Barcelona Metropolis

La reducció de les reserves d’aigua ens aboca cap a una transició hídrica que cal abordar des de diverses perspectives. L’aigua regenerada i dessalinitzada no pot ser l’única estratègia: cal explorar recursos alternatius, com la reutilització d’aigües grises, i ser conscients del rol de l’aigua en el verd urbà com a refugi climàtic. I tot, sense perdre de vista la població vulnerable, que no hauria de pagar-ne els sobrecostos.

En els anys recents, les conques internes de Catalunya han experimentat la sequera més greu del darrer segle. El sistema Ter-Llobregat, que subministra aigua a la regió metropolitana de Barcelona, ha vist com les precipitacions en el període 2021-2023 patien els efectes més crus del canvi climàtic. El sistema va entrar en emergència per sequera a inicis del 2024, quan es va situar per sota de la barrera dels 100 hm³ de recursos emmagatzemats als embassaments del Ter i del Llobregat (l’equivalent a només el 16% de la seva capacitat).

A la ciutat de Barcelona, l’Observatori Fabra va registrar una anomalia de precipitació del 50% durant tres anys consecutius, del 2021 al 2023, i, a la vegada, també va marcar rècords en anomalies de temperatura mitjana, especialment el 2022 i el 2023, amb anomalies al voltant dels 3 °C. Tot apunta que l’emergència climàtica està reconfigurant els riscos hidroclimàtics, i la riba oest del Mediterrani és una de les geografies que seran l’avantsala del canvi global.

Durant el 2023, bona part de les conques internes de Catalunya van ser les primeres a entrar en alerta i excepcionalitat per sequera. En el cas del sistema Ter-Llobregat, així com altres subsistemes, es va declarar l’emergència a inicis del 2024. Això va portar l’Agència Catalana de l’Aigua a endurir les restriccions ja en vigor en alerta i excepcionalitat, especialment en el sector primari, el damnificat més gran de la sequera, amb reduccions del 80% en el reg i del 50% en els usos ramaders. Evidentment, els usos urbans i domèstics d’aigua també van patir les conseqüències d’aquesta situació, amb la prohibició de regar zones verdes i jardins públics i privats, i només permetent excepcionalment el reg de supervivència de l’arbrat públic, sempre que fos amb aigua freàtica o regenerada.

La ciutat de Barcelona i, majoritàriament, tota l’àrea metropolitana van tenir un comportament exemplar per no franquejar la dotació de 200 litres per persona i dia, incloent-hi activitats econòmiques i comercials, a part dels usos domèstics i urbans, com marcava el Pla de sequera. La duresa extrema del dèficit de precipitació va ser mitigada pels esforços de la ciutadania i dels diversos sectors econòmics, així com dels actors responsables de la gestió dels recursos, des de l’escala local fins a la de conca. Però també cal reconèixer l’important paper que han tingut —i tindran en aquesta nova normalitat— les fonts d’aigua no convencionals.

Tot i la millora substancial de la situació a partir de la segona meitat de l’any 2024, deguda a un règim pluviomètric més normalitzat, l’extrema gravetat de l’episodi de sequera està lluny de ser superat. Tot plegat ha obert un seguit de debats que haurien d’informar l’agenda per una transició hídrica que garanteixi la sostenibilitat i la seguretat hídrica en l’àmbit metropolità, així com pel que fa a les conques internes, en un context d’emergència climàtica.

Els nous escenaris climàtics mostren una tendència general a la disminució de les precipitacions i a la seva concentració temporal, fet que ens porta a pensar que la sequera que vivim pot ser estructural i que ens haurem d’adaptar a aquesta nova normalitat hídrica. A continuació, s’aporten diverses reflexions al voltant d’aquesta reconfiguració de la gestió de l’aigua, des del paper dels recursos alternatius centralitzats i descentralitzats al rol que té l’aigua com a element essencial per afrontar els efectes de l’emergència climàtica en forma d’onades de calor.

El paper clau de l’aigua regenerada en el cicle hidrosocial metropolità

La situació de sequera ha accelerat profundes intervencions infraestructurals destinades a remodelar el cicle hidrosocial de la regió metropolitana per fer-lo més resilient als efectes de l’emergència climàtica i, consegüentment, menys dependent del nivell d’aigua als embassaments del sistema Ter-Llobregat.

L’obertura, el 2009, de la planta dessalinitzadora del Prat, una de les més grans d’Europa, es va veure inicialment com una solució a la fragilitat del sistema metropolità d’aigua després de la sequera dels anys 2007 i 2008. No obstant això, en el context de la pitjor sequera meteorològica en més d’un segle i amb les plantes dessalinitzadores funcionant a plena capacitat, la reutilització indirecta d’aigua regenerada per a usos d’aigua potable ha esdevingut la nova frontera hídrica metropolitana.

El tram metropolità del riu Llobregat és l’epicentre d’aquesta gran transformació, i el Besòs està previst que culmini la transició esdevenint la nova font d’aigua metropolitana, i reproduint l’esquema de regeneració d’aigua del Llobregat. Reconeixent els mèrits i les possibilitats d’aquests nous recursos (i incloent-hi també les noves plantes dessaladores planificades pel Govern català), és important fugir d’una perspectiva acrítica i d’un optimisme tecnològic desenfrenat sobre les possibilitats de crear nous recursos hídrics que no es vegin afectats per les vicissituds del canvi climàtic.

Primer, perquè pensar que a través d’aquestes infraestructures no ens veurem limitats pel clima ens pot portar a adaptar-nos malament com a societat a l’emergència climàtica, i a defugir la necessària reconfiguració del metabolisme hídric metropolità. Segon, perquè, com veurem més endavant, la transició hídrica tindrà una traducció en el preu del recurs, i s’haurà de ser molt curós en com se’n distribueixen els costos, per evitar que recaiguin en els col·lectius més vulnerables. I també, perquè aquestes alternatives difícilment aportaran solucions per als àmbits que han patit més la sequera: sectors estratègics com l’agricultura i la ramaderia, i també els ecosistemes forestals i fluvials.

Promocionar els recursos alternatius a escala local

La reutilització d’aigües grises, paral·lelament, constitueix un exemple de gestió de l’aigua descentralitzada i liderada per la ciutadania. En les darreres dues dècades, a la província de Barcelona s’han aprovat desenes d’ordenances locals d’estalvi d'aigua, moltes de les quals, més enllà de preveure mecanismes en les noves construccions, tenen l’ambició d’introduir obligatorietats en l’aprofitament per a usos no potables, com la descàrrega de vàters a partir de les aigües grises generades a dutxes i banyeres o el reg de jardins i la neteja de superfícies mitjançant l’aigua de pluja i l’aigua sobrant de la neteja dels filtres de piscina.

El 2005, la Diputació de Barcelona va publicar un model d’ordenança d’estalvi d’aigua que, juntament amb l’experiència exitosa del municipi de Sant Cugat del Vallès —amb ordenança des del 2002—, ha modelat el recorregut de moltes de les normes aprovades posteriorment. Emulant aquestes trajectòries, i en un context en què la Diputació prepara una actualització de l’ordenança tipus d’estalvi d’aigua, l’Ajuntament de Barcelona ha fet l’aprovació inicial, aquest mes de febrer del 2025, de la seva Ordenança d’aigües grises. Aquesta norma fixa els llindars d’obligatorietat en el reaprofitament de les aigües grises (procedents de dutxes i banyeres) per als vàters, tant en la nova edificació com en les reformes integrals. Preveu un estalvi potencial anual de 136.000 m³ d’aigua potable.

És, doncs, fonamental garantir el dret humà a l’aigua i evitar la inseguretat hídrica com a eines per a l’adaptació a un context amb més onades de calor. A la vegada, també hem de pensar que, si volem promoure la rehabilitació hídrica per fer més eficient el consum a escala de llar i d’edificis, ho hem de fer amb uns criteris que facilitin que aquestes millores puguin arribar als col·lectius més vulnerables, i entroncar així amb el delicat debat de l’accés a l’habitatge a la ciutat. És imprescindible que les administracions acompanyin la ciutadania, sobretot la més vulnerable, per possibilitar una transició hídrica sostenible i justa. L’eficiència en l’ús de l’aigua no hauria de ser un privilegi sinó un dret que permetés, de retruc, contrarestar l’augment de les factures a les llars més vulnerables. I, evidentment, aquesta transició hídrica hauria de defugir visions utilitaristes i antropocèntriques, i posar sobre la taula la necessitat de repensar les nostres interdependències amb els ecosistemes fluvials.

Referències bibliogràfiques

“El Govern fixa el calendari de les mesures que permetran disposar de més aigua”. Govern de Catalunya, octubre del 2024. via.bcn/Vl9850V3j8q

March, H., Gorostiza, S. i Saurí, D. “Redrawing the hydrosocial cycle through treated wastewater reuse in the metropolitan area of Barcelona”. Water Alternatives, 16(2), 463-479. 2023.

March, H. i Saurí, D. “When sustainable may not mean just: a critical interpretation of urban water consumption decline in Barcelona”. Local Environment, 22(5), 523–535. 2016.

Romero-Gomez, G., Nadal, J. i Saurí, D. “Experiences of water poverty in the metropolitan area of Barcelona: implications for the Global North”. Journal of Water, Sanitation and Hygiene for Development, 14(9), 819-832. 2024.

Ajuntament de Barcelona. Aprovació inicial de l’Ordenança d’aigües grises de Barcelona, 2025. via.bcn/gls250V43RP