Barcelona Metropolis

Fa cinquanta anys, la mort de Franco va despertar un sentiment doble: d’una banda, l’esperança justificada d’una possible transició cap a la democràcia a Espanya; de l’altra, la creença generalitzada que l’era del feixisme s’havia acabat. No era una percepció equivocada, però la fi del feixisme històric no ha significat la fi del feixisme com a tal. El segle XXI ha revelat noves formes de feixisme, diferents de les antigues, però igualment perilloses i letals per a la democràcia.

Potser la metamorfosi de l’antic feixisme ja la va anunciar la dictadura de Pinochet a Xile, que va reproduir molts trets de la violència feixista, incloent-hi els camps de concentració, i va obrir una nova era del capitalisme neoliberal. A Europa, després de destruir l’esquerra i els sindicats, el feixisme va intentar integrar les classes treballadores al seu sistema de poder mitjançant polítiques autoritàries de benestar. A Xile, Pinochet va combinar la brutalitat d’una dictadura militar amb el salvatgisme de la societat de mercat.

El fet és que, independentment de les seves genealogies, a escala mundial està sorgint una nova onada de moviments i governs autoritaris d’extrema dreta, fet que torna a posar la qüestió del feixisme al centre del debat. Donald Trump, Javier Milei, Viktor Orbán i Marine Le Pen no es descriuen a si mateixos com a feixistes, i fins i tot Giorgia Meloni, que mai no havia amagat la seva admiració per Mussolini, ha abandonat qualsevol referència al feixisme des que és cap del Govern. Tot i això, creen una constel·lació que, malgrat totes les diferències òbvies i incontestables, recorda irresistiblement el feixisme.

Potser estem davant d’una mena de “postfeixisme”, concepte que fa referència tant a un distanciament històric del feixisme clàssic com a una transformació significativa en els seus trets ideològics, socials i polítics. A diferència dels líders feixistes del segle XX, que menyspreaven obertament la democràcia, la retòrica postfeixista no és antidemocràtica. Els nous partits i governs d’extrema dreta accepten el marc institucional de la democràcia liberal. Volen destruir la democràcia des de dins, no pas des de fora. Són una amenaça per a la democràcia, però no actuen com ho ha fet el feixisme històric. Desafien la dicotomia tradicional entre feixisme i democràcia en un moment en què la mateixa democràcia sembla esgotada, desacreditada, buidada i desposseïda de les virtuts originals.

J. D. Vance, vicepresident dels Estats Units, va equiparar la llibertat amb Alternativa per a Alemanya (AfD) en un viatge a Múnic; Giorgia Meloni defensa la democràcia italiana davant d’una amenaça encarnada per l’antifeixisme; tots els governs occidentals donen suport a Israel com una illa democràtica envoltada de bàrbars obscurantistes i secunden un genocidi en nom de la lluita contra l’antisemitisme. Aquests governs propugnen mesures racistes i xenòfobes per sostenir la democràcia davant del fonamentalisme islàmic, i afirmen defensar els drets humans alhora que llancen campanyes xenòfobes i racistes contra els immigrants, de vegades deportant-los a l’equivalent modern dels camps de concentració. El seu llenguatge ha canviat el significat de les paraules mitjançant una mena de metamorfosi orwelliana.

Un postfeixisme purament conservador

Paradoxalment, la “novetat” d’aquesta extrema dreta emergent és el conservadorisme. Al final de la Primera Guerra Mundial, el feixisme tenia una poderosa dimensió utòpica; es presentava a si mateix com la revolució, parlava de l’home nou, del Reich dels mil anys… Afirmava que el món s’esfondrava i oferia una alternativa per al futur. En altres paraules, tenia un horitzó utòpic. Avui, el postfeixisme és purament conservador. Adverteix d’un “gran reemplaçament” que amenaça la civilització occidental i pretén defensar els valors tradicionals: família, sobirania, cultures nacionals, civilització “judeocristiana”, etc.

