Barcelona Metropolis

Probablement, la influència més decisiva que va orientar la vida del professor Antón Costas va ser la que va rebre del seu mestre a la Universitat de Barcelona, l’economista Fabià Estapé, un magisteri que va ser compartit amb Ernest Lluch. Tots dos van triar el tema de la seva tesi doctoral, el liberalisme a l’Espanya del segle xix, que va ser determinant perquè Costas s’autodefineixi com un “liberal progressista”. La seva vida sempre ha estat marcada per la feina i l’estudi. Va fer els sis cursos del batxillerat en dos anys. Es considera un “drapaire del temps”, perquè sap aprofitar els retalls d’hores que li deixen els viatges per estudiar o escriure. És un economista preocupat per l’augment de les desigualtats, i està convençut que no es pot retallar la despesa social per dedicar-la a Defensa.

Podria ser un bon model, combinar l’escola amb el taller. Aquest sistema mixt d’estudi i treball és molt recomanable per a totes les etapes de la vida. L’escola et dona molts coneixements, però el taller et dona altres habilitats i determinades virtuts, com les cardinals (prudència, justícia, fortalesa i temprança), i també la puntualitat, que és molt important. I aprens també les virtuts teologals (fe, esperança i caritat), que és el que també anomenem fraternitat. Aquestes virtuts no són un do de Déu, com deia Sòcrates, sinó que s’ensenyen i s’aprenen, i són molt importants per construir la personalitat.

La vida. No va ser una elecció personal o professional. Vaig començar a treballar a 14 anys com a aprenent a la secció de foneria de Construcciones Navales Paulino Freire, a través d’una relació familiar. La meva mare m’havia orientat per ser empleat de la Caja de Ahorros de Vigo, que llavors semblava la feina més estable, però va sortir aquesta altra. Als meus pares, empleats a la indústria, també els anava bé un sou més. Al taller vaig tenir la sort que el fill de l’amo i un enginyer s’interessessin per mi i m’animessin a estudiar. Em van donar moltes facilitats perquè pogués estudiar i treballar, i van agrupar-me els temps de treball al començament o al final de la jornada

He d’agrair a aquest capitalisme paternalista les facilitats que vaig tenir per ingressar a l’Escuela de Ingeniería Industrial de Vigo. Després, el catedràtic d’Economia i Organització Industrial de l’Escuela em va animar a estudiar Economia. En aquell moment, un company havia decidit anar a Barcelona a cursar Filosofia i em va convèncer perquè vingués a aquesta ciutat a fer-hi Economia. Era a començaments dels anys setanta i em va impactar descobrir el nou món social que es vivia a Barcelona. El meu amic em va trobar feina; primer al despatx d’un agent de canvi i borsa, i més tard al col·legi Betània Patmos de l’Opus Dei.

Em vaig trobar amb un ambient universitari en plena ebullició, molt actiu i molt compromès amb la situació política que vivia el país.

Quan estava a quart de carrera, durant l’estiu, vaig anar a treballar a la fàbrica Montefibre. Va ser una experiència important i vaig descobrir que allò no era el meu fort. Aleshores ja havia conegut Fabià Estapé, que ha estat el professor i mestre que m’ha influït més al llarg de la vida. Recordo una conversa en què em va dir: “Si vols guanyar diners, ves amb aquell catedràtic”. I em va indicar un professor molt conegut. I va prosseguir: “Si vols fer carrera política, ves amb aquell altre”, i va esmentar un altre acadèmic distingit. Finalment, em va dir: “Si vols estudiar i aprendre economia, queda’t amb mi”. I em vaig quedar amb ell.

La veritat és que no ho sé gaire bé. Aprofito tots els retalls de temps que tinc durant els viatges o en moments buits, entre altres activitats. Soc com un drapaire del temps. He après a rendibilitzar tots els forats. Per exemple, faig servir els viatges de l’AVE Barcelona-Madrid per llegir i escriure.

En realitat, no n’he superat una, de malaltia, sinó quatre. Quatre càncers. I fa pocs dies em van notificar que pròximament hauré de tornar a passar per la sala d’operacions. De vegades sí que m’he preocupat, però no he experimentat grans canvis.

No he qüestionat la malaltia. L’he acceptat. Vaig fer un esforç per no fer-me mai preguntes com “per què jo?”. Tampoc no pensava en el futur, en el que faria més enllà d’un any. En aquestes circumstàncies, has de viure al dia. I si un dia no estava bé, pensava que l’endemà estaria millor, i si no, l’endemà. Vaig tenir la sort que m’atenguessin a l’Hospital Clínic de Barcelona, que és una institució amb professionals extraordinaris, des de la cirurgia fins a l’oncologia o la infermeria, als quals estic molt agraït, perquè, a més de curar-me, em van tractar de manera immillorable.

He de tornar al doctor Estapé, perquè va ser ell qui em va recomanar Hirschman i altres economistes com Keynes i Schumpeter, del qual era un gran especialista. Una vegada, em va donar un consell important: “Quan trobis un autor o autora que vegis que t’interessa molt, amb idees que et semblen properes, procura llegir-ne tot el que puguis, tot el que hagi escrit”.

Quan llegeixes un text i hi veus explicades amb claredat idees que tu ja tenies al cap de manera intuïtiva però que no havies sabut ordenar, sents una gran proximitat amb aquest autor o autora i tens ganes de saber-ne més coses. Perquè apareixen amb nitidesa reflexions que tu també t’havies fet, però d’una altra manera. Hi ha altres pensadors que també m’han interessat molt, com ara Bertrand Russell, Isaiah Berlin i George Steiner.

Cal estudiar-los a tots: economistes, filòsofs, historiadors… El meu mestre, Estapé, em va dir una vegada que, si vols ser un bon economista, has d’estudiar anàlisi econòmica, estadística i també història. I em va recordar que economistes amb molt bon cap no havien aconseguit ser bons en la seva professió perquè no sabien història.

Sí, cal distingir. Josep Pla classificava les persones entre amics, coneguts i saludats. A la vida hi ha bons professors i bons mestres. Per a mi, un mestre és una persona que et dona més que coneixements. És una persona que t’orienta a caminar per la vida.

Sí, Ernest Lluch, que venia de la Universitat de València. Vam tenir una reunió al despatx del doctor Estapé i aquest últim va encarregar a Lluch que fos el tutor de la meva tesi doctoral amb aquestes paraules: “A veure si aconsegueixes que aquest gallec gandul acabi la tesi d’una vegada”.

Sí, tenia certa maledicència. En realitat, Estapé, com a director, i Lluch, com a tutor, van ser els qui van decidir el tema de la meva tesi doctoral: el liberalisme econòmic i el lliurecanvisme a Espanya durant els anys del bienni liberal (1854-1856) i la revolució de La Gloriosa (1868). Amb Lluch hi vaig mantenir sempre una relació molt estreta, fins al mateix dia en què va ser assassinat per ETA, el 21 de novembre del 2000.

Lluch em va convidar a treballar amb ell. Al final del seu mandat em va dir: “Mira, ara em destituiran. Perquè una cosa és aprovar la llei, que és important, però ara ve el reglament, que potser ho és més. Amb la llei m’he guanyat molts enemics, però el reglament és decisiu i, per això, és millor que no hi sigui”.

Sí. Recordo que vam anar a dinar a Edelweiss, un restaurant que no era lluny del Congrés, i em va dir: “Ara tanco un moment molt important de la meva vida, el de l’activitat política. Quan estàs en política, no pots dir tot el que vols, no t’ho permeten”. Ell preferia assumir la funció de l’intel·lectual de l’estil d’Émile Zola a Jo acuso!. Sempre he associat el que em va dir en aquell àpat amb el moment del seu assassinat.

Durant els anys a la Menéndez Pelayo, Lluch va establir molts contactes amb els bascos i va agafar molt d’afecte a la ciutat de Sant Sebastià. Va començar a fer estudis del seu estil, sobre els orígens del terrorisme, acumulant milers de dades sobre els orígens familiars, culturals i econòmics dels terroristes. Eren els anys en què els deia directament a la cara: “Crideu, crideu, que mentre crideu no assassineu”.

He de dir que la nostra promoció va ser molt especial. Érem 30 estudiants, i n’han sortit set catedràtics i doctors, com Josep Piqué, Anna Birulés i Teresa Garcia-Milà. A més, tres hem estat presidents del Cercle d’Economia. La universitat també té altres avantatges. Si no et mires gaire al mirall, sempre et penses que tens l’edat dels alumnes que tens al davant: 18, 19 o 20 anys. I és molt estimulant sentir-se jove. A més, els estudiants són molt agraïts. Si els tractes bé, ells sempre et compensen. En les relacions amb els estudiants, el més important és l’exemplaritat.

És una palanca per al bé, per millorar les condicions de vida de la població. No és una ciència per fer-se ric. En tot cas, pot servir per millorar la riquesa dels ciutadans, per augmentar la riquesa de la nació.

És que, perquè una economia funcioni bé, hi ha d’haver un pont que transformi el creixement en millores per als ciutadans. En un discurs del 1941, el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, va parlar de quatre llibertats. Les dues primeres són la d’expressió i la de creença; però, després, va parlar de dues llibertats més molt importants: la de viure sense misèria i la de viure sense por. Actualment, el pont s’ha deteriorat. Avui veiem que el creixement, en si mateix, no millora la vida dels ciutadans.

Estem davant d’un problema moral. Perquè els responsables dels bancs centrals exigeixen unes reformes que saben que produeixen dolor, però no tenen cap garantia que tindran els beneficis que volen. Per això dic que els banquers centrals haurien d’actuar com els cirurgians, que procuren que les intervencions no produeixin dolor. Recordo que, en una operació recent que em van fer, per prevenir el dolor em van posar un artefacte al pit amb un dispositiu que jo podia autoregular. I vaig preguntar al metge si l’havia d’activar quan el dolor fos molt fort. Ell em va corregir: “L’ha d’activar de seguida que senti dolor. Vostè no ha de tenir gens de dolor. Perquè les darreres investigacions han revelat que el dolor dificulta que les ferides cicatritzin”.

Recordo que lord Kelvin [físic i matemàtic britànic, 1824-1907] va dir: “El que es mesura pot millorar, mentre que el que no es mesura no millora”. Per això, cal mesurar.

Els metges que estudien els tractaments contra el càncer, per exemple, han establert marcadors que anticipen l’evolució de la malaltia. Hauríem de disposar de marcadors que ens alertessin de la manca de bones feines o del sentiment de malestar social.

El malestar és una manera educada d’expressar la ràbia, el ressentiment, la mala llet que pateix la gent que ho passa malament.

La referència als consumidors és molt rellevant. La seva sobirania podria posar de manifest la capacitat que tenen per assolir bons productes i a preus econòmics. Quan vaig ser Defensor del Client d’Endesa, em vaig adonar de la importància de les queixes dels consumidors. Un client que protesta és una joia per a una empresa, perquè està proporcionant una informació molt valuosa. Tenir consumidors exigents i responsables és una condició indispensable per assegurar l’eficiència de l’economia. És necessari per produir els béns que demanen els clients, no els que puguin interessar més a les empreses. L’acció dels consumidors és essencial en una economia de mercat.

Hi pot haver una reducció de l’oferta. En el transport aeri, per exemple, hi pot haver un problema de competència en molts trajectes quan només hi ha un operador.

En aquesta mena d’operacions són molt importants les pràctiques i les conductes de les empreses. Al Regne Unit, les autoritats ja han anunciat que, a partir d’ara, tindrien en compte l’efecte de les concentracions sobre l’ocupació. Als Estats Units, el president de la Comissió Federal de Comerç, Andrew Ferguson, ha dit que no modificarà el criteri de la seva antecessora, Lina Khan, que considerava que calia tenir molt en compte l’impacte sobre l’ocupació per valorar la conveniència de les concentracions. En conseqüència, d’acord amb l’interès general, en les fusions d’empreses l’ocupació no es pot sacrificar.

Crec que cal adequar la fiscalitat a l’estructura de producció de riquesa. Cal tenir en compte, però, que la desigualtat de riquesa és diferent de la desigualtat d’ingressos. No estic gaire segur que, en un escenari convencional, es puguin aplicar grans impostos a la renda per modificar la situació de desigualtat.

Des de la meva perspectiva liberal progressista, cal tenir en compte que el principi liberal ha estat molt en contra de les herències. No veig un gran potencial en la imposició sobre la riquesa.

Crec que la política d’habitatge té grans possibilitats. El que recomano és donar suport a determinades famílies, amb ajuts al transport i a l’habitatge, per exemple. Això és el que vam fer als acords de La Moncloa. Els sindicats van acceptar prendre com a referència la inflació futura i, a canvi, es van establir drets en educació, sanitat, pensions…

Europa és una experiència extraordinària. No hi ha cap altre cas igual, de països plenament sobirans que hagin dut a terme cessions de sobirania. Crec que la construcció europea només pot avançar a cop de crisis. En els últims temps, hi ha hagut un gran progrés amb els fons Next Generation aprovats per fer front a la pandèmia.

No podem oblidar que la construcció europea només té 50 anys de vida. Penso que cal introduir una lògica diferent de la que s’ha seguit fins ara, basada en transferències dels estats a la federació. La federació hauria de tenir els seus propis ingressos per finançar les competències. Per exemple, Europa hauria de poder finançar una assegurança de desocupació europea.

Al llarg de la història hi ha hagut una successió d’hegemonies; Espanya, el Regne Unit, els Estats Units… i ara emergeix la Xina. Trump és un senyal que els Estats Units estan en un final d’etapa. A més a més, és un personatge que afegeix elements personals immorals, molt qüestionables. Trump intenta convèncer els altres països amb una proposta difícil: “Accepta uns aranzels, encara que et perjudiquin, perquè jo, a canvi, et donaré protecció militar”. L’error d’aquest raonament és que els altres puguin dur a terme accions que perjudiquin la seva lògica. Pot passar com amb els vigilants del deute dels bons [les agències de qualificació han devaluat el deute dels Estats Units, que està, en part, en mans de la Xina].

En situacions d’incertesa elevada, el que has de fer és experimentar per anar trobant noves sortides. No és possible la planificació, cal experimentar. Com diu el poema d’Antonio Machado, “se hace camino al andar”. El que no veig bé és la proposta d’augment de la despesa en Defensa a costa de la despesa social, perquè, a més, no funcionarà.