La nena del carrer que es va convertir en artista

Lita Cabellut

Fundació Vila Casas

Aquells qui la coneixen de prop diuen que veure-la crear és, en si mateix, una obra d’art. Ja sigui una instal·lació floral, una gran tela o una performance per als seus experiments de videoart. El seu estudi és l’escenari de les mil batalles creatives, on la pintura raja com si fos aigua i on les bastides són tan imprescindibles com els pinzells o les càmeres. Aquesta dona bruna, de cabellera llarga i rebel, gairebé sempre vestida de negre i amb els peus descalços és Lita Cabellut, una artista volcànica que ha sabut trobar en la transgressió i la superació dels límits un estil propi en el qual barreja pintura al fresc i fotografia per mostrar, més enllà de la realitat que expressa, els mons interiors. I també les contradiccions del nostre temps i les marques que deixa la vida, perquè Lita Cabellut reuneix en la seva biografia els registres més aguts d’un ventall d’emocions que van des del dolor i la humiliació fins a l’èxtasi.

Va néixer el 1961 i fins als dotze anys va ser una nena de carrer. No va conèixer el pare. La seva mare era una gitana que vivia als contorns de la prostitució i que la va abandonar molt aviat. El seu únic lligam familiar era una àvia que amb prou feines aconseguia el necessari per sobreviure, de manera que la casa de la Lita van ser els carrers del Raval, i, la seva família, la gent del submon canalla del barri més degradat de la ciutat portuària que era Barcelona. Quan tenia deu anys, va morir la seva àvia i ella va acabar en un orfenat. Però la sort li va canviar radicalment dos anys més tard, quan va ser adoptada per una família puixant. Aleshores, el cel blau se li va obrir, i va sorgir l’artista. La família adoptiva li va donar suport pel que fa a la formació i als estudis d’art que necessitava. La seva primera exposició va ser a l’Ajuntament de Mataró quan encara no havia fet els disset anys, però el gran salt el va fer quan, amb dinou anys, es va matricular a la Rietveld Academie d’Amsterdam, ciutat on, amb cinquanta-set anys, continua vivint i creant.

Tant en el seu portal web com en l’encapçalament del seu compte de Twitter, l’espai en què t’autodefineixes de cara als altres, vostè diu: “I am more than a painter, I am a storyteller”. Més que no pas una pintora, és una narradora. Què vol dir amb aquesta frase?

Sempre m’he plantejat quin era el deure d’un artista i sempre he pensat, o almenys és el jou que jo m’he imposat, que els artistes tenim el deure d’ensenyar el que s’esdevé al nostre voltant. Som els altaveus de tot allò que passa i ens alimentem del que ens és proper. L’artista no recorre mons, no es troba out of the box, l’artista és in the box, altrament perdria la connexió amb la matriu universal del que és col·lectiu, del que és autèntic.

Però vostè pinta sobretot retrats i personatges, molts d’aquests femenins. En la retrospectiva que acabem de veure a la Fundació Vila Casas de Barcelona, aquests rostres ens interpel·len amb una intensitat a voltes corprenedora. Utilitza els rostres aliens per mostrar les seves pròpies emocions?

Absolutament. Perquè, d’alguna manera, quan pintes retrats pintes la humanitat a través d’una persona, però la pintes també a través teu. Jo no soc retratista, jo intento ser solidària amb tots els sentiments que hi ha en aquest món i que tenen a veure amb tu i amb mi, amb tot el que ens envolta. El que et passa a tu m’importa a mi, i el que em passa a mi espero que t’importi a tu. Avui en un acte, precisament, una nena em demanava per què pinto dones. Doncs pinto dones perquè és el que més conec, allò a què més m’assemblo. I pinto l’ésser humà perquè m’ajuda a entendre’m a mi mateixa i a reconeixe’m en tots els aspectes de l’ésser humà. Quan vaig pintar La trilogia del dubte, que per a mi era la dictadura, la víctima i la ignorància, em deia: “Totes tres soc jo”.