En general, aquests moviments han perdut la capacitat d’inspirar la gent a somiar en un futur diferent; advoquen per restablir l’ordre i la seguretat (econòmica, política, cultural i psicològica). Fins i tot el lema de Donald Trump, “Make America Great Again”, el més convincent per als seus seguidors, no és un eslògan conqueridor, sinó un anhel de tornar a una època daurada perduda, quan els Estats Units eren un país poderós i pròsper. Mentre cobegen el Canadà i Groenlàndia per reforçar el seu estatus de superpotència, han abandonat les seves anteriors ambicions hegemòniques. El somni d’establir un ordre mundial nord-americà s’ha acabat.

El que és nou —i recorda la dècada del 1930— és la capacitat del postfeixisme per trobar un vincle orgànic amb les elits econòmiques, com va demostrar espectacularment la cerimònia d’investidura de Trump. Potser l’escenari més probable per als anys que venen és una forma autoritària de neoliberalisme. Fins ara, els líders i moviments postfeixistes apareixien com a outsiders que desafiaven l’establishment i proposaven una alternativa conservadora al neoliberalisme; avui, han esdevingut interlocutors fiables per a les elits econòmiques de la Unió Europea (UE), els Estats Units i també molts països llatinoamericans.

Per descomptat, és difícil predir quant durarà aquesta nova aliança entre postfeixisme i neoliberalisme. A la UE encara estem lluny del poder oligàrquic que sorgeix als Estats Units amb Trump, però hi ha una tendència semblant. El que sembla força clar és que les elits neoliberals no anhelen un “Estat total” com la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler o l’Espanya de Franco; el seu objectiu és un estat d’excepció que suspengui la democràcia establint el seu propi govern, un poder polític basat en el principi de l’“autonomia del capital”, que és diferent de l’“autonomia política” teoritzada per ideòlegs feixistes com Carl Schmitt. El postfeixisme és “decisionista” en la mesura que menysté els parlaments, governa mitjançant ordres executives i qüestiona moltes lleis constitucionals, però el seu autoritarisme és revisat i corregit pels dogmes del neoliberalisme. Una trobada entre Carl Schmitt i Friedrich von Hayek.

L’aliança entre l’extrema dreta i les elits

Aquest canvi estratègic era gairebé inevitable. En el passat, els líders d’extrema dreta denunciaven la globalització neoliberal. Actualment, l’aliança entre aquests moviments populistes d’extrema dreta i les elits mundials preval a tot arreu. Aquí es perfila una estranya coalició entre els més pobres i les capes més riques de la societat. Aquest ha estat probablement l’assoliment més gran del postfeixisme: guanyar-se tant el suport d’amplis sectors de les classes treballadores com la confiança de les elits mundials.

La dreta radical es basa en el paradigma populista clàssic del poble “bo” que s’enfronta a les elits corruptes, però ha reconfigurat la narrativa. En el passat, la gent “bona” es referia a una comunitat ètnicament homogènia (arrelada a la terra) oposada a les “classes perilloses” de les grans ciutats. Després de la fi del comunisme, una classe obrera derrotada i assetjada per la desindustrialització es va reintegrar a la virtuosa comunitat nacional. Els “dolents” de l’imaginari postfeixista —immigrants, musulmans i negres dels suburbis, dones amb vel, drogoaddictes i outsiders— es fonen amb les classes ocioses (no necessàriament acabalades) que adopten costums alliberats: bohemis, feministes, persones LGBTQ, antiracistes, ecologistes, defensors dels drets dels immigrants i manifestants contra el genocidi de Gaza.

A l’extrem oposat, els “bons” són nacionalistes, antifeministes, homòfobs, xenòfobs i obertament hostils a l’ecologia, l’art contemporani i els intel·lectuals. Com ha suggerit pertinentment Michel Feher, la continuïtat entre el vell nacionalisme, el feixisme i el postfeixisme resideix en una persistent dicotomia imaginària entre “productors” i “paràsits”: els primers, virtuosos treballadors i treballadores explotats vergonyosament pels segons, un grup heterogeni que inclou tant les elits financeres com els immigrants que es beneficien de la seguretat social i dels serveis de benestar als respectius països d’acollida. A la primera meitat del segle xx, el discurs nacionalista i feixista presentava aquesta burgesia “parasitària” com a jueva; avui se la considera cosmopolita i globalista.