Barcelona Metropolis

Hi ha joves espanyols que enyoren Franco. I el mateix passa a Alemanya amb el nazisme i en diverses parts del món amb altres autòcrates del passat. Per què? Es pot sentir nostàlgia per una situació que mai no s’ha viscut en primera persona, per uns fets que no van existir o per uns personatges que tampoc no van ser com es perceben?

Aquest estiu, una samarreta pirata de la selecció alemanya s’ha convertit en el souvenir més popular de Mallorca. No és una samarreta qualsevol, i fins i tot els venedors ambulants la comercialitzen més cara que la resta. Tampoc no fa referència al futbol. És un homenatge al nazisme gràcies al fet que porta el nom de Führer i un número 44, que recorda el logotip de les SS, l’esquadró paramilitar al servei d’Adolf Hitler.

A Alemanya s’ha prohibit la customització de la samarreta amb aquest nom i la marca Adidas ha retirat tots els models amb el número 44. D’aquí que la seva disponibilitat als top manta mallorquins generi sensació entre molts turistes alemanys que simpatitzen amb el partit polític d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya. No és estrany, si es té en compte que, a les eleccions federals del febrer d’aquest any, va quedar en segon lloc amb el 20,8% dels vots i va ser la principal opció per als homes menors de 24 anys, entre els quals va obtenir un 27% de suport.

L’anècdota no és un fet aïllat. Revela molt sobre la generació Z: bona part dels seus membres se senten frustrats amb la democràcia i comencen a veure amb bons ulls opcions polítiques autoritàries.[1] La situació no es limita a Alemanya. Es repeteix en diverses parts del món, segons corroboren diversos estudis que cito al meu llibre Polarización, soledad y algoritmos. Una radiografía de las nuevas generaciones.[2] En casos extrems, alguns joves rebutgen l’acció dels governs elegits democràticament als seus països, mentre que vanaglorien règims autocràtics extremistes que van dominar el poder fa dècades.

Espanya té una manifestació pròpia de nostàlgia autoritària. A les xarxes socials ha començat a guanyar popularitat la figura del dictador Francisco Franco. La tendència es fa sentir als instituts, com revela un reportatge recent d’El País[3] que destaca que cada cop són més els estudiants, sobretot nois, que se sumen a aquesta onada. És així com part de la generació Z s’embarca en una croada sorprenent de revisionisme històric.

Les causes del fenomen

L’enyorança dels joves per règims i líders autoritaris no neix del no-res. És fruit d’un caldo de cultiu que té tres grans ingredients: la insatisfacció amb la situació actual, el sentiment antisistema i la influència de les xarxes socials.

Els joves són menys feliços que abans. Les últimes entregues de l’Informe Mundial de la Felicitat[4] mostren que, a les regions econòmicament més desenvolupades, com ara Amèrica del Nord, Europa occidental i Oceania, els menors de 30 anys han deixat de ser el grup poblacional més feliç. La precarietat laboral,[5] les dificultats creixents per independitzar-se[6] i la incertesa i vulnerabilitat davant de crisis com l’escalfament global[7] fan que cada cop se sentin més pessimistes sobre el futur. Molts d’ells dubten que algun dia puguin arribar a comprar-se una casa o fins i tot que els sigui possible jubilar-se.[8] Això alimenta un ressentiment profund i una desconfiança envers la classe política governant, que senten que no els escolta ni està interessada a resoldre els seus problemes.

Així es generen les condicions perquè els joves donin suport políticament a opcions de canvi, encara que moltes vegades aquestes alternatives defensin posicions extremistes. Per a molta gent, el rebuig a la situació actual no se satisfà donant suport a l’oposició tradicional. Els seus dubtes sobre el sistema polític en general els fan sentir-se atrets per alternatives que proposen trencar amb tot. Començar de cap i de nou. I aquesta visió també fa pensar que certes figures controvertides del passat no poden ser tan dolentes com s’ha dit al llarg de la història. Per a alguns, Hitler i Franco han deixat de ser dictadors assassins i han passat a ser personatges vilipendiats per un sistema en què ells ja no confien. Reivindicar-los es transforma en una altra expressió de rebuig.