Aquests traços d’un vermell intens, aquestes pinzellades negres tan gruixudes que se sobreposen a la imatge, representen el dolor de les dones?

Jo penso en dolor, felicitat, benestar o malestar. Miro de no jutjar l’estat de la vida. Simplement el reflecteixo. El que hi mostro és allò que ja no podem canviar. Seria una il·lusió pensar que la dona que pateix s’alliberarà, que l’home prepotent agafarà una altra actitud. La vida és una gran dictadora. I, dins d’aquesta dictadura, nosaltres hem de trobar la manera de dur els jous i els contratemps de manera positiva. De vegades cal acceptar coses per poder canviar-les des de molt, molt endins.

Parla de la seva pròpia vida? Fins a quin punt l’ha plasmat en la seva obra?

Sí, tota, tota, l’he plasmada tota. La meva pròpia experiència ha estat patir i guanyar, victòria i derrota, orgull i humiliació. Ho conec tot, i tot em sembla necessari per a la meva obra, i et diré que m’agrada tot, perquè sense una cosa no pot existir l’altra. Ara no podria sentir-me tan orgullosa de coses que penso que, com a persona, he assolit sense haver entès ni sentit abans el dolor de la humiliació. I no vull dir que hàgim d’aprendre a còpia de garrotades; les garrotades i les humiliacions són sobreres, el dolor és sobrer; però pensar que podem prescindir-ne és una il·lusió, perquè la vida no ens dona només una paleta amb una única gamma de colors, sinó que ens en dona una de molt variada.

La seva paleta no va ser afortunada, que diguem. Va néixer pobra, en una ciutat grisa, en un temps de misèria. Com la recorda, la seva infantesa a Barcelona?

Jo sempre dic que un nen del carrer pateix molt menys que la persona que l’observa. Molt menys. Perquè els nens del carrer no es preocupen pel que haurien de menester i que no tenen, pel dret que no els és reconegut, pel que els manca i el que els és negat. Estan ocupats a sobreviure, a passar-s’ho bé, a trobar la manera de superar el dia sense gaires catàstrofes ni gaires cops i, si és possible, amb la panxa plena. Els mocs que tant ens xoquen o els peus descalços, als nens del carrer no ens molesten. Formen part del nostre estat natural. Jo encara prefereixo caminar sense sabates. M’agrada caminar descalça, és molt més còmode. Però quan mirem aquests nens, la nostra empatia condicionada ens impedeix acceptar que els moments molt dolents tenen també la seva part suau, positiva...

Aquesta manera de veure-ho revela que el fet d’haver estat una nena del carrer li ha donat també molta resiliència.

Sí, i, a més, els nens del carrer són molts solidaris els uns amb els altres, i aprenem a tenir victòries. Si algun dia assolim alguna fita, som herois, i aquesta sensació d’heroi és un regal immens que ens ajuda a tenir un caràcter més atrevit, més segur i despert.

Quan i com li va canviar la sort?

En el moment en què l’ètica aliena es va preocupar per mi. Va ser gràcies a una família catalana que em va adoptar, una dona valenta que amb cinquanta-sis anys em va voler ajudar a encarrilar el rumb del meu futur. A ella li dec i li agraeixo totes les possibilitats de desenvolupament que he tingut al llarg de la vida, i a les meves dues germanes (adoptives), que van deixar espai per a una nena rebel i inquieta.

Com va ser la trobada amb la seva nova família?

Hi va haver molta tendresa i molt bona voluntat. Però no entraré en detalls perquè aquesta família és un assumpte molt privat meu. Això no ho compartiré pas amb el món. Hi ha coses que hem de protegir amb paper daurat, i aquesta n’és una.

Com va descobrir el seu potencial artístic?

La meva mare (adoptiva) em va dur al Museu del Prado, i anant agafada de la seva mà vaig topar, tot de sobte, amb el més gran de tot, amb el que més m’ha impactat de la vida: l’esperit de l’art. Ella es va prendre la meva reacció molt seriosament; li vaig dir que volia pintar, i així va ser com vaig començar.

