Barcelona Metropolis

La paradoxa és la següent: com més gent hi ha contra el turisme, més turistes hi ha. I la contradicció s’estirarà en el futur, perquè creixerà el rebuig al turisme i creixerà el nombre de turistes al mateix temps. Admetem-ho. El turisme només ha entrat en l’agenda de les urgències quan les grans ciutats han esdevingut també destinacions turístiques.

Durant 50 anys, el turisme ha ocupat els espais perifèrics de les platges, les ciutats exòtiques o les muntanyes properes, sense que el sobreturisme provoqués una reacció social. És quan el turisme inicia la conquesta dels espais metropolitans dels països centrals, que ha ocupat els debats acadèmics, les revistes especialitzades, les converses de cafè i els murs grafitejats dels carrers.

La nova cartografia de les tensions del turisme s’ha escampat arreu: Amsterdam, Dubrovnik, Porto, Màlaga, Nova York, Kyoto, Sevilla, París, Barcelona o Venècia. La “qüestió turística” ha entrat a l’agenda de les grans ciutats i ara la majoria estan ideant estratègies per reduir-ne l’impacte.

És un debat urgent, perquè totes les projeccions dibuixen un fort repunt, una segona onada que afectarà sobretot les ciutats globals. L’Organització Mundial del Turisme (OMT)[1] preveu que el 2030 es podria arribar a 1.800 milions de turistes internacionals, i que el nombre de viatges interns (sense travessar una frontera) es duplicarà, i passarà dels 8.000 milions actuals als 15.000 milions. El 2030 hi haurà una mitjana de dos viatges turístics per persona i any, que és una distorsió: algunes persones viatjaran diverses vegades, mentre que moltes d’altres no sortiran del seu espai habitual. Però convé tenir present que l’escenari immediat és una forta pressió turística a les ciutats globals.

Hi haurà molts més turistes per la combinació de dos factors que operen de manera simultània. Als països centrals, s’està eixamplant, any rere any, el temps lliure. Les enquestes sobre l’ús del temps demostren que el temps alliberat ja ha superat el temps de treball en la major part de les societats occidentals, i no només perquè treballem menys hores, sinó també perquè ens incorporem més tard al mercat laboral i estirem el temps de jubilació. Hi intervé també la reducció del temps per a les activitats obligades no remunerades, perquè hem reduït o delegat tasques com la neteja, la cura o la cuina. Si el turisme és una forma d’oci, l’increment de temps alliberat implicarà una pressió creixent per ocupar una part d’aquest temps en desplaçaments amb motivacions molt diverses.

El segon motiu és que s’està eixamplant la classe mitjana a molts països no centrals, que han incorporat el viatge en el catàleg de les noves conquestes socials. Un estudi d’Airbus estimava que aquesta classe mitjana passaria de 3.800 milions a prop de 5.000 milions el 2030 i 5.800 el 2040. Restarà una immensa taca de pobresa i misèria a l’Àfrica, Amèrica i l’Àsia, però el que podríem anomenar la classe mitjana, amb límits imprecisos, esdevindrà la classe hegemònica en pocs anys i reclamarà la seva dosi de viatge, la utopia tangible de l’horitzó. Per això, les previsions dels organismes d’aviació auguren un creixement exponencial, malgrat l’amenaça de les emissions. Si el 2024 s’han tornat a assolir els nivells de passatgers d’abans de la pandèmia, les estimacions consideren que el 2042 es duplicarà el nombre d’usuaris, i que el 2052 s’haurà multiplicat per 2,5.

Mentre les ciutats debaten sobre els límits del turisme i, fins i tot, sobre el decreixement turístic, una segona onada postpandèmica posarà a prova la capacitat de resposta de les ciutats turístiques. Quines són les peces del mur de contenció? Quines són les estratègies que estan assajant les destinacions urbanes saturades? Malgrat la seva diversitat, les classificarem entre estratègies de contenció, estratègies de diversificació, estratègies de selecció i estratègies de reducció.