Les xarxes socials són la cirereta d’aquest pastís. Els seus algoritmes propicien el reforçament d’idees i la radicalització, en tancar els usuaris en cambres d’eco.[9] A més, l’apogeu dels vídeos curts afavoreix la difusió d’idees simplistes i sense contrast. Per exemple, com va declarar un vailet de 15 anys en el reportatge d’El País que esmentàvem abans, “és evident que Franco va fer coses malament. Però també en va fer algunes de bé, i avui dia s’agraeixen. Com ara la construcció de preses. O com va organitzar i aixecar Espanya després d’una guerra”. Alguns influencers, figures seguides pel 73% dels menors de 25 anys a Espanya,[10] també alimenten aquesta tendència.

La nostàlgia com a via d’escapament

En aquest escenari sorgeix el sentiment de la nostàlgia com a via d’escapament de la realitat. L’emoció no és totalment espontània sinó que és induïda per actors polítics conscients del rèdit que en poden obtenir. En l’última dècada, Donald Trump i l’extrema dreta europea han centrat els seus relats en la idea que el passat era millor i cal tornar-hi.

Han tingut èxit. El 2018, un estudi de la Fundación Bertelsmann[11] advertia que prop del 70% dels europeus podien qualificar-se com a “nostàlgics” perquè consideraven que el món abans era millor. Els homes eren més propensos que les dones a sentir-se així, igual que els aturats, els econòmicament ansiosos i els que es consideraven part de la classe treballadora. En aquell moment, els menors de 35 anys sentien menys nostàlgia que la mitjana. Però, com s’ha dit a l’apartat anterior, en els darrers anys la generació Z ha desenvolupat sentiments que la fan identificar-se més amb les emocions que senten aquells que tenen preocupacions econòmiques.

A l’obra pòstuma Retrotopia (Arcàdia, 2017), Zygmunt Bauman ja advertia sobre el que està passant. Deia que, quan es perd la fe en la construcció del futur, es tendeix a tornar a les idees del passat que havien estat abandonades: “El passat és sòlid, massís i inapel·lablement fix. Tot i això, en la pràctica de la política de la memòria, futur i passat han intercanviat les actituds respectives”. Però, realment es pot parlar de tornar al passat si el que s’idolatra és una forma distorsionada del que va ser i que veritablement mai no va existir?

De la nostàlgia a l’anemoia

La nostàlgia és poderosa. Ens connecta amb vivències reals. Però, entre els joves que mai no van conèixer el món sense crisi, sense precarietat ni pantalles, el sentiment que emergeix és un altre: l’anemoia, l’enyorança per un temps que no van viure. Un passat idealitzat, sovint artificial, que es converteix en refugi emocional i polític.

La paraula anemoia és relativament recent. Descriu un fenomen que fa referència a un temps o un lloc que hom mai no ha experimentat abans (a diferència de la nostàlgia, basada en el record, en experiències reals del passat). El concepte, creat per John Koenig, un escriptor que s’inventa paraules per descriure emocions complexes que no tenen un nom específic en els idiomes existents, apareix a la seva obra The Dictionary of Obscure Sorrows.[12]

Els partits tradicionals continuen apel·lant a la nostàlgia: a les grans conquestes socials, a les lluites guanyades, a les utopies perdudes… Però la generació Z no hi va ser. Aquesta narrativa no forma part de les seves vides. Els resulta aliena, fins i tot impostada. En canvi, els nous populismes, especialment els d’extrema dreta, fan servir hàbilment l’anemoia: prometen un ordre anterior al desordre, una identitat sense fissures, una estabilitat emocional davant del caos. I ho fan amb un llenguatge visual, emocional i directe. Sense un programa real i objectiu, però amb un relat poderós que connecta i atrau.

En aquest context, la política (la comunicació política) falla quan no entén que el vincle emocional amb el futur està trencat. L’esquerra parla de justícia, però no connecta, no apel·la, no sona realista… La dreta radical ofereix pertinença, estètica i propòsit.

Els algoritmes amplifiquen el que encaixa en aquestes emocions sense arrels. D’aquesta manera, molts joves —sobretot homes— no voten per convicció, sinó per evasió. No busquen un model real, sinó un relat que els salvi del buit. La nostàlgia autoritària dels nois espanyols per Franco o la dels alemanys que s’emporten de Mallorca la samarreta 44 no és res més que una forma d’anemoia política: un passat nacional idealitzat que mai no van viure, però que se’ls presenta com a refugi davant la incertesa del present.

La pregunta ja no és com en recuperem el vot, sinó com reconstruïm un vincle emocional amb el futur. Potser la resposta és ressignificar l’anemoia: utilitzar-la no per tornar enrere, sinó per imaginar el que mai va ser, però encara pot ser. La política necessita tornar a emocionar… no des del record, sinó des de la invenció col·lectiva del futur.