En la seva obra es veu de seguida que qui fa anar la paleta és una dona apassionada, forta, amb un volcà interior de vivències per projectar a la tela...

Sí, però no em refio de la meva memòria. Em refio sobretot del meu cor i de la meva intuïció. Aquests són els que em guien per portar la vida amb molta positivitat i mirar d’entendre coses que no podia copsar quan era petita. El que sí que sé és que tot el que m’ha tocat viure, tot, ho accepto. No em refereixo a acceptar d’una manera submisa... Acceptar per efecte d’una derrota és molt trist, i a aquell qui ho fa l’acabes acompanyant al cementiri. Però quan acceptes que les coses passen perquè han de passar, que no ets tu l’única víctima d’una circumstància determinada, sinó que són milers i milers els qui la viuen com tu, beuen la mateixa aigua, passen el mateix fred i caminen descalços com tu, aleshores entres en un estat de consciència col·lectiva, i això és el que et fa forta.

Al Raval encara hi ha molta gent com la seva àvia, que ho passa malament. Es recorda d’ella?

Totes les persones que m’han emocionat o que m’han impactat positivament d’alguna o altra manera no només les recordo, sinó que faig esforços per continuar recordant-les. En canvi, en relació amb tota la gent que m’ha fet mal o amb tot allò que no m’ha agradat, també faig un esforç, però per oblidar-ho. Perquè no em serveixen.

I perquè volent recordar el que et fa mal, acabes fent-te mal a tu mateixa, oi?

Exactament, però aquesta és una actitud que cal treballar, eh? Per poder guarir-se, per cuidar-se, perquè et respectin i t’estimin, cal treballar-ho, cal fer exercicis per oblidar, per perdonar, per entendre; i, si no ho entens, tot i això cal intentar oblidar.

I què fem amb les injustícies?

La injustícia és una cosa esfereïdora. És fruit de la ignorància, és absurda, estúpida, simple, macabra, fosca... I és feble. Tot això fa nosa. Quan la gent empra el coneixement i l’ètica, una cosa que cal estudiar i practicar, hi ha menys injustícia. Per això és tan important que a les escoles s’estudiï filosofia. Sense filosofia, sense ètica, la injustícia tindrà més oportunitats d’omplir pàgines negres de catàstrofes, quan el que necessitem són pàgines blanques de poesia, d’idees, de pensament. Ara per ara, la injustícia està creixent, i això és molt perillós. La ignorància i el populisme patriòtic, que vol lligar el món amb fronteres, és la combinació perfecta perquè es cali foc. I ja s’està calant.

Li preocupa l’evolució política a Europa?

Em preocupa que cada cinquanta anys repetim la mateixa història, els mateixos errors. La nostra ment té una evolució molt lenta, i les solucions als problemes també són massa lentes.

Fa posar els pèls de punta sentir el ministre italià d’Interior, Matteo Salvini, parlar amb tant de menyspreu dels immigrants o dels gitanos. El 2011 vostè va rebre el Premi de Cultura Gitana pel seu esforç a favor d’aquesta comunitat. L’ofèn Salvini?

Moltíssim, moltíssim. Però, quan ho fa, no està ofenent, maltractant i discriminant només el poble gitano, sinó que ofèn i maltracta tothom. Que algú parli així d’un grup humà em sembla un acte de violència envers la humanitat en general. Si s’hagués referit així als suecs o als finesos, m’hauria dolgut igualment. No és acceptable que un ministre sembri el racisme i el radicalisme d’aquesta manera. Aquest senyor hauria d’anar a la presó per això.

Per què pensa que aquestes idees tenen suport electoral?

Perquè ens falla la base, el que hauria de ser la nostra brúixola, l’ètica. Ens calen líders espirituals, intel·ligents i savis, que ens recordin com n’és d’important ser bona persona. Però això és complicat perquè el capitalisme ha devorat molts dels valors que pensàvem que eren intocables, que hi eren per sempre. Els valors són com un arbre que, si li manca llum i aliment, s’ofega. I ara és l’ètica la que se’ns està ofegant.

A la sèrie “Blind Mirror” apareix el capitalisme com un personatge deïficat, fred i arrogant. Per què el va pintar així?

Perquè el capitalisme és com els vells senyors feudals, aquells senyors de la guerra que anaven al capdavant i que arrossegaven el poble al seu pas, decidits a morir per una cosa que en realitat només era un interès familiar i personal. Una posició, un títol, una comarca que calia defensar. Això és també el capitalisme avui en dia, i pot ser tan arrogant, fred i despietat que és capaç d’arrasar tot el que ens importa. Però això no té res a veure amb la gent que té diners. Hi ha moltíssima gent que té moltíssims diners i que no es comporten com capitalistes.

Com es defineix ideològicament?

“Blind Mirror”, 2015. Capitalista “Blind Mirror”, 2015. Capitalista

Com a humanista. La gent amb qui m’agrada estar-me, la que em commou, la gent amb qui m’entenc i la que m’entén, és gent que es considera humanista: són pensadors, poetes, artistes...

A l’hora de transmetre valors als fills, quins referents els va assenyalar?

“Disturbance”, 2016. Gitana 2  “Disturbance”, 2016. Gitana 2

Referents? Que difícil... Vaig mirar que fossin diversos, però sí que recordo que vaig insistir molt que llegissin Jiddi Krishnamurti. És un filòsof indi que es va criar a Anglaterra i que va escriure molts llibres sobre espiritualitat. El filòsof de l’ànima, l’anomenaven. Als seus textos no hi havia res sobre religió, ell només parlava de valors humans. Recordo que quan els meus fills van fer tretze o catorze anys i van començar a volar fora del niu, els deia: si us plau, si us plau, llegeix-te això, no ho entendràs, o potser que no t’interessi, però fes-ho per mi... I és curiós, perquè ara que en tenen vint-i-quatre, vint-i-nou i trenta, de vegades, quan estem junts, encara ho recorden. Un dels meus fills que ha estudiat ciències polítiques i antropologia a Oxford, fa poc em va dir: “Tot allò que em vas fer llegir m’ha servit de tant, ara...”

Pensa que hi ha necessitat de buscar aquest cantó més espiritual?

No és que ho cregui, és que ho veig. Estic envoltada de gent jove, i veig que els nostres patrons els serveixen cada cop menys. Tot el que té un valor en la nostra cultura, l’èxit econòmic, per exemple, ja no els serveix. En ells hi veig un germen d’esperança. El germen és aquest jovent que s’adona que tot el que nosaltres hem construït, allò que amb tanta cobdícia hem anat emmagatzemant i que ens ofega i ens pren espai per moure’ns, tot això, no serveix per a res. Aquesta nova generació ja està desendreçant la casa. I això és molt positiu.

En la sèrie “Disturbance” vostè mostra que l’existència exterior i l’estat interior no sempre coincideixen. En d’altres, com “Black Tulip”, el temps apareix com un element estrany, perquè passat i present es confonen d’una manera inquietant...

“Disturbance”, 2016. Gitana 1 “Disturbance”, 2016. Gitana 1

És curiós que em demani això, perquè precisament ara estic treballant en un tema que té a veure amb el pas del temps. Avui mateix estava escrivint un text en què explico que estic recomponent el passat amb les meves pròpies mans. Estic retornant a quadres que vaig pintar ara fa deu anys per tal de transformar-los, i els transformo trencant-los.

Trencant-los?

Quan es qüestiona què són el passat, el present i el futur, l’artista s’ha d’elevar. Ha de mirar d’anar a l’espai, on no existeix el temps.

Però no entenc que hagi de destruir una obra que ha estat l’expressió d’aquesta elevació en un moment determinat.

