Barcelona Metropolis

Mentre prepara cafè, Conrad Roset (Terrassa, 1984) m’explica alguna de les idees que rumia per al seu pròxim projecte. És dilluns al matí i l’il·lustrador em rep a casa seva. Després d’adquirir renom internacional amb les seves muses, de treballar per a grans marques i d’exposar arreu del món, fa deu anys va fer el salt al món del videojoc. Amb l’equip de Nomada Studio, ha publicat Gris i Neva, dos videojocs que han assolit un reconeixement internacional poques vegades vist en aquesta indústria cultural a Catalunya. Una projecció que, recentment, ha rebut el Premi Nacional de Cultura i la Creu de Sant Jordi.

Tothom dibuixa de petit, però la majoria ho va deixant. Jo vaig tenir molta sort: el dibuix m’ha servit com a eina per traslladar les coses que m’agraden al meu imaginari.

La mare sempre m’explica que, quan tenia cinc o sis anys, vam fer un exercici al col·legi on havíem de dibuixar diversos objectes. Un dia vam haver de dibuixar una ràdio i em va quedar prou ben feta perquè la professora truqués la meva mare. Van al·lucinar amb aquella ràdio! Em vaig convertir en el nen que dibuixava bé i això em va donar molta autoestima.

El meu avi era pintor i artista, pintava olis. Malauradament va morir molt jove i no el vaig conèixer. Les seves filles, la meva mare i la meva tieta, també dibuixen força bé. De fet, sempre hi ha hagut molt d’art, a casa. Recordo que un any s’havien de fer reformes i anaven a tirar a terra totes les parets; abans que això passés, la mare ens va donar permís al meu germà i a mi per pintar-les. Imagina’t ser un nen i durant un any poder anar amb llapis de colors pintant-ho tot. Aquesta llibertat pot semblar anecdòtica, però ens va donar molt poder.

Sí, el gran ja està en edat de dibuixar i té una paret on ho pot fer.

Crec que s’hauria quedat en una anècdota. De petit dibuixava, però tampoc m'ho prenia gaire seriosament. En començar l’ESO vaig haver de canviar de col·legi i allà vaig conèixer en Miki Montlló, a qui també li agradava molt dibuixar. A tots dos ens entusiasmava Bola de Drac i bàsicament ens vam passar tota l’ESO picant-nos per veure qui dibuixava millor els personatges. Sense proposar-nos-ho, amb allò vam aprendre moltíssim. No sé què seria avui en dia si no hagués conegut en Miki. Estic convençut que va ser molt important. Ell ara també és dibuixant i li va molt bé.

Efectivament, vaig estar quatre anys dibuixant Bola de Drac. Encara avui te’n podria dibuixar de memòria tots els personatges. Fer-ho em va ajudar a aprendre moltes coses, com l’anatomia, perquè al final havies de fer els personatges en diverses posicions. Va ser com una escola. Recordo un dia que en Miki, que sempre anava una mica més avançat que jo, em va dir que ja no volia dibuixar més Bola de Drac, que canviaria d’estil i que en buscaria un altre. Jo no m’ho creia. Em va sorprendre molt que volgués evolucionar. En aquell moment, no entenia la idea de canviar i buscar nous estils. Després, òbviament, vaig entendre que no et pots quedar amb un sol estil, i que a sobre no és el teu.

Va ser molt bèstia perquè ha estat algú que ha influït moltíssim en la meva vida. Sense Bola de Drac, avui dia no seria dibuixant. Em va obsessionar durant molt de temps, volia emular-lo, aconseguir fer alguna cosa tan potent. Si algú em diu que Akira Toriyama no dibuixava bé, que no em parli. Tenia personalitat i, sobretot, autoria. Tu veus un dibuix seu i el reconeixes de seguida.

A Belles Arts només hi vaig estar dos anys i mig. En general, he sigut molt mal alumne, molt poc acadèmic. Només m’esforçava per allò que m’interessava. Ara bé, entre segon i tercer em vaig motivar molt amb un projecte. Fèiem una assignatura que es basava a fer dibuixos al natural, amb classes molt grans amb cavallets i amb models masculins i femenins despullats. En aquell moment tenia molt bon nivell de dibuix, però poc de pintura. Quan ens van demanar un projecte final, vaig decidir agafar la figura femenina com a tema principal i em vaig posar com a repte intentar canviar de tècnica a cada dibuix. D’aquí va sorgir el projecte 99 Muses. No podia repetir: cadascuna havia de ser diferent. Amb pastels, a l’oli, amb tinta xinesa, amb acrílics, amb acrílics sumant-hi retoladors… Amb aquest projecte vaig ser llest, perquè vaig aprendre molt.

A la professora li va agradar molt, però una mica abans d’aquest treball vaig tenir un episodi que em va molestar moltíssim. En una altra assignatura vaig començar a donar forma al projecte de les muses. Havia de fer tres dibuixos i recordo que era a l’estudi de nit dibuixant-les. Estava molt orgullós de com m’havien quedat! Amb vint-i-pocs anys encara no controles, vas canviant d’estil, no estàs tan encarrilat, i sentia que havia fet una cosa valuosa.

Vaig imprimir-les, les vaig portar al despatx del professor i ell ni les va girar per mirar-les del dret. “Esto es muy poco pictórico; fuera”, va dir. I em va enfonsar. Vaig tornar amb tren a casa, vaig trucar a la mare, em vaig posar a plorar. Estava molt enfadat i trist. Amb els anys he acabat sent professor i tinc molt en compte aquesta anècdota. Quan tens vint-i-pocs anys i estàs estudiant, ets una persona amb l’autoestima fràgil. Encara no saps si podràs viure d’allò, molta gent et diu que és un camí molt arriscat, tens molts dubtes i comences a veure l’abisme del món laboral. Com a professor, pots ser crític i intentar ajudar perquè la gent aprengui, però no pots destrossar l’autoestima d’un nano d’aquesta manera. Al cap d’uns anys, em van convidar a la Facultat de Belles Arts per fer-hi una xerrada.

Ho vaig explicar, però no per venjança, sinó per avisar-los que anessin amb compte, que intentessin intuir quan una crítica és constructiva i quan és destructiva. Que les evitin, aquestes, perquè són molt habituals, i més en aquest món. Temps després, d’aquelles il·lustracions se’n va fer un llibre.

Cap a l’any 2005 o 2006 vaig decidir obrir-me un blog per publicar-hi els meus dibuixos. Va començar a funcionar molt bé i un dia la gent de Zara el va descobrir i em van oferir treballar per a ells. Em van donar feina sense buscar-ne, i això em va impressionar. Vaig haver de triar entre continuar la carrera o començar a treballar com a il·lustrador. La resposta va ser ràpida: vaig decidir treballar.

Era similar al projecte de les muses que havia començat a la carrera. Des de la central de l’empresa a la Corunya enviaven les peticions, i un equip d’il·lustradors a Premià de Mar les dibuixàvem. Havíem de jugar amb diferents estils, temàtiques i tècniques. Era una feina de vuit hores al dia, sense parar, així que em va ajudar a professionalitzar-me. Pel que fa a l’aprenentatge, va ser increïble: allò convalidava cinc anys de carrera, ja t’ho dic!

Eren dibuixos per a samarretes. En vaig fer unes tres-centes i, d’aquestes, al mercat en van sortir unes quinze. Recordo unes festes de Gràcia que no parava de veure samarretes que havia dibuixat. Estava molt content perquè, com a primer curro, era molt bèstia.

Exacte. Va ser molt important que continués actualitzant el blog. Tot el que anava fent ho pujava allà i, com que cada vegada tenia més presència a les xarxes, em van començar a sortir feines. Hi va haver un moment clau: una agència de publicitat em va demanar que fes una sèrie d’il·lustracions per a una campanya d’Adidas. Vaig haver de dibuixar el Messi i altres jugadors i em van pagar molt bé, fins al punt que vaig decidir deixar la feina estable a Zara i començar la carrera com a il·lustrador freelance.

Recordo que, en aquella època, vaig començar a sortir amb la Clara, la meva parella, i vaig venir a viure a Barcelona. Llavors tenia vint-i-cinc anys i, amb un grup d’amics que també eren artistes, com en Guim Tió o l’Amaia Arrazola, vam decidir obrir un estudi al barri de Gràcia. Érem un grup de gent jove que ens havíem conegut a través de les xarxes i que començàvem a veure que la nostra feina era reconeguda. Va ser una època molt maca, ens anava bé en l’àmbit professional i no teníem responsabilitats.

Mai he tingut problemes amb això. Sempre he intentat alternar la feina amb projectes més personals. Al final, els encàrrecs em donaven per viure. En canvi, els projectes personals no saps mai com acabaran. El que tenia clar és que jo volia viure de fer dibuixos, encara que això impliqués ser també il·lustrador comercial. A banda, enfocar-me en la il·lustració em va donar versatilitat, tant per preparar una exposició com per fer una feina comercial.