Els dics de contenció

La resposta intuïtiva més immediata davant la pressió turística és la contenció, és a dir, el límit al creixement. Ara bé, com limitem la presència dels visitants en un espai obert i de fronteres permeables i, en el cas de la Unió Europea, basat en el dret a la lliure circulació? La majoria de les ciutats opten per contenir el creixement de l’oferta d’allotjament, com un rellotge aturat després d’un assassinat. Més que el resultat d’una reflexió sobre els límits de la ciutat (quants turistes són massa turistes?), aquesta via possibilista frena l’obertura de nous establiments. Aquest és el cas de la ciutat de Barcelona, on el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT) no permet l’obertura de nous establiments en la major part de la ciutat i dibuixa un escenari de progressiu decreixement de l’oferta. Abans, el 2017, Venècia ja havia aprovat un pla que impedia el creixement de l’oferta al centre de la ciutat.

La major part de les estratègies, però, se centren en la limitació de determinades formes d’allotjament, com ara els albergs, les residències d’estudiants i, molt especialment, els habitatges d’ús turístic. El model de referència ha estat la Local Law 18 de Nova York, que va prohibir aquesta tipologia per a estades inferiors a 30 dies i, per tant, a la pràctica va eliminar els habitatges turístics. També a Amsterdam s’ha imposat el llindar dels 30 dies, i a París s’han limitat a un màxim de 120 dies les estades turístiques. A Berlín s’exigeix que els residents convisquin als espais d’oferta turística perquè els visitants no desplacin la població local. A Barcelona, l’alcalde ha proposat eliminar en quatre anys els 10.000 habitatges d’ús turístic que hi ha a la ciutat, mentre que el Decret llei 3/2023 de la Generalitat de Catalunya estableix límits a aquesta tipologia en zones saturades.

El problema principal de l’estratègia de contenció és la creació de nova oferta en espais perimetrals. Si el web turístic de Madrid inclou Sevilla al catàleg de destinacions properes i el de Londres inclou París, quins són els límits de la ciutat turística? Per això, l’estratègia de Nova York va topar amb la creació d’una nova oferta a la veïna Nova Jersey, especialment a les localitats més ben connectades, com Jersey City, Hoboken o Weehawken. També Venècia pateix les entrades diàries des de l’àrea peninsular del Lido, on s’han situat els establiments que no poden ubicar-se al centre de la ciutat per les mesures de contenció; per això, la ciutat ha previst una taxa d’entrada que grava també les estades temporals i no només les pernoctacions.

En el cas de Barcelona, el turisme també està assolint una dimensió metropolitana. Probablement, no som conscients de la importància de la corona de la ciutat en el sistema turístic català: el Prat de Llobregat recapta més que Palamós o l’Ametlla de Mar; Sant Boi de Llobregat, més que Sant Carles de la Ràpita o Llançà. Per això, totes les mesures de contenció han de tenir en compte una dimensió metropolitana, perquè si no simplement desplaçarem el problema a un nou àmbit geogràfic.

Són més infreqüents les mesures destinades a la contenció de l’accés, probablement perquè té una incidència molt negativa en la vida econòmica de les ciutats globals. La major part de les mesures de restricció d’accés a les grans ciutats es justifiquen per motius ambientals i de descarbonització, més que per reduir la presència de visitants. De fet, la majoria de les entrades turístiques a les grans ciutats —i això és especialment clar en el cas de Barcelona— són per via aèria, de manera que la fórmula de contenció més efectiva seria la limitació del trànsit aeri i la reducció dels slots. Hem vist, però, que la tendència internacional és la contrària, potser amb les excepcions de Heathrow, a Londres, i Schiphol, a Amsterdam.

L’ona expansiva

La segona estratègia consisteix a distribuir els turistes en el temps i en l’espai de manera més acurada. En realitat, les ciutats turístiques pateixen molt poca estacionalitat i el problema principal és l’extrema concentració de l’activitat als espais que tenen una densitat més alta de recursos turístics i també d’oferta d’allotjament. El problema és que no és fàcil redirigir els fluxos turístics, perquè s’han creat amb la força del temps i el pes de la història. A banda, de vegades els nous espais de descongestió acaben essent congestionats perquè no estan preparats per assumir l’allau de visitants, com saben els veïns del Carmel de Barcelona.