El ojo ciego, 2018 El ojo ciego, 2018

Doncs quan ho vegi ho entendrà. La destrucció és tan lírica, tan poètica, que ja no és destrucció. I a partir d’aquí entendrà que a la vida es poden veure les coses com a destrucció, com a tragèdia, com a frustració..., o com un procés. Un procés en què, tot i que no ho entenguis, tot té sentit. Aquest treball l’he anomenat El ojo ciego, i tracta sobre els emigrants, la ignorància i tot allò que no volem veure. Són vuit ulls que vaig fer set anys enrere. N’he trencat la meitat i els he ajuntat amb la meitat conservada. Allà és on s’uneixen el passat i el present. El futur és el procés. El concepte del pas del temps és tan gran que, per poder entendre’n la grandesa, ens calen habitacions tancades amb petites finestretes que ens emmarquin el paisatge.

En canvi, les finestres que vostè pinta són enormes. Per què ha escollit expressar-se amb formats tan grans?

Doncs ara mateix treballo amb formats molt i molt petits. Aquests ulls de què et parlo són molt petitons. Però sí, sempre he treballat amb formats molt grans per la meva manera expansiva de ser. Jo soc exagerada, soc de gest gran i ho pinto tot gran perquè em falta espai per moure’m en la tela, perquè sempre m’he volgut ficar a la tela però no sabia com, i si feia servir teles grans m’hi ficava més fàcilment. Ara que ja soc gran i tinc molts anys d’experiència, m’he adonat que la tela petita té el mateix espai que la tela gran. Que tot allò que és monumental es troba dins l’ànima i no pas en el que veiem.

Així i tot, no m’imagino els portentosos retrats de Camarón en format petit. No causarien la mateixa impressió.

Frida-Kahlo, 2016 Frida-Kahlo, 2016

És clar, perquè Camarón era tan gran que necessitava aquest format. Els meus fills m’havien demanat moltes vegades: “Mare, quan pintaràs Camarón.” I jo els responia: “Quan sàpiga pintar la seva grandesa.” Quan per fi ho vaig fer, estava tan emocionada que plorava. Aquests quadres són tan importants per a mi que no els venc. Aquestes peces són les meves peces.

I també tenim Frida. La gran i malalta Frida Kahlo.

Doncs el mateix, amb Frida em va passar igual que amb Camarón. Els meus assistents em deien: “Lita, has de deixar-ho estar, has de deixar Frida”. Però jo no podia deixar-la, no podia acabar la sèrie, m’era impossible, m’havia tornat la seva esclava absoluta. L’admirava tant, anhelava tant ficar-me a la seva pell, em semblava d’una valentia tan extrema... I no només per ser una dona que sap afrontar el dolor, que sap transformar les asprors en bellesa, el dolor en placidesa. No. També per la valentia d’intentar canviar l’home llatí i ajudar-lo a percebre, a entendre i a estimar la dona d’una manera diferent.

Ho va intentar, però certament no va tenir gaire èxit. Almenys amb Diego Rivera, el seu marit.

És clar, però com volies que tingués èxit si una dona així aterreix els homes? Si ets intel·ligent ja els fas por, i si ets guapa, llavors fugen corrents. Hi ha molts pocs homes que puguin acceptar una força, un esperit tan lliure, tan gran, com Frida. Passats els anys vuitanta segurament ja són uns quants més, perquè els homes s’han fet una mica més savis i ja comencen a acceptar que aquesta mena de dones no són tigresses que els acabaran devorant.

I també comencen a sorgir altres conceptes de masculinitat. Com veu els homes actualment?

Desorientats. Forts com sempre. Alguns de tímids i altres d’agressius. Amorosos. Indispensables... I enganxosos.

Enganxosos?

Sí, perquè són així, es queden enganxats amb les mateixes tendències, les mateixes frustracions. Els homes, com les dones, han de canviar, alliberar- se de tant de sentimentalisme barat. Mira el jovent, nois i noies, que lliures que són. Ells no tenen prejudicis. Els de la meva generació, per contra, arrosseguem unes sabates carregades de prejudicis.

Molts no saben que a les dones, en general, els agraden els homes més femenins.