El primer que faig és documentar-me molt, és a dir, navegar per internet, buscar en llibres, amarar-me i crear un moodboard, que vindria a ser un tauler amb referències artístiques. Abans de fer una exposició o abans de fer un videojoc, el que necessito són referències, moltes i variades. Sobre això, insisteixo molt als meus estudiants: has de tenir criteri visual. I quan tinguis un referent, d’aquest, en busques els seus referents. Has d’intentar anar a l’origen el màxim possible.

Llavors, comença a fer molts dibuixos. Per exemple, si has de dissenyar un personatge, al principi s’assemblarà més a les referències, però cada vegada anirà adquirint més personalitat. És un procés de prova i error. Cal ser molt àgil. Dibuixar de pressa i anar descartant. Al final, t’acabes desprenent de les referències, et comences a copiar a tu mateix i trobes el teu camí.

Sí, sí. Cent per cent.

Jo m’encarrego de la direcció d’art. Per exemple, ara estic pensant nous projectes i ho faig en solitari, per això no soc a l’estudi. Dibuixo, penso en estructures i, quan crec que tinc alguna cosa aprofitable, la presento a l’equip. Primer als meus socis, en Roger Mendoza i l’Adrián Cuevas. Hi hem d’estar tots tres d’acord. M’agrada molt perquè tenen molt bon ull; de seguida veuen el que funciona i el que no. Diria que jo soc més creatiu, però ells tenen una visió més àmplia dels projectes. Entre tots tres hem de decidir si la idea té prou potencial perquè l’equip s’hi posi a treballar durant anys. Un cop estem alineats, fem un pitch intern a tot l’equip.

Intentem que pugui entrar-hi tothom, però, és clar, en ser un mitjà interactiu hi has de posar de la teva banda. Amb el tipus d’història i d’art que fem, creiem que podem arribar a gent que no estigui habituada a jugar. A Gris, per exemple, vam eliminar el fet que poguessis morir. Recordo que vaig fer que els meus pares testegessin el joc, i això que mai havien jugat a videojocs més enllà del Tetris. A Neva hi vam incorporar un mica més d’acció i en vam augmentar la dificultat, però no és un joc difícil per res del món. De fet, hi vam afegir una modalitat pensada per a persones que mai han jugat.

Sí, sens dubte. Quan estàvem escrivint el guió, el meu fill gran tenia uns dos anys. En aquell moment estava molt immers en aquesta experiència de tenir cura d’una personeta molt petita que ho estava aprenent tot i, inevitablement, vam tirar la història cap aquí. Ho vam fer a través de la metàfora d’un llop a qui has de cuidar. Vam voler reflectir com, al llarg de la vida, hi ha maneres diferents de tenir cura.

Va ser una bogeria. Tot plegat ens va passar en un termini de cinc o sis mesos. En el meu discurs vaig intentar fer extensiu el premi a tota la indústria del videojoc. Crec que el més important és que una institució com la Generalitat premiï un treball que, fins ara, ha estat una mica repudiat pels mitjans tradicionals. Òbviament, vaig estar molt content per la part personal, però crec que també és motiu d’alegria que una indústria com la del videojoc comenci a rebre reconeixements a l’altura d’altres indústries, com la del cinema, la literatura o la pintura.

Em costa tenir una opinió formada. Pel que fa a la il·lustració, nosaltres estem totalment en contra de la IA. Som un estudi que aposta pel procés artesà, per treballar molt la direcció d’art i tenir bons il·lustradors. D’altra banda, no vull viure d’esquena a aquesta realitat, la IA està feta per optimitzar la feina. Crec que lluitar contra això és impossible, però m’agradaria mantenir la nostra essència. Al final, haurem de contemplar-la com una eina i utilitzar-la bé. També penso que, al principi d’una nova tecnologia, hi ha una explosió, però després es regula, s’equilibra i s’adapta.

És cert que la regulació sempre va molt tard. Ben pensat, és bèstia que puguis copiar un estil que ha costat anys de feina. És el que li ha passat a Ghibli, que és un estudi que destaca per la seva essència artesana. Sobretot em sap greu en l’àmbit institucional, per exemple, quan veus cartells d’ajuntaments fets amb IA generativa. Avui en dia, tothom es creu artista escrivint un prompt.