Barcelona Metropolis

Davant els discursos d’odi i exclusió que posen en perill la democràcia i de la pèrdua de pes de la família com a espai de socialització, les escoles s’estan convertint en la primera línia de defensa, en un baluard per educar en el pensament crític i per aprendre a parlar, a escoltar i a negociar. La democràcia, com a anomalia històrica que cal salvaguardar, ha centrat el cicle de debats “En clau d’Educació: Educació o barbàrie”.

“La democràcia està en perill?”. Amb aquesta pregunta adreçada al politòleg Pablo Simón començava el cicle de debats “En clau d’Educació: Educació o barbàrie”, impulsat pel Consell d’Educació Municipal de Barcelona, el Consell de l’FP de Barcelona i el Consell de la Joventut de Barcelona. És la cinquena edició d’aquest espai de reflexió, promogut per l’Ajuntament de Barcelona per fer front als grans reptes contemporanis de la humanitat des de la perspectiva de l’educació.

La resposta de Simón va servir per anar més enllà del moment actual i observar amb perspectiva històrica allò que avui acostumem a anomenar democràcia. “La democràcia liberal —va respondre Simón— és una anomalia històrica.” No ha existit gairebé mai al llarg de la història. Les amenaces són habituals, consubstancials, per part de sectors de la societat que no comparteixen allò que vol ser una democràcia. Però què entenem avui per una societat democràtica?

Per a Simón, cal distingir clarament les societats on hi ha algun reconeixement de drets, tot i que limitats, i allò que avui considerem democràcia. Per exemple, els Estats Units dels anys seixanta es presentaven com a paradigma de societat democràtica, però la població negra no va tenir reconeixement efectiu dels seus drets polítics fins a finals d’aquella dècada per acció del moviment dels drets civils. La Suïssa dels anys seixanta també es presentava com una democràcia, i democràticament es decidia que les dones no poguessin votar. No ho van poder fer fins als anys setanta, gràcies a la mobilització feminista. Podem considerar democràtiques aquestes societats? Hem d’entendre que no; precisament, per com limitaven els drets d’una part de la població. Ens podríem plantejar també si les nostres societats, que avui es consideren democràtiques, no tenen dèficits democràtics per limitacions o restriccions de drets.

En qualsevol cas, Simón va proposar pensar les nostres societats democràtiques des d’un reconeixement global de drets i des d’un plantejament essencial: “Les democràcies són l’únic règim polític on qui està en el poder pot perdre les eleccions”. Aquesta és, per a Simón, la definició més sintètica de democràcia, que ha d’incorporar l’alternança en el poder amb absència de violència. Al llarg de la història, habitualment, el poder ha estat pres de manera violenta, eliminant rivals o criminalitzant-los. En una democràcia, en canvi, s’ha de garantir l’acceptació de les regles del joc.

Avui, el debilitament i l’erosió de les democràcies, segons planteja Simón, s’esdevé per la manca de respecte de les regles del joc, que són posades en dubte. Els processos d’erosió poden acabar fent que deixem de considerar democràtiques aquestes societats. Hi ha països que han passat de ser democràcies a definir-se com a “autoritarismes electorals”. Quan veiem les impugnacions dels resultats electorals que fan governants com Trump, Bolsonaro i altres projectes polítics, observem de quina manera consideren les eleccions com quelcom instrumental: només els interessen si les guanyen, si les poden utilitzar en benefici propi. En una societat democràtica, les eleccions s’haurien de respectar i valorar com a mecanisme. I no només les eleccions, sinó tots els elements i processos necessaris per fer possible la democràcia, incloent-hi el diàleg, la discussió i l’argumentació.

El debilitament de les democràcies actuals ens ha de fer pensar en dues qüestions fonamentals, com planteja Simón: el respecte al pluralisme i la restricció del poder. Respectar el pluralisme vol dir assumir que hi ha gent amb la qual podem no estar d’acord, però això no converteix aquestes persones en enemigues. Ens podem plantejar fins on s’ha d’acceptar el pluralisme i la disparitat de posicions, fins i tot els antagonismes i les oposicions. És un debat complex i indispensable. Però respectar el pluralisme i la diferència és un pilar fonamental d’una societat que es vol democràtica.