Sí, oi tant, perquè la feminitat és intel·ligent, és humana. Les dones com més pacients i pensem més en els altres pel simple fet que som mares. Estem fetes per sentir el dolor i les necessitats alienes. Als homes els costa desenvolupar aquesta sensibilitat.

Hi va haver un temps que el feminisme va carregar contra la feminitat, perquè era la soga que encadenava la dona a la pota de la taula, als rols de submissió i de dependència. Hem de revisar el que vol dir la feminitat?

Com tot, quan s’han de trencar esquemes cal ser agressiu i també fort, i és tan dolorós fer-ho que de vegades també trenquem coses que són necessàries. Aquelles feministes van fer-ho per la necessitat de canvi. La maternitat, però, és una cosa meravellosa. Jo soc molt maternal, una persona que té molta cura, i no penso que això vagi en contra del feminisme. El feminisme té a veure amb la llibertat de fer el que vulguis amb la gent que vulguis. El que passa és que encara hi ha molts tabús, com ara el tabú de la dona sola.

I, això no obstant, cada vegada en són més.

Jo fa molts anys que estic sola. I quan em pregunten: “Que no tens parella? Prefereixes viure sola?”, responc: “A veure, tu preguntaries a algú que viu en parella com és que viu amb una altra persona, i si prefereix viure acompanyada?” Estar sola és una opció. Si et serveix per tenir més temps per a les teves passions, o perquè no has trobat la parella ideal que respecti tot allò que et fa tan feliç, o per qualsevol altra raó, és una opció molt còmoda. Avui les dones no hem de menester econòmicament els homes, ens hem fet independents, i això és molt positiu. Podem decidir i, si estem amb algú, ho fem per voluntat pròpia, no pas per cap jou econòmic.

Visita Barcelona gaire sovint?

Sí, m’agrada molt, miro de fer-ho tres o quatre cops l’any. Barcelona és la meva infantesa, soc jo, és la ciutat on no em perdo, en conec els racons, la llum, l’olor. És una cosa que has mamat i que duus als gens. A totes les ciutats puc estar-hi còmoda, però Barcelona és casa meva.

Tanmateix, ha decidit viure al nord, que és prou diferent.

Vaig venir-hi a estudiar i més tard vaig tenir-hi fills. De vegades, la vida et reté en indrets que no imaginaves, i el mateix que t’hi reté a voltes te n’expulsa, això no ho pots saber mai. Podria ser que acabés vivint a Barcelona. O a l’Empordà, que és un lloc meravellós.

La seva projecció com a artista s’ha produït gairebé com una eclosió. Amb pocs anys ha produït una gran quantitat d’obra i ha exposat arreu del món. Està preparada per al gran èxit?

El que crec és que el gran èxit no existeix. En això soc o bé massa ignorant o bé massa realista. A parer meu, el gran èxit és el dia a dia a casa meva, a l’estudi, quan aconsegueixo alguna cosa. No es pot imaginar el que significa per a mi aconseguir crear alguna fita que estava perseguint. Si en aquell moment em diguessin que se’m crema el cotxe, els diria que tant m’és.

Quan vius aquests èxits, diverses vegades l’any, diverses vegades al mes, esdevé un acte petitoneeeeet tenir diners, ser popular o aconseguir estar en un museu o un altre... El meu gran èxit encara ha d’arribar, i potser fins i tot m’arribarà a partir dels vuitanta anys, això si tinc sort i he pintat molt i aconsegueixo res que es valgui aquest qualificatiu. Ara com ara, però, el meu gran èxit consisteix a estar viva, a haver sobreviscut a una infantesa molt dura, a haver estat mare, a estimar els fills amb bogeria i a haver aconseguit respectar-los i que ells em respectessin. Tot això sí que em sembla un gran èxit.

Publicacions recomanades

  • Lita Cabellut. RetrospectivaFundació Vila Casas, 2018
  • Antes de que venga la noche. Javier Santiso, Lita Cabellut. La Cama Sol, 2018