Barcelona Metropolis

El prestigiós economista John Maynard Keynes va predir, en una cèlebre conferència pronunciada a Madrid el 1930, que, en el termini d’un segle, la riquesa creixeria tant que n’hi hauria prou amb una jornada laboral de quinze hores setmanals per satisfer les necessitats personals. Si la productivitat s’ha disparat per sobre del que ell esperava, per què no s’ha fet realitat el seu vaticini sobre el temps de treball? Diverses raons ajuden a explicar-ho.

El 1930, el món estava immers en la pitjor crisi econòmica coneguda fins llavors. La producció industrial es desplomava, el comerç internacional s’enfonsava i la desocupació assolia nivells sense precedents. En aquest context, John Maynard Keynes va viatjar a Madrid per fer una conferència a la Residencia de Estudiantes, un centre neuràlgic de la vida intel·lectual espanyola, que en anys anteriors havia acollit figures com Lorca, Dalí o Buñuel. No sabem amb certesa qui va assistir-hi aquell dia, però sí que l’auditori era ple d’empresaris, diplomàtics i intel·lectuals encuriosits per escoltar qui ja era considerat l’economista més influent del seu temps. S’esperava que analitzés la crisi i oferís claus per superar-la. Però, en lloc de parlar de la Gran Depressió, Keynes va dedicar la intervenció —titulada “Economic Possibilities for our Grandchildren” [Les possibilitats econòmiques dels nostres nets]— a imaginar el futur a cent anys vista.

Què va motivar Keynes, l’economista més destacat del moment, a obviar el present i centrar la conferència en el futur? Evidentment, era del tot conscient de la gravetat de la crisi que el món vivia el 1930. Va justificar el seu enfocament dient que volia alliberar-se de les visions a curt termini i mirar més enllà, cap al futur. Segons ell, les dificultats del moment —per greus que fossin— eren part d’una transició, no pas un punt final. L’única manera d’interpretar correctament el que estava passant era adoptar una perspectiva llarga. Per això, va plantejar una pregunta inusual per a un context tan advers: com viurem d’aquí a cent anys? Quines possibilitats econòmiques tindran els nostres nets? Keynes va optar per fer un exercici provocador de prospectiva: imaginar un món on el problema econòmic estigués resolt i la feina deixés d’ocupar el centre de les nostres vides.

Per sostenir el seu pronòstic, Keynes es basava en les dues tendències econòmiques que havia estudiat: el progrés tècnic i l’acumulació de capital. Des de la revolució industrial, va sostenir, la humanitat ha viscut una acceleració sense precedents en la seva capacitat per produir béns i serveis. L’eficiència del treball ha crescut de manera contínua i cada cop cal menys esforç humà per generar més riquesa. A això s’hi afegeix l’efecte exponencial de la inversió: el capital tendeix a multiplicar-se amb el temps, i això impulsa encara més el creixement. Si aquestes dues dinàmiques es mantenen —va argumentar—, d’aquí a un segle les necessitats materials de la majoria podrien estar cobertes amb poques hores de feina a la setmana. I tot això no perquè els desitjos humans s’extingeixin, sinó perquè les necessitats bàsiques es podran satisfer amb molt poc esforç.¹

Keynes va plantejar dues prediccions econòmiques centrals. La primera va ser que, si s’evitava una guerra i es mantenia l’avanç tècnic, el nivell de vida mitjà als països desenvolupats seria entre quatre i vuit vegades superior al del 1930. No parlava de PIB, un indicador que encara no existia, sinó del que ell anomenava “nivell de vida”: la quantitat de béns i serveis disponibles per a cada persona. La segona predicció era encara més cridanera: aquest augment de la riquesa permetria reduir de manera dràstica el temps de treball necessari. En el seu escenari, només caldria treballar tres hores al dia —quinze a la setmana— per cobrir les necessitats materials. El problema econòmic, tal com el coneixia la humanitat des de sempre, estaria resolt.