Un segon pilar és la restricció del poder. Hem de pensar que un govern sorgit d’unes eleccions té un mandat legítim per aplicar el seu programa, però no per pervertir l’Estat i voler mantenir-se en el poder. Hi ha una tendència molt estesa a intentar dominar els mitjans de comunicació, els òrgans de l’Estat i el seu funcionariat, a fer canvis legals o perseguir l’oposició, per tal de perpetuar-se en el poder. Les societats democràtiques necessiten governs que no s’extralimitin i també necessiten contrapoders. Uns contrapoders que van perdent força quan són criminalitzats o perseguits, o quan estan mal finançats. Són, per exemple, les ONG, les universitats i el món educatiu, els mitjans de comunicació o l’humor.  

Les nostres democràcies d’avui pateixen atacs, desgast i erosió, que poden posar-hi fi i posar-ne en risc els pilars fonamentals. Si no treballem a favor de la seva legitimitat, si no les cuidem, deixaran de ser democràcies. En alguns llocs ja ha passat. Simón fa un símil: “Vivim com la granota a la cassola plena d’aigua calenta. Si ens van bullint a poc a poc, no ens adonarem de tot el que està canviant i, si un dia ho comprenem, potser ja quedarà molt poca democràcia”.

En una altra de les sessions del cicle, Enrique Díez Gutiérrez, professor titular de la Facultat d’Educació a la Universitat de Lleó, va voler identificar les causes principals d’aquests debilitaments i atacs a la democràcia. Va utilitzar el concepte “la tragèdia de la socialdemocràcia” per fer referència a com Margaret Thatcher, exprimera ministra del Regne Unit, va explicar que el que la feia sentir més orgullosa era que Tony Blair, que va ser primer ministre laborista, hagués incorporat les seves idees fonamentals: individualisme, egoisme i privatitzacions. Díez Gutiérrez va deixar molt clar que la unió entre neoliberalisme i neofeixisme és un problema greu, pels valors i referents que genera. Amb aquesta acceptació, la socialdemocràcia hauria deixat desemparada una àmplia part de la societat, la classe treballadora hauria perdut referents i s’hauria potenciat la guerra de tothom contra tothom, el “nosaltres primer”. Les opcions creixents són les d’extrema dreta (VOX, Alternativa per Alemanya…), però també cal pensar que les postures limitadores o destructores de la democràcia no només es troben en projectes que identifiquem com a extrema dreta. Altres que no s’hi consideren, que fins i tot diuen estar-hi en contra, poden arribar a defensar-les. I això contribueix a la seva popularització en el conjunt de la societat.

Quina educació cal per fer possible la democràcia?

L’educació té molt a veure amb els valors que promouen la democràcia. Depenent de l’educació que impulsem, tindrem un tipus de societat o un altre. Així doncs, convé pensar què pot fer, i què està fent, l’educació en l’escenari actual. Per a Pablo Simón, el sistema educatiu té un paper molt menor en la transmissió de valors a les persones joves si ho comparem amb el que tenia fa vint, quaranta o vuitanta anys. A parer seu, el motiu són els canvis que han experimentat les famílies: més petites, amb menys germanes i germans, menys cosines i cosins, i més solitud. En aquesta situació, l’algoritme guanya atenció a través de les pantalles i es converteix en agent de socialització. És un agent individualitzador, pensat per afavorir les confrontacions, els xocs i la polarització. I els agents autoritaris es mouen molt bé a les xarxes socials. L’online i l’offline són el mateix per a la gent jove, no hi ha separació. Tot el contingut que es rep a través de les pantalles construeix les referències de la joventut actual. I no només de la joventut.

Enrique Díez Gutiérrez comparteix aquesta diagnosi. La major part de la gent adulta no coneix TikTok ni BeReal, ni influencers com Llados, però la joventut, sí. La masclosfera és el lloc on viu una part important dels joves; una xarxa d’espais digitals des d’on constantment s’emeten continguts i discursos que poden generar odi i valors molt contraris a la concepció de democràcia: masclisme, antifeminisme, antiecologisme, racisme, egoisme, consumisme… Sempre han existit bombolles, però les xarxes socials ara faciliten viure entre aquestes bombolles i experimentar-les amb més intensitat. Hi ha massa educació fonamentada en valors neoliberals i neofeixistes. “Hem normalitzat aquest model”, va afirmar Díez Gutiérrez. “Hem normalitzat la barbàrie, l’hem blanquejat i, a més, l’estem justificant.”

La conversa entre Assumpta Baig i Torras, Enrique Díez Gutiérrez i Milagros Pérez Oliva va ocupar la segona sessió del cicle i es va centrar a reflexionar sobre els grans reptes actuals de l’educació davant del creixement de les posicions d’extrema dreta i d’odi. La pregunta clau que es va plantejar és: “Quin paper tenen els mestres per aconseguir educar en el debat i el pensament crític i per evitar que se segueixin acríticament determinats referents?”