La selecció també implica la lluita contra determinats segments que alteren de manera evident la convivència a les ciutats i hi incrementen les tensions. L’estratègia “Stay Away” d’Amsterdam és una campanya iniciada el 2023 per les autoritats municipals amb l’objectiu de dissuadir el turisme de mantenir un comportament incívic, dirigida sobretot a homes joves britànics de 18 a 35 anys. La campanya utilitza anuncis en línia que es mostren quan es busquen termes com “comiat de solter a Amsterdam” o “pubs a Amsterdam”, que adverteixen sobre les conseqüències de l’abús d’alcohol i drogues, incloent-hi multes, antecedents penals i hospitalitzacions. Altres accions incorporen la prohibició de fumar cànnabis als carrers del Barri Vermell, restriccions en la venda d’alcohol i la proposta de traslladar els prostíbuls a zones específiques fora del centre històric.

Aquestes estratègies coincideixen amb els primers exemples del desmàrqueting turístic; és a dir, estan encaminades a una reducció de la promoció, a una estratègia selectiva o, fins i tot, com hem vist, a campanyes de desincentivació de determinats col·lectius. Si les grans agències urbanes tenien com a objectiu principal l’atracció de nous visitants, la captació de nous segments i, en definitiva, el creixement continuat de la demanda, el nou context planteja estratègies que en alguns casos semblen propiciar una certa invisibilitat. Moltes ciutats han renunciat a les campanyes de promoció habituals i han abandonat els espais de publicitat clàssics, que han estat substituïts per models més selectius, adreçats a determinats col·lectius, que cerquen la màxima discreció en els mercats generalistes.

La reducció de les sortides

Davant la previsió d’una segona onada de turistes, les ciutats globals, les grans destinacions occidentals, estan dissenyant un catàleg d’estratègies compartides: reduir l’oferta d’allotjament, limitar les entrades, regular els creuers, evitar la concentració espacial o eludir determinats segments de demanda, fins al punt de limitar àrees urbanes o assajar estratègies de desmàrqueting. Però totes aquestes accions desplacen el problema, perquè una demanda creixent buscarà ofertes alternatives si es limita l’accés a una ciutat o una regió. Es podria parlar de NIMBY? Not in my backyard és una expressió que denuncia les accions que impedeixen una activitat en un espai proper i només aconsegueixen el seu desplaçament a un altre espai, a un altre pati de darrere. Per exemple, sabem que en el moment de màxima pressió turística a la ciutat de Barcelona, al mes d’agost, hi ha tres vegades més barcelonins i barcelonines fent turisme fora de la ciutat que turistes a la ciutat. Si el turisme és un problema, per què en fem?

Per això, a l’agenda de les urgències no ens podem limitar a reduir les entrades a les ciutats turístiques globals. Hem d’obrir el debat sobre les estratègies de reducció de les sortides, en un context, com hem vist, d’increment del temps disponible. Necessitem primer un debat global, i no local, sobre els límits del turisme i sobre el turisme responsable, que tendeixi a moderar els viatges, i sobretot a desenvolupar noves pràctiques que afectin els mitjans de transport, la selecció de les destinacions, les pràctiques dels turistes i els mecanismes de compensació.

Però, més enllà de les mesures de control i redistribució, les ciutats han de replantejar-se com a espais realment habitables i atractius per als residents. Això implica desenvolupar una xarxa de nuclis de convivència i d’oci que redueixi la necessitat de marxar fora per trobar activitats recreatives o culturals. La Villette de París i la reconversió dels marges del Sena, el projecte de Madrid Río, el Federation Square de Melbourne, la reconversió de Cheonggyecheon i Itaewon a Seül en dits verds que travessen la ciutat, el Refshaleøen de Copenhaguen o el parc Jean-Drapeau de Montreal són iniciatives que reconfiguren les ciutats metropolitanes com a espais habitables dels quals ja no hi ha una pulsió de fugida. Potser aquesta és l’estratègia turística més convincent: reconstruir les ciutats globals i els espais metropolitans en entorns a escala humana, renaturalitzats i dinàmics. La millor estratègia turística del futur és, segurament, el no turisme.