La realitat, lluny de la predicció

Vista des d’avui, malgrat la Segona Guerra Mundial, la predicció de Keynes sobre el creixement econòmic es va quedar curta. Les dades actuals mostren que la renda per càpita real s’ha multiplicat entre vuit i deu vegades en països com el Regne Unit o els Estats Units, o a la Unió Europea. En aquest sentit, la realitat ha superat el seu pronòstic. En canvi, pel que fa al temps de treball, l’avanç ha estat molt més limitat. El 1930, la jornada laboral rondava les 50 hores setmanals en sectors industrials, amb alts nivells d’informalitat i la persistència del treball infantil en alguns contextos. Avui, a la majoria dels països desenvolupats, la jornada estàndard és d’entre 35 i 40 hores, molt lluny encara de les 15 hores setmanals que Keynes imaginava com a horitzó possible.

La jornada laboral de quinze hores que Keynes preveia implicava una quantitat de temps lliure inèdita a la història moderna. Aquesta perspectiva, que d’entrada podria semblar alliberadora, també era motiu d’inquietud. La preocupació de Keynes pel lleure no era casual ni merament moral, sinó que partia d’una observació empírica: els qui ja estaven alliberats de la necessitat econòmica —les classes altes del seu temps— no semblaven aprofitar la llibertat amb saviesa. En lloc de cultivar interessos personals o contribuir al bé comú, molts vivien atrapats en l’apatia, l’avorriment o la cerca buida d’entreteniment. A partir d’aquí, Keynes temia que, si la resta de la població assolia una situació similar sense una transformació cultural prèvia, l’abundància podria generar frustració en lloc de benestar. Per això, advertia que el veritable desafiament del futur no seria econòmic sinó psicològic i educatiu: aprendre a viure bé sense l’estímul constant de la necessitat. L’oci, lluny de ser una garantia de felicitat, es podria convertir en una càrrega si no s’hi donava sentit.

Per què es va equivocar Keynes en la predicció sobre la jornada laboral de quinze hores setmanals, si el nivell de vida ha crescut fins i tot més del que ell va anticipar? La qüestió ha estat àmpliament debatuda. Una de les explicacions més sòlides assenyala que el canvi tecnològic no ha beneficiat tothom igual: els guanys de productivitat s’han concentrat sobretot en els treballadors més qualificats i en sectors molt específics, mentre que d’altres han quedat endarrerits o directament expulsats del mercat laboral. La polarització de l’ocupació i l’afebliment del poder de negociació dels treballadors han impedit que la reducció del temps de treball es generalitzi.

Una altra explicació apunta al creixement sostingut del consum. Un cop cobertes les necessitats bàsiques, les aspiracions materials no s’aturen, sinó que s’expandeixen: nous productes, serveis, experiències o estils de vida requereixen ingressos addicionals i, per tant, més hores de feina. En altres paraules, els augments de productivitat no s’han destinat íntegrament a reduir la jornada laboral, tal com anticipava Keynes, sinó que, en bona part, s’han traduït en una capacitat de consum més àmplia. Keynes havia distingit entre necessitats absolutes (menjar, vestir-se, tenir un sostre o disposar de serveis bàsics) i necessitats relatives (tenir un cotxe més bo que el del veí, viatjar més lluny que els altres, vestir a la moda o accedir a certs cercles socials), però va subestimar el pes i l’evolució d’aquestes últimes.

Però també hi ha una altra explicació: que Keynes no pretengués encertar-la, sinó provocar. Que la seva predicció sobre les quinze hores servís per fer-nos pensar en el que podríem haver fet amb el progrés assolit. Al cap i a la fi, ell sabia que ningú no seria viu el 2030 per passar-li la factura, i resumia amb sarcasme la seva despreocupació pel futur llunyà amb una de les seves frases més cèlebres: “In the long run we are all dead” [A la llarga, tots ens haurem mort].

Imposar la reducció de jornada per llei?

Avui, gairebé un segle després de la conferència de Keynes, la idea de reduir la jornada laboral ha tornat al debat públic, encara que no com a resultat natural del progrés econòmic, sinó com una possible decisió política. En el debat actual sobre la reducció de la jornada laboral per llei —com la proposta de passar de 40 a 37,5 hores setmanals—, convé recordar una cosa que Keynes tenia clara: primer ha de millorar la productivitat i, després, es pot reduir el temps de treball.

Al llarg de la història, cada gran revolució tecnològica ha despertat temors sobre la destrucció de llocs de treball, però amb el temps ha derivat en jornades laborals més curtes, sempre que l’augment de la productivitat ho permetés. La mecanització, l’electrificació o la digitalització han permès produir més amb menys esforç humà, i han generat temps lliure per als treballadors. Tot i això, aquest procés mai no ha estat automàtic, i ha depès tant d’avenços tècnics com de negociacions socials.

Imposar ara una reducció de jornada per llei a Espanya fins a les 37,5 hores, sense tenir en compte l’heterogeneïtat del teixit productiu, pot generar efectes adversos significatius. En concret, suposaria un augment directe del cost laboral per hora treballada (al voltant del 6,7%), tensions inflacionàries si les empreses traslladen aquest sobrecost als preus o bé una reducció de marges empresarials que, en sectors més fràgils, podria derivar en retallades d’inversió, destrucció de llocs de treball o substitució de treballadors per capital.

L’impacte seria especialment problemàtic en petites i mitjanes empreses i en sectors com l’hostaleria, el comerç al detall o la cura, on la productivitat és més difícil d’augmentar ràpidament. A més, no tots els treballadors volen el mateix: alguns podrien preferir mantenir la jornada a canvi d’un salari més alt. Imposar una reducció uniforme, sense marge d’adaptació, podria perjudicar els qui necessiten més ingressos o flexibilitat. Per això, més que forçar el canvi des de dalt, seria raonable avançar cap a un nou equilibri a través de la negociació col·lectiva, respectant els ritmes sectorials i garantint una transició pactada. Com ensenyen les lliçons del passat, la clau no rau en la imposició política, sinó a acompanyar el canvi amb millores reals en productivitat i acords socials duradors.

Sembla evident que, si tot l’augment en productivitat hagués anat destinat a reduir la jornada laboral, Keynes hauria estat molt més a prop d’encertar la predicció. Lamentablement, però, no ha estat així: una part significativa d’aquests guanys s’ha dirigit a sostenir un model econòmic basat en l’augment continu del consum. Keynes ja advertia que el veritable desafiament del futur no seria econòmic, sinó cultural i psicològic: aprendre a viure bé un cop resolta la necessitat material. A parer seu, sense un canvi en els nostres valors i prioritats, l’abundància podria no portar felicitat, sinó confusió i malestar.

En aquest sentit, hi ha alguna cosa que es comença a moure. Una part creixent del jovent mostra una preferència clara pel temps lliure: alguns estan disposats a renunciar a part del salari a canvi de més temps de lleure, més autonomia i una vida més equilibrada. Fenòmens com la renúncia silenciosa, el rebuig al presentisme o l’auge del teletreball apunten a una revaloració del temps com a recurs vital. Potser, si aquesta transformació cultural es consolida, encara som a temps d’apropar-nos al que Keynes s’imaginava: un món on l’escassetat deixi d’organitzar les nostres vides, i on l’economia ja no estigui centrada en com repartir allò que falta, sinó en com assignar els recursos en condicions d’abundància relativa. Un món on els economistes puguin, per fi, deixar de ser els qui gestionen les mancances i els desequilibris per convertir-se —com desitjava Keynes per a si mateix— en una cosa més semblant a tècnics competents. Com va escriure amb la seva barreja habitual d’ironia i esperança: “If economists could manage to get themselves thought of as humble, competent people, on level with dentists, that would be splendid” [Si els economistes aconseguissin ser percebuts com a persones humils i competents, al mateix nivell que els dentistes, seria meravellós].

Keynes es va imaginar el futur des de la crisi més gran del segle XX; potser ens toca a nosaltres imaginar-nos el nostre des dels desafiaments del segle XXI: l’envelliment, la intel·ligència artificial i el canvi climàtic.

1 Encara que al seu assaig Keynes no fa servir el terme productivitat del treball (labor productivity), es refereix de manera clara al contingut en parlar d’eficiència tècnica (technical efficiency), entesa com la capacitat de produir més amb menys esforç humà. Als anys trenta, el terme productivitat existia en l’àmbit econòmic, però encara no tenia un ús tan estès com avui en textos públics o de divulgació.