Barcelona Metropolis

Molts avenços s’han fet des dels temps en què l’adulteri era considerat un delicte, amb penes de presó de fins a tres anys, i calia el consentiment del marit per comprar o vendre béns, obrir un compte corrent o acceptar herències. No fa tant de temps: algunes d’aquelles lleis franquistes es van abolir ben entrada la Transició, però encara avui persisteixen desigualtats i resistències. La lluita per la igualtat exigeix una vigilància constant.

Us imagineu que les autoritats fiquessin una dona suposadament adúltera dins d’una gàbia i la llencessin al mar, amb la idea de rescatar-la cinc minuts més tard i comprovar si encara és viva per poder retirar-li els càrrecs d’adulteri? Per verificar el barem diferent amb què sempre s’han jutjat l’adulteri femení i el masculí no cal, però, retrocedir fins a l’edat mitjana. Només cal anar a mitjan segle xx.

El 1944, Franco, dictador feixista i ultracatòlic, va modificar molts dels articles del Codi Penal que havia modernitzat la II República i va reenviar el país a una època repressiva i de moral molt rància. Un d’aquests articles va restablir l’adulteri com a delicte. Per a una dona considerada adúltera es preveia una pena de presó que solia ser de tres anys. Als homes se’ls tolerava l’uxoricidi si enxampaven la dona amb un altre i no eren mai acusats d’adulteri, excepte si convivien amb l’amant al domicili conjugal.

Així les coses, el 1976 a Barcelona hi va haver una gran concentració de dones feministes davant del Palau de Justícia per donar suport a María Ángeles Muñoz, a qui el seu exmarit acusava d’adulteri. El lema de les manifestants que s’hi solidaritzaven era “Jo també soc adúltera”, i el propòsit era exigir l’abolició d’aquesta llei franquista.

L’adulteri, però, va continuar com a figura delictiva fins al punt que jo mateixa, uns mesos més tard, quan em vaig separar de qui aleshores era el meu marit, vaig ser advertida pels advocats que em calia signar les capitulacions, per dolentes que fossin, que sempre seria millor un nyap de conveni que passar-me tres anys a la presó acusada d’adúltera. Finalment, i gràcies al moviment feminista, el 26 de maig del 1978 l’article de l’adulteri va ser derogat, és a dir, dos anys després de la manifestació de suport i tres després de la mort del dictador. De ràpid no ho va ser, el legislador.

Ara, al primer quart del segle xxi, l’adulteri ja no és delicte, però encara persisteix una mirada diferent sobre la seducció quan l’exerceixen ells —tot un home— o elles —unes putes. Però potser la parella infidel caçada per la kiss cam en un concert de Coldplay i obligada a renunciar a la feina no ho veuria així. O potser estem tornant a una era repressiva.

L’heroisme de deixar el marit

He dit més amunt que em vaig separar, no pas que em vaig divorciar, perquè el 1977 el divorci no existia. Franco s’havia encarregat, el 1939, de derogar la llei que la II República havia aprovat el 1932. Era gairebé heroic, doncs, que una dona pogués deixar el marit, i més si tenia fills, perquè les lleis li anaven en contra. A més, legalment la pàtria potestat només era de l’home i, en cas que ell fos mort o absent, passava a la família paterna. Aquesta va ser la raó per la qual l’escriptora Rosa Regàs va ser obligada a viure amb el seu avi patern.

D’altra banda, les dones eren considerades eternament menors: depenien del pare o del marit. Recordem, de passada, que la majoria d’edat de les noies no era fins als 25 anys, mentre que la dels nois era als 21. Quan es casaven, moltes estaven obligades a deixar de treballar, i les que no podien, perquè pertanyien a famílies vulnerables, continuaven treballant al camp, a la fàbrica o al taller en condicions penoses. A més, les dones van necessitar fins al 1975 la llicència marital, és a dir, el consentiment del marit, si volien comprar o vendre béns, obrir un compte corrent, acceptar herències, celebrar contractes o fer activitats mercantils o comercials.

És cert, però, que a Catalunya la llicència marital no funcionava com a la resta d’Espanya, perquè el dret foral català i castellà no eren iguals: el català provenia del dret romà, mentre que el castellà derivava del Codi Civil francès, marcat pel dret napoleònic, molt poc considerat amb les dones. El dret romà no distingia entre éssers sinó entre classes socials, i feia referència, sobretot, a la classe dels patricis. Amb tot, durant el franquisme, per penetració cultural i per imposició jurídica, els jutges i notaris van exigir la llicència marital fins al 1961.

Aquesta estupidesa del consentiment del marit —que a Catalunya ni tan sols era obligatòria—, feia que, posem per cas, tu, dona, anessis a comprar un cotxe el 1974 i et trobessis que les “lletres” (documents mercantils de l’època que permetien pagar a terminis) només duien la teva signatura de manera fictícia, ja que estava avalada per la del marit.

El legislador encara va ser més lent: la pàtria potestat no es va atribuir a pare i mare fins al 1981 i la llei del divorci no va veure la llum fins al mateix any. A més de l’adulteri, hi havia un altre delicte que només era imputable a les dones: l’avortament. Ells feien la criatura, però, després, se’n podien desentendre. Elles, en canvi, si no volien o podien tirar l’embaràs endavant, només tenien dues solucions: si tenien pocs recursos, es quedaven al país i avortaven en situacions de poca higiene que posaven en risc la seva salut o la seva vida; si, per contra, s’ho podien pagar, anaven als Països Baixos o al Regne Unit per avortar amb seguretat mèdica, però sovint amb maltractament psicològic per part del personal de les clíniques. I, si t’enxampaven, et castigaven amb pena de presó i multa i no hi havia excepció que valgués: ni violació, ni malformació del fetus ni perill per a la vida de la mare. No gaire diferent del que passa el 2025 a Polònia. A casa nostra, l’avortament no es va despenalitzar fins al 1985; fins al 2010 no vam tenir una primera llei basada en terminis i, finalment, la llei va ser reformada amb senderi el 2023.

Les relacions sexuals eren considerades, almenys de cara a les dones, només admissibles dins del matrimoni i, a més, ningú no esperava que sentissin gaudi. No és sorprenent, doncs, que ningú no parlés a les noies de masturbació ni, per descomptat, d’un òrgan meravellós, el clítoris, exclusiu de les dones i destinat només al plaer. Moltes, però, el vam descobrir abans que ens obliguessin a dormir amb els braços per damunt dels llençols o encreuats sobre el pit per evitar temptacions inconfessables que, segons els raonaments materns, tampoc no hauríem estat capaces de detectar. Recordem, finalment, que la virginitat era un valor molt preuat, només en el cas de les dones, és clar.

A l’època franquista, els delictes sexuals eren considerats delictes contra l’honestedat; s’entén que es tractava de l’honra de la família i, sobretot, de l’honra del pare. En aquells temps no només havies de patir per si et violaven, sinó també per si, després, t’obligaven a casar-te amb el violador, la manera més eficaç d’esborrar la taca sobre l’honorabilitat familiar. Fins a la llei orgànica del 1989 no es va substituir el terme delictes “contra l’honorabilitat” pel de delictes “contra la llibertat sexual”, és a dir, contra la integritat de la persona.

De l’amor lliure al #MeToo

El Maig del 68 francès va portar a casa nostra, amb retard, dues novetats. Una, l’amor lliure, que no era tan innovador com alguns pensaven, perquè, amb diferents noms, ha existit sempre; de fet, a hores d’ara, el 2025, se’n diu “poliamor”. En tot cas, va representar una obertura mental importantíssima per a la sexualitat de l’època. L’altra, aquesta sí innovadora de debò, els anticonceptius orals: els anovulatoris. Per primera vegada hi havia un mètode per no quedar embarassada que funcionava de debò. L’única pega és que ells es van considerar eximits de fer-se responsables de no prenyar les noies i lliures d’haver de posar-se condons (“em van estrets”, “em molesten”… eren les excuses). El patriarcat també va saber aprofitar a favor seu aquella època de llibertat sexual, de manera que si eres una dona jove i no estaves disposada a dir sempre que sí, eres una dona estreta. Altre cop, sotmeses pel masclisme.

Amb tot, els temps han anat canviant; ara no tan sols les noies i les dones coneixen bé el clítoris, sinó que el mercat se n’ocupa amb joguines com el Satisfyer. I han canviat les lleis, tot i que algunes (moltes?) mentalitats s’hi resisteixen. Després de l’assassinat gairebé en directe d’Ana Orantes a mans del seu exmarit, va venir la llei orgànica del 2004 contra la violència masclista: els cervells de ciutadans i ciutadanes havien fet un clic i havien entès que el que passa dins de casa és també polític i que, de cap manera, es pot entendre com a normal que el marit et pegui, t’insulti o et deixi sense recursos. És veritat que la llei no ha aconseguit posar fi a aquesta xacra, perquè, tot i que legislar és imprescindible, no és suficient. Cal, doncs, la coeducació en igualtat de noies i nois.

Finalment, el 2017 va esclatar un moviment que denunciava la violència sexual dels homes contra les dones: el #MeToo. The New York Times i The New Yorker van publicar l'acusació que desenes de dones havien llançat contra el productor de cinema Harvey Weinstein, un depredador sexual. El 15 d’octubre l’actriu Alyssa Milano va fer servir a Twitter l’etiqueta #MeToo, utilitzada en el passat per l’activista Tarana Burke. La iniciativa va ser un detonant poderós i va possibilitar que, a tot el món, moltes dones emparades per la sororitat d’unes altres es veiessin capaces de parlar en públic dels assalts sexuals soferts.

A casa nostra aquest moviment es va expressar amb molta força arran del cas d’un grup de cinc homes, coneguts com La Manada, que van abusar sexualment d’una noia durant els Sanfermines. I aquest va ser el detonant d’una nova llei coneguda com la del “només sí és sí”, pel meu gust feta amb massa precipitació i sense escoltar totes les veus. Una llei que posa l’èmfasi en el consentiment de les dones, però tendeix a judicialitzar actes que no són pròpiament delictes. També oblida que el consentiment pot estar viciat i, a més, busca de manera barroera el no-punitivisme.

Malgrat els avenços, els retrocessos ens assetgen. Recordem Simone de Beauvoir: “No oblideu mai que només caldrà una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits, heu de romandre atentes tota la vostra vida”.