció de la diversitat.

Des de principis del 2017, el carrer del Japó, al barri de la Prosperitat del districte de Nou Barris de Barcelona, ha viscut una situació excepcional de soroll, protestes i tensió veïnal. El motiu: la Comunitat Islàmica de Nou Barris, una entitat constituïda el 2016 per veïns musulmans de la zona, havia llogat el local del número 28 per obrir-hi un oratori. I així, el carrer del Japó passa a formar part de la llista dels conflictes al voltant de la presència formal i institucionalitzada de les comunitats islàmiques que s’han donat als barris i poblacions del nostre país al llarg dels darrers vint anys, juntament amb Premià de Mar, Lleida o Santa Coloma de Gramenet. Tot i que potser el soroll de les protestes fa anys que s’ha apagat, molts d’aquests conflictes estan molt lluny d’estar resolts perquè, si bé ja no hi ha protestes, tampoc no hi ha mesquites, si més no, en les condicions que les comunitats islàmiques havien projectat. A la Prosperitat, finalment, la mesquita hi és, i el procés que ha portat fins a la seva obertura ens proporciona nous elements per a la reflexió i la intervenció per tal que la diversitat cultural i religiosa (i totes les diversitats que se’ns puguin acudir) s’incorporin amb naturalitat a l’imaginari col·lectiu sobre l’espai públic.

La mesquita o, més rigorosament, l’oratori del carrer del Japó (una mesquita és un equipament del qual, malauradament, Barcelona encara no gaudeix) és el que fa 29 a la ciutat, segons dades de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona (OAR), i és només un dels més de cinc-cents centres de culte de diverses tradicions religioses que hi ha en funcionament, segons la Memòria d’activitats 2017 de l’OAR. Amb tot, aquesta ha estat la primera vegada que Barcelona ha viscut un moviment d’oposició d’aquesta dimensió i d’aquestes característiques.

El relat dels fets és molt similar al d’altres casos. Uns quants veïns de tradició islàmica, després d’anys de viure en un territori concret, s’agrupen per obrir una mesquita al seu barri, un espai de trobada de la comunitat per a la pregària, l’ensenyament i la vida social i, al mateix temps, un recurs per obrir-se a l’entorn, per fer-se visibles, identificables i, per tant, per esdevenir actors i interlocutors. Sense l’entitat i sense la mesquita, com sabran els altres on anar a trobar la comunitat musulmana?

Tot i que, des del primer moment, la comunitat busca aliances i compta amb el suport d’altres entitats del territori (la Xarxa 9 Barris Acull o el Centre Cultural Els Propis) i amb l’acompanyament i el suport tècnic de l’Ajuntament, la reacció d’un sector del veïnat és de rebuig absolut i frontal. Al·leguen dificultats tècniques (el local no els sembla adequat, el carrer és massa estret), però també elements més intangibles, com la por. I inicien una campanya de protestes protagonitzada per una cassolada diària. L’atemptat de la Rambla del 17 d’agost i la incorporació de grups de l’extrema dreta a les mobilitzacions incrementen la tensió, també entre els mateixos veïns del carrer, i es repeteixen les pintades i els desperfectes a la persiana d’entrada de l’oratori, encara en obres. Finalment, l’oratori inicia les seves activitats el febrer del 2018 enmig del soroll de cassoles i xiulets que, a partir d’aquell moment, han anat perdent volum.

Situacions com la que s’ha donat al carrer del Japó no són només un conflicte entre aquella comunitat islàmica concreta i els veïns contraris a la seva presència en particular, sinó que representen una mostra de les dificultats i els reptes de l’encaix de la diversitat cultural i religiosa a escala global, de ciutat. Així, la sortida del conflicte no passa per acontentar uns o altres, ni per donar respostes conjunturals a situacions concretes, sinó que les accions que s’emprenguin, especialment per part dels ajuntaments, han d’estar emmarcades en una política més àmplia de defensa dels drets fonamentals i de promoció de la diversitat.

En aquest cas, el criteri bàsic de la intervenció dels diversos serveis municipals que hi han estat implicats, i també de les entitats del territori, amb l’Associació de Veïns i Veïnes de la Prosperitat al davant, ha estat el dret de la comunitat islàmica a obrir el centre de culte, això sí, complint tots els requeriments tècnics i urbanístics que exigeix la normativa. I des d’aquest punt de partida, que és, alhora, un límit, s’inicia un llarg procés d’aproximació i diàleg amb el veïnat i l’entorn de l’oratori, incloses les persones contràries a la seva obertura, amb l’objectiu d’informar i desactivar pors i prejudicis, però sobretot d’escoltar i acompanyar.

Impulsar la comunicació amb els veïns

El propòsit és molt complicat. Les posicions estan molt polaritzades, hi ha molta tensió i s’expressa una gran desconfiança envers l’Ajuntament i les entitats. Per això es decideix emprendre una estratègia a mitjà termini per facilitar la comunicació amb les persones que s’oposen a l’obertura de l’oratori i que participen a les protestes que tenen lloc cada vespre al carrer. Durant gairebé un any, el Servei de Gestió de Conflictes de l’Ajuntament va estar present al carrer escoltant els veïns i els va entrevistar casa per casa per tal de recollir un ventall tan ampli com fos possible d’inquietuds i sensibilitats. Amb el mateix objectiu, es va fer una ronda de reunions amb totes les comunitats de veïns del carrer i representants del districte de Nou Barris i de l’Oficina d’Afers Religiosos.

Paral·lelament, les entitats de la Prosperitat s’han compromès d’una manera molt clara en la reivindicació de la diversitat cultural i religiosa com un valor per al barri. Per això han fet una tasca de denúncia i sensibilització amb la publicació de manifestos i l’organització d’actes públics per celebrar la convivència intercultural i interreligiosa; han donat suport de manera molt concreta a la comunitat islàmica, acompanyant-los a denunciar les agressions rebudes al local o cedint-los espais per a les seves activitats mentre l’oratori estava en obres, i han fet seguiment del procés al costat de l’Ajuntament, en un exercici de confiança i exigència mútues poc confortable però molt necessari.

D’altra banda, ha calgut prendre consciència que la comunitat islàmica ha de ser protagonista i responsable del seu projecte i de les seves accions, al mateix temps que estableix aliances i col·laboracions amb altres entitats del territori i que fa ús dels recursos que ofereix l’Ajuntament. Amb aquest acompanyament, la comunitat ha pogut explicar el seu projecte al veïnat i fer-lo partícip del procés d’obertura del centre de culte. Els veïns del carrer del Japó van tenir l’oportunitat de visitar el local durant les obres i la comunitat va organitzar jornades de portes obertes abans i després de la inauguració de l’oratori, en un gest de transparència i d’obertura cap al veïnat més proper i cap a la ciutat. Perquè tota aquesta feina sigui possible, però, és necessari tenir els objectius clars i els recursos a punt des de molt abans que el conflicte ni tan sols s’ensumi. A Barcelona fa temps que es va optar per donar una atenció específica a la diversitat religiosa des de la perspectiva de la laïcitat, entesa com la garantia d’un espai públic neutre on totes les opcions, religioses o no, i totes les diversitats hi tenen cabuda, i la garantia dels drets fonamentals. El reconeixement del fet religiós i la seva inclusió en la gestió de la ciutat són imprescindibles per fer possible un espai públic veritablement obert i divers.