Barcelona Metropolis

La polarització social i l’individualisme creixent estan donant oportunitats a opcions reaccionàries que ataquen la democràcia i que pretenen desmantellar els avenços aconseguits amb tantes dècades d’esforços per part de la societat civil. Els moviments socials, obrers, estudiantils i veïnals van ser cabdals per a la deslegitimació del règim franquista i van afavorir una transició que s’allunyés del continuisme. Avui, aquella herència reivindicativa, feminista i a favor dels drets de tots els col·lectius està en risc.

Quan a la plaça d’Oriente madrilenya el Caudillo va pronunciar el seu darrer discurs, l’1 d’octubre del 1975, la dictadura franquista estava tan afeblida com el seu cap. Malgrat mantenir intacta la capacitat coactiva de l’Estat, en els darrers anys la manca de legitimitat del règim s’havia fet patent a ulls de bona part de la societat. Des de l’inici de la dècada dels setanta, la crisi de la dictadura no va parar de créixer, i en aquell procés van ser decisives les reivindicacions i alternatives democràtiques sorgides des de la societat civil.

Com va ser possible aquell canvi? El règim franquista es va construir sobre la violència desfermada durant la Guerra Civil, seguida pel desplegament de tot un seguit d’instruments jurídics i polítics per assegurar el control social, cosa que va aconseguir durant més de dues dècades. Tanmateix, els canvis dels anys seixanta i la progressiva rearticulació de la societat civil expliquen en bona part aquella evolució.

Des d’inicis dels seixanta, Espanya va experimentar un dinamisme social extraordinari lligat als canvis socioeconòmics i culturals accelerats, afavorits pel context internacional. En poc temps, la millora econòmica va ser presentada pel poder polític com un component fonamental de la seva legitimitat d’exercici, que tenia en compte —no substituïa— la legitimitat d’origen adquirida amb la “victòria” enfront de l’Antiespaña. Certament, la dècada dels seixanta correspon a l’etapa de plenitud del franquisme. Ara bé, si la dictadura va aconseguir eixamplar el consens intern entre una part de la població, alhora els mateixos canvis socioeconòmics van estimular la conflictivitat social articulada per diversos moviments.

El primer i fonamental va ser el moviment obrer. En aquells anys, alimentada per un fort corrent migratori de les zones agràries a les industrials, s’estava constituint una nombrosa i nova classe obrera que aviat va mostrar una alta disponibilitat pel conflicte laboral davant la constatació que, sense mobilització, els treballadors no obtenien les millores que consideraven imprescindibles, sobretot les salarials. Paral·lelament al rejoveniment de la classe obrera, es va produir el de la militància clandestina, que va ser capaç de convertir la disponibilitat per la mobilització en força organitzada.

La reconstrucció del moviment obrer va exigir als activistes desplegar moltes capacitats per adaptar-se a les dures condicions que imposava el franquisme. En la pràctica, el nou moviment obrer, que en aquells anys gairebé era sinònim de Comissions Obreres, va poder consolidar-se perquè va ser capaç de combinar la lluita clandestina amb l’actuació oberta dins d’una legalitat dissenyada contra els seus interessos, en la qual l’oficial Organización Sindical Española era una peça central.

Avui, en un temps marcat per l’individualisme que qüestiona la necessitat de l’acció col·lectiva, cal posar en relleu que van ser el compromís i la iniciativa de milers de persones els que van dotar els moviments d’una combinació d’objectius socials i polítics, d’infraestructures i de xarxes de coordinació. Això va permetre a diversos grups socials, i particularment als treballadors, assolir millores materials i un protagonisme que, a la llarga, el poder polític no va poder evitar. En particular, el moviment obrer va ser la força de xoc, el component més articulat de les forces antifranquistes.

La mobilització estudiantil i veïnal

A mitjan anys seixanta, de la mateixa manera que en l’àmbit laboral, a la universitat també es van superar les estratègies de resistència per passar a les estratègies d’oposició. En tots els moviments, l’èxit de la militància antifranquista es va basar a saber connectar amb les expectatives dels participants potencials i a transmetre que una altra societat era possible. Aquest tret va tenir una importància particular en el desplegament del moviment estudiantil, en què els components de sociabilitat i socialització es barrejaven intensament, i on l’articulació entre el que era personal i el que era polític va tenir un efecte molt positiu per a la mobilització sociopolítica.

Alhora, el moviment estudiantil va tenir un paper fonamental en la socialització i la cultura política d’amplis sectors professionals que també serien clau en la contestació a la dictadura. En aquest sentit, es pot considerar el moviment estudiantil com un “mestre” de pràctiques reivindicatives, especialment útil per a entitats d’escàs perfil polític aparent. En alguns casos, aquelles associacions es van convertir en plataformes de dissidència politicocultural. Els sectors contestataris més actius estaven formats majoritàriament per joves que compartien els valors de llibertat i autonomia característics del context internacional del decenni 1965-1975. Per a la majoria dels participants, la mobilització i la implicació en els moviments socials es va viure com una experiència democràtica única. De fet, la pràctica política mateixa va esdevenir un element generador de cultura democràtica. Igualment, la cultura es va convertir en una arma política carregada de futur i, en aquest sentit, es pot afirmar que l’antifranquisme va ser capaç de disputar al règim l’hegemonia entre els sectors més actius de la societat, encara que no amb la mateixa intensitat a tot arreu.

Igualment, sobretot als anys setanta, el moviment veïnal va esdevenir un fenomen original, ja que mobilitzava persones molt diverses. En el marc de la lluita veïnal, es va produir un contacte reivindicatiu i polític entre sectors habitualment distanciats, com professionals, treballadors de serveis o mestresses de casa. Cal destacar que el moviment veïnal també va generar un espai de sociabilitat i socialització per als joves, amb l’organització de festes i activitats culturals, sobretot als barris més allunyats del centre de les ciutats.

Si bé aquest moviment va néixer amb la voluntat d’organitzar els veïns per resoldre les immenses necessitats dels barris, les dimensions que va adquirir no s’expliquen sense el clima de mobilització característic dels anys setanta. En aquest àmbit, com en d’altres, la militància antifranquista va impulsar l’ampliació d’espais de llibertat i d’autoorganització on es podia exercir la democràcia directa. Cal remarcar, a més, que l’emergència d’aquesta societat “contrahegemònica” no responia al model liberal de representació, sinó al procés de radicalització democràtica que van viure les societats europees entre mitjans dels seixanta i mitjans dels setanta. A Espanya, els moviments socials van aconseguir ampliar l’espai d’intervenció política, i eixamplar així els límits de la legalitat.

L’efervescència de la mobilització i la capacitat d’articulació dels moviments socials es va posar de manifest el 1976, quan el primer Govern de la monarquia va desplegar un projecte de reforma amb un fort component de continuisme respecte del franquisme. En aquell marc, la contestació va esdevenir incontrolable per a l’executiu i la primera meitat de l’any es va convertir en l’escenari d’una mobilització social extraordinària, articulada per l’oposició a la dictadura i estimulada per la política repressiva del Govern. Així, la primera opció “reformista” va fracassar estrepitosament, en gran part gràcies a la mobilització que es va desencadenar contra la seva inconsistència.