Assumpta Baig i Torras, presidenta de la Fundació Marta Mata, demanava rebel·lia. Davant d’aquests diagnòstics, cal començar per una presa de consciència personal, que s’ha de treballar conjuntament amb altres persones. Des d’aquesta presa de consciència, es necessita rebel·lia i fer equip, saber parlar i escoltar, arribar a acords, pràctiques que no necessàriament veiem en els referents socials als quals tenim més exposició. Per a Baig, per exemple, la política institucional no educa com necessitaríem. Les persones que actuen com a representants no saben parlar, no saben escoltar, no saben arribar a acords. Per això, l’educació s’ha de fer en equip, i la família hi ha de participar activament, no des de la posició de client. I de la família, cal anar a la comunitat, idea que recorda aquell concepte tan important de Marta Mata: la ciutat educadora.

Díez Gutiérrez va proposar una “pedagogia de la desobediència” davant de la injustícia i de la impunitat. “No podem educar en la submissió i l’obediència”, insistia. “I els mestres han de ser exemple d’allò que defensem: la lluita també educa.” El professorat s’ha de poder enfrontar a posicions que ataquen els drets i les llibertats. Hi ha qui considera, de manera negativa, que això és fer política. Però l’educació és política, sempre ho ha estat i sempre ho serà. Política d’un tipus o d’un altre. Díez Gutiérrez recomana el meravellós llibre de Jaume Carbonell L’educació és política, publicat per Editorial Octaedro.

No obstant això, no s’ha de confondre l’escola democràtica amb una escola on l’estudiant fa el que vol. Baig va insistir a pensar la llibertat i la democràcia des d’uns fonaments exigents que permetin crear les condicions per viure en llibertat i democràcia. Per a ella, la democràcia és conversa, escolta i parla. “Hem d’ensenyar a parlar i a pensar”, va afirmar. “La vida tan accelerada que portem no és bona. S’han de treballar la conversa, la curiositat, la ciència i la creativitat, components fonamentals de l’educació i la democràcia.”

Pràctiques per crear democràcia

Aquest cicle de debats s’ha mogut entre les reflexions que intenten entendre i fer propostes davant la realitat que vivim i les experiències pràctiques que busquen aconseguir accions efectives. Dues de les sessions van divulgar algunes d’aquestes pràctiques quotidianes per aconseguir crear democràcia i enfortir-la. Són projectes amb més o menys continuïtat, depenent dels recursos disponibles, per aconseguir educar l’estudiantat en la democràcia, per fer viure la democràcia a l’escola i fora de l’escola. Experiències d’assemblees, eleccions, governs o creacions artístiques en què l’alumnat és el protagonista. L’objectiu és que hi participi, protagonitzi, es faci escoltar i sigui escoltat, argumenti i arribi a acords. No són processos senzills ni fàcils, però donen bons fruits. No naixem sabent viure en democràcia, n’hem d’aprendre. A les escoles hi ha la consciència que són la primera línia de defensa davant de la intolerància i l’autoritarisme. Les escoles són un baluard: no només no poden deixar passar els atacs a la democràcia; han de crear democràcia.

En aquests projectes en què el professorat és referent, també hi participen persones de fora de l’escola. Es vol educar lluny del control absolut, desenvolupar processos per acompanyar la gent jove, capacitar des de la motivació, desenvolupant activitats que puguin interessar. Es vol escoltar, sabent que sorgiran paraules i posicions que no agraden als defensors de la democràcia, però que formen part de la societat. Es vol no criminalitzar i no responsabilitzar els joves del que fan les persones adultes. Es busca intervenir en aquest odi, en aquesta desinformació, en aquests atacs. Es vol oferir formació i després fer possible el creixement de les persones joves. Les dades no sempre funcionen per si mateixes, també calen espais segurs de diàleg per compartir emocions i sentiments. Cal que es puguin expressar pors i idees que no ens agrada escoltar, però que existeixen i és necessari poder-ne parlar. L’objectiu és crear compromís amb el centre, el barri, la ciutat i el conjunt de la societat. Com a resultats positius aconseguits, no només destaquen els canvis entre l’estudiantat i la gent jove, sinó també dins de la mateixa escola o en altres institucions que hi participen.

Els projectes exposats van ser presentats per l’Institut Escola Castellterçol (amb Pau Gaitán i Anna Gaja); l’Institut Escola La Mina, a Sant Adrià de Besòs (amb Marta del Campo); l’IMCITIZEN, a les escoles Els Porxos i La Pau, al districte de Sant Martí de Barcelona (amb Clara Ochoa i Sònia Burgues); l’European Observatory on Memories (EUROM) (amb David González); Verificat (amb Alba Tobella); Esplais Catalans (amb Martina Picas), i Versembrant (amb Bittah).

Pessimisme o optimisme davant l’odi actual?

El pessimisme va estar força present en algunes de les reflexions durant els debats. Comprensible, si observem algunes realitats del nostre present. Però les experiències pràctiques aportaven molt d’optimisme, en sentir com podien funcionar de bé, tot i les dificultats per arribar a desenvolupar-les. El pessimisme té molt a veure amb les dades demoscòpiques que ens presenten posicions preocupants per part de la gent jove, amb els resultats electorals de les posicions d’extrema dreta i amb determinats comportaments polítics. Però també és necessari insistir que mai tanta gent com avui comparteix idees feministes, ecologistes, antiracistes i a favor de la diversitat.

Precisament el creixement d’aquestes posicions en benefici de la democràcia, la igualtat, la diversitat o la llibertat durant les darreres dècades és el que ha generat la reacció que ara veiem i vivim. Però aquesta reacció arriba quan les idees patriarcals, antifeministes, antiecologistes, racistes o contràries a la diversitat han vist perillar el seu domini. Que ara cridin més no vol dir que tinguin més vigència ni presència.

També convé insistir en el fet que, tot i les dades preocupants i les respostes contràries al feminisme, particularment entre els nois joves, aquests mateixos joves diuen estar a favor de la igualtat entre dones i homes. Hi ha una incomoditat davant del feminisme, probablement per com és menystingut o fins i tot criminalitzat per determinats sectors. Però no hi ha oposició a la igualtat.

Pablo Simón va dir: “Cal donar-los suport a elles i apropar-se a ells”. Els nois joves busquen un lloc al món. Calen discursos inclusius. Un discurs que faci guanyar tothom. Potser estem cometent alguns errors si no els fem veure que una societat feminista és millor per a tothom. Els nois joves necessiten referents de masculinitat sana. Diverses persones durant els debats van insistir en aquesta idea: es necessiten referents d’una masculinitat que no sigui patriarcal ni antifeminista.

Convindria també tenir molt present que l’optimisme acostuma a estar acompanyat d’una gran capacitat de transformació. La història ens mostra que les idees que han avançat i s’han concretat, les que han aconseguit ampliar els suports, són les que han sabut entusiasmar. És temps d’intentar apassionar imaginant altres mons on poder viure amb més llibertats i democràcia. En canvi, el pessimisme acostuma a paralitzar. Aquesta idea també va ser força compartida. Si pensem en l’educació, però també en altres àmbits, el gran repte passa per donar resposta a les necessitats humanes. L’escola no ho pot canviar tot, ni tampoc ho pot fer l’educació en un sentit més ampli, però això no ens ha de fer ser pessimistes. Hem de saber valorar la bona feina que s’ha fet i es fa des de l’educació per crear democràcia i frenar la barbàrie. I no acontentar-nos: necessitem crear més democràcia per fer possible la vida.

Les sessions:

Cicle de debats “En clau d’Educació: Educació o barbàrie”.

I. Quin és el futur de la democràcia? El 20 de febrer del 2025 amb Pablo Simón i Milagros Pérez Oliva, a El Born Centre de Cultura i Memòria. Museu d’Història de Barcelona. https://www.youtube.com/watch?v=q3slrM7YcOQ

II. Defensar la democràcia des de l’escola. El 13 de març del 2025 amb Enrique Díez, Assumpta Baig i Milagros Pérez Oliva, a El Born Centre de Cultura i Memòria. Museu d’Història de Barcelona. https://www.youtube.com/watch?v=ZE8xIt338M0

III. Pràctiques educatives democratitzadores. El 3 d’abril del 2025 amb Pau Gaitán, Anna Gaja, Marta del Campo, David González, Clara Ochoa, Sònia Burgues i Milagros Pérez Oliva, a El Born Centre de Cultura i Memòria. Museu d’Història de Barcelona. https://www.youtube.com/watch?v=VIuUXXELKMw

IV. Educació popular contra els discursos d’odi. El 10 d’abril del 2025 amb Bittah, Alba Tobella, Martina Picas i Jordi Mir, a l’Espai Jove la Fontana. https://www.youtube.com/watch?v=mFeB3eL99Vs