La ciutat no dormia, o no volia dormir

Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. (Vida nocturna de la Barcelona de posguerra, 1939-1952), Paco Villar. Ajuntament de Barcelona, 2020

Les llums i ombres dels anys quaranta i cinquanta a Barcelona, recollides al darrer llibre de Paco Villar. Des de Los Caracoles a Escudellers fins a La Puñalada i la Parrilla del Ritz; de Madame Petit a La Casita Blanca. La postguerra del racionament i també de la burgesia que quan sopa no s’està de res, de l’estraperlo, del món de la rauxa dels rics, amb la seva meravella i la seva depravació...

D’aquesta vida insomne, i sobretot dels seus baixos fons, n’ha estat i n’és excel·lent cronista, espeleòleg i arqueòleg Paco Villar (Barcelona, 1961). Deixeble de Josep María Huertas (1939-2013) i de Lluís Permanyer, l’any 1996 va publicar un sorprenent volum titulat Historia y leyenda del Barrio Chino. No hi havia hagut un llibre com aquell (amb fotografies magnífiques) ni un testimoni com el seu des dels temps en què el periodista Francisco Madrid (1900-1952) va anar a passar la nit a una d’aquelles esgarrifoses cases de dormir del carrer Arc de Teatre i va viure obsessionat amb les xinxes durant dies.

Les seves obres posteriors —La criolla, Banys de Mar, Los cafés de Barcelona— estan a l’alçada de l’opinió de Lluís Permanyer: “Paco Villar és el millor. Investiga i estudia a fons. Tots els seus llibres són excel·lents”.

Amb aquest volum generós i sorprenent, tant en text com en imatges, torna a rodar per uns carrers que —al meu parer, i alguna cosa semblant li deu passar a Permanyer— en tancar els ulls es poden veure tal com eren als anys vint, trenta, quaranta... Des del temible carrer del Cid fins a Conde del Asalto i Escudellers, quan els Bofarull van inaugurar Los Caracoles.

El 1939, el gran bordell (un edifici sencer) de Madame Petit, del carrer Arc de Teatre, està ple de soldats. Poc abans d’entrar les tropes franquistes, l’autoritat militar ordena que s’obrin les cases de prostitució. Sí, és la postguerra de l’etern racionament, de la fam, del fred; de centenars i centenars de persones sense sostre, de famílies amuntegades en tuguris. En aquesta ciutat —el món de Francisco González Ledesma— hi ha mercats al carrer on hom s’hi ven fins la mare, però també cartells al Paral·lel que anuncien La Bella Dorita, la Mae West de la nostra ciutat. Barcelona vol ser feliç i la llista de noms és infinita: Totó, Carmen de Lirio, Maty Mont (de cos espectacular i amb una exigua vestimenta que va ser condemnada per les autoritats). El llibre recupera tot aquell glamur a la força, i la ploma de Sebastià Gasch descriu en detall actuacions, talents i actituds davant el públic. I aquesta capacitat de certs artistes de fregar allò que és prohibit, d’insinuar i burlar-se —o, com a mínim, intentar-ho— de la fèrria censura que alça les celles en sentir la paraula “cigala”.

Cap amunt a la ciutat

Aquest cop, Villar va carrer amunt. I de totes dues bandes de l’Eixample arriben les llums i les ombres dels anys quaranta i fins els cinquanta. Entre els qui es van quedar sense res i els qui van tornar de fora fins i tot amb caviar. Passem per La Puñalada, a la Parrilla del Ritz, i descobrim la meravellosa història de Bernard Hilda, un músic que aconsegueix fugir dels nazis i acaba regnant amb la seva orquestra als millors llocs de la ciutat. Per La Casita Blanca, que ofereix confort i estones agradables, i per l’encant de la preciosa plaça Calvo Sotelo i les seves dames que prenen l’aperitiu en una terrassa. Pel Windsor Palace i el California i per la Rosaleda. La gent baixa dels seus fabulosos cotxes i els esperen els cambrers que els acompanyen a bells jardins, un d’ells dissenyat per Adolf Florensa. La burgesia que quan sopa no s’està de res, de l’estraperlo, de les elevades tarifes per a artistes internacionals. El món de la rauxa dels rics, amb la seva meravella i la seva depravació.

I treuen el cap històries d’espionatge que esperen autor: un gran burgès de la Diagonal fa festes grandioses amb la flor i nata de la ciutat, però ningú sap que és membre de la resistència francesa. A la Rosaleda, José Luis de Villalonga, Ignacio Agustí i d’altres personatges notables són testimoni —i prenen nota— d’aquelles taules on sopaven autoritats del règim, però també on un amic dels aliats era capaç de tocar acords de la banda sonora de Casablanca.

No podem viatjar a aquell temps, però allà on hi va haver un periodista culte assegut en una taula, i on hi va haver un Sempronio admirat de les cames de la Mistingett, avui hi ha un llibre possible. I un de tan bo com aquest, amb la banda sonora de Joséphine Baker i Antonio Machín, de Charles Trenet i Maurice Chevalier. O amb Eva Perón homenatjada per Bernard Hilda amb acords de La Cumparsita.

Quin món, aquell.

Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. (Vida nocturna de la Barcelona de posguerra, 1939-1952)

Paco Villar

Ajuntament de Barcelona, 355 pàgines 

Barcelona 2020

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis