Las bullangues de Pablo Hasél

Violències urbanes

  • jul. 21
  • 9 mins
Il·lustració © Nicolás Aznárez

Algunes accions col·lectives que es duen a terme als carrers i les places de les nostres ciutats suposen expressions insolents que poden portar fins a les últimes conseqüències la naturalesa conflictiva, de l’espai urbà i de les característiques pròpies de la interacció humana. Ja siguin festives o polítiques, aquestes dinàmiques contindrien la possibilitat efectiva d’un esclat violent. De fet, és precisament aquesta particularitat la que li dona part del seu enorme valor ritual.

 

Durant l’estiu del 1835, molt abans que la ciutat esdevingués Rosa de Foc, Barcelona va viure un d’aquells episodis catàrtics que, no per menys freqüents, deixen avui dia de sorprendre’ns. Part de la capital catalana, tan taurina que va arribar a tenir fins a tres places de toros, assistia a una corrida a la plaça que hi havia llavors a la Barceloneta, amb el nom d’El Torín. Això no obstant, el desenvolupament de l’espectacle no va agradar al nombrós públic assistent, que va començar a llançar objectes a l’arena i a destrossar el recinte, per acabar sortint en tromba i dirigir-se, en manifestació, cap a les Rambles. Un cop allà, l’ímpetu inicial, en comptes d’apaivagar-se pel pas dels minuts i el trajecte recorregut, més aviat al contrari, va anar prenent forma turbulenta, nodrint-se amb nombroses persones que es van sumar al descontentament tauromàquic inicial. Com si es tractés d’un míting polític improvisat, oradors de tot tipus es van situar en diferents punts d’aquest espai urbà singular, enervant les multituds contra diverses institucions de l’Estat, com els burots, o casetes de consum, on funcionaris municipals cobraven un impost molt impopular a les mercaderies que entraven a la ciutat, però sobretot contra el clero, autèntic poder de l’època.

Aquella nit, fins a sis convents es van sumar a les flames que havien consumit, prèviament, la caseta esmentada: el dels trinitaris descalços, ubicat on hi ha actualment el Teatre del Liceu; el de Sant Josep dels carmelites descalços, on és possible trobar avui dia el Mercat de la Boqueria; el dels agustins, al carrer de l’Hospital; un altre dels carmelites descalços, aquest cop al carrer del Carme; el de Sant Francesc de Paula, al carrer de Sant Pere, i, finalment, el dels dominics de Santa Caterina, un cop més ubicat al mercat actual amb denominació homònima. Aquell furor piròman va estar determinat no tant pel desencantament d’una tarda de toros, com es pot sobreentendre, sinó per la situació que en aquells moments es vivia al país. Com bé explica l’historiador Josep Fontana (2001), aquests fets, que van passar a la posteritat com a bullangues, i que no van ser exclusius de la capital catalana, sinó que es van veure multiplicats en territoris com Saragossa o Reus, van estar determinats principalment per l’enfrontament civil desencadenat per la mort i successió de Ferran VII, la Primera Guerra Carlina.

El clero s’havia posicionat notòriament a favor dels carlins, partidaris d’una recrudescència de les polítiques de l’Antic Règim, contra els liberals, seguidors d’Isabel II, llavors menor d’edat, i interessats a tornar a la Constitució del 1812. Per això, s’ha d’entendre que les instal·lacions eclesiàstiques es presentessin com a objectiu clar dels amotinats, ja que, als seus ulls, els frares i capellans representaven un estament social contrari a l’avenç social, i encarnaven la responsabilitat parcial dels seus patiments, perquè, a més, la soldadesca estava constituïda fonamentalment per membres de les classes populars. Aquesta interpretació simbòlica del paper de l’esdeveniment taurí va quedar recollida, de manera immediata, per l’historiador Joan Cortada, que, a la seva obra Lecciones de Historia de España, va assenyalar precisament que “qualsevol cosa és suficient per determinar un motí popular quan el poble està disposat a amotinar-se” (1845: 429).

Fent un espectacular salt temporal, però sense moure’ns de la mateixa ciutat, durant les primeres setmanes del mes de febrer del segon any de pandèmia, Barcelona va tornar a viure una altra d’aquestes espectaculars manifestacions d’acció col·lectiva. El motiu, en aquesta ocasió, no estava —aparentment— relacionat amb una Revolució Liberal avortada, sinó amb quelcom molt més profà: l’empresonament d’un músic per l’acumulació de les penes de diverses sentències, entre d’altres, un delicte d’enaltiment del terrorisme amb l’agreujant de reincidència, i per injúries i calúmnies a la Corona i a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (Guindal i Vera, 2021). D’aquesta manera, tot just un dia després de l’entrada a presó del raper Pablo Hasél, el 15 de febrer del 2021, un grup d’unes 1.700 persones, segons dades de la Guàrdia Urbana de Barcelona, es va citar inicialment a la plaça de Lesseps, al límit del popular barri de Gràcia, per protestar-hi en contra. Posteriorment, els qui hi havia concentrats allà es van dirigir cap al centre històric de la ciutat, recollint pel camí nous participants fins que van arribar a superar les 5.000 persones.

Dues hores després, la marxa inicialment pacífica s’havia convertit en aldarulls amb els Mossos d’Esquadra, el muntatge de barricades, la crema de múltiples contenidors d’escombraries i el forçament de l’entrada, així com la generació de desperfectes, en diverses oficines bancàries situades al llarg del recorregut. Nombrosos vehicles privats van resultar danyats i la confrontació amb la policia catalana va ocasionar, finalment, 15 detinguts i 30 ferits, entre ells, una noia que va perdre posteriorment un ull (Europa Press, 2021). Manifestacions, amb característiques similars, es van anar repetint al llarg de les dues setmanes següents, amb diferents graus de participació i conflictivitat —el saldo final, segons l’Ajuntament de Barcelona, va ser d’uns costos per a la ciutat d’1,1 milions d’euros, a més de 40 detinguts i 300 contenidors cremats, entre d’altres (Crónica Global, 2021)—.

A mitjan març, un mes després de l’entrada a presó del raper, la situació havia tornat a la normalitat, però quedava clara una cosa: l’empresonament de Hasél no havia estat el motiu principal de l’inici de les mobilitzacions i els disturbis posteriors. Així ho declaraven els mateixos participants quan assenyalaven, en diversos mitjans de comunicació, que “la guspira ha estat el que ha passat amb Pablo Hasél, però hi ha molt més. Estem farts d’injustícies, de precarietat, de repressió i això ens ha fet esclatar” (Infobae, 2021). La interrelació entre els dos fets la va explicar molt bé, durant aquells dies, l’antropòleg Manuel Delgado. Les bullangues de Pablo Hasél “tenen dos nivells: l’explícit, immediat, que és un fet particular que el desencadena, enviar un raper a la presó, i l’altre, que implica l’emergència de malestars que són crònics en una societat feta d’injustícies i asimetries. Sempre hi ha motius per a una revolta en una ciutat” (Barnils i Salamé, 2021).

Va ser Émile Durkheim el primer que va teoritzar, a principis del segle xx, sobre la possibilitat d’aquest tipus d’esdeveniments. Per a aquest pare de la sociologia, quan es posen “en moviment les masses i es produeix un estat d’efervescència col·lectiva, de vegades fins i tot el deliri […], l’home es veu arrossegat fora de si, distret de les seves ocupacions i preocupacions quotidianes” (1982: 356). Aquesta proposta d’anàlisi del fet religiós realitzada per Durkheim escapa de la simple consideració i examen de les accions sagrades, i arriba a afectar les festes o qualsevol altre tipus de manifestació laica, com els esdeveniments sociopolítics, ja que, com ell mateix assenyala, “hi ha períodes històrics en què, sota la influència d’algun gran daltabaix col·lectiu, les interaccions socials es fan molt més freqüents i actives. Els homes es busquen, es reuneixen més. El resultat és una efervescència general, característica d’èpoques revolucionàries o creatives [...] l’home es converteix en un altre” (1982: 198).

Durkheim no vol dir que no sigui possible l’aparició, durant la celebració d’aquest tipus de cerimònies, ritus o manifestacions, de persones o conjunts de persones que s’aprofiten de la situació per conduir les masses en una direcció o una altra, depenent dels seus propis interessos. Ben al contrari, aquesta afectació externa del sentit i orientació de l’acció del conjunt dels individus que formen la massa és sempre, i de manera inexorable, una possibilitat, és a dir, es troba sempre allà, latent, i la pot desfermar algun dels seus membres, un element exterior, però també qualsevol altre tipus de referent extern, simbòlic o material. És precisament en aquest sentit que la concentració/corrida de toros actua com a vehicle simbòlic que desferma una resposta sobre la precarietat/reacció carlina en forma d’aldarulls urbans, cosa que les ciències socials destaquen des de fa temps.

Entre les propostes teòriques recents que han aplicat aquest tipus de marc a l’anàlisi de les manifestacions polítiques, podem trobar les obres Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona, 1951-2000, del Grup de Recerca Etnografia dels Espais Públics, La danza de los nadie. Pasos hacia una antropología de las manifestaciones, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), i La pandemia de la desigualdad. Una antropología desde el confinamiento, de Jose Mansilla. Totes tres coincideixen en un punt: que les accions col·lectives dutes a terme a l’esfera pública, les bullangues, suposen expressions insolents que porten fins a les darreres conseqüències la natura conflictiva per definició de l’espai urbà i de les característiques pròpies de la interacció humana.

Referències bibliogràfiques

Barnils, A. i Salamé, A. Manuel Delgado. “Bàsicament és una revolta. I ja està”. Vilaweb (05/03/2021). Disponible a https://bit.ly/3uiAuZD. 2021.
Cortada, J. Lecciones de Historia de España. Barcelona: Antonio Brusi.
Crónica Global (2021). “Barcelona cifra en 1 millón de euros el coste de los disturbios en favor de Pablo Hasél”. Crónica Global (17/03/2021). Disponible a
https://bit.ly/3tfFux6. 1845.
Durkheim, E. Las formas elementales de la vida religiosa. Madrid: Akal Editor.
Europa Press (2021). “Los Mossos empiezan a disolver las barricadas en la protesta por Hasél en Barcelona”. Europa Press (16/02/2021). Disponible a
https://bit.ly/3vDiRnO. 1982.
Fontana, J. La revolución liberal: política y hacienda en 1833-1845. Madrid: Instituto de Estudios Fiscales. 2001.
Guindal, C. i Vera, J. “La Audiencia Nacional ordena la detención e ingreso en prisión de Pablo Hasél”. La Vanguardia (15/02/2021). Disponible a https://bit.ly/3tmHIKR. 2021.
Infobae. “‘Pablo Hasél y mucho más’ detrás de la ira de la precaria juventud española”. Infobae (21/02/2021). Disponible a https://bit.ly/3xKpdn3. 2021.

 

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis