Barcelona Metropolis

José María Mena confessa que, si depengués d’ell, no s’hauria jubilat mai. És i ha estat un guerrer a qui li agrada anar al front. Durant anys va dirigir la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Diu el que pensa, sense embuts, amb lucidesa. I, encara que no ho reconegui, té una memòria excepcional. Va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) abans que entrés en vigor la Constitució. Ell i Carlos Jiménez Villarejo van ser els impulsors d’un dels processos judicials més transcendents de la història judicial catalana: el cas Banca Catalana. Admet que continua llegint les sentències que li cauen a les mans. No li costa posicionar-se. I quan se li pregunta si ha comès errors, és clar: “L’autocrítica me la guardo per a mi”.

De vocació infantil no en vaig tenir. Coses normals de criatures, però cap vocació transmesa des d’instàncies superiors. Era un nen normal que volia jugar al que jugaven els nens. No em vaig plantejar què volia ser fins que estava acabant el batxillerat, quan s’havia de triar carrera. Fins aleshores no m’ho havia plantejat en absolut.

Sí. Hi ha una tradició familiar intensa a la família paterna de juristes de sempre, de moltes generacions. Magistrats i fiscals. Sempre a la pública, no advocats. A la família materna eren militars.

És probable que el sentit de disciplina i d’austeritat après de la meva mare m’hagi influït, però en la meva tendència a ser fiscal, més que jutge, no ho crec. Va ser perquè el meu pare era fiscal. El noi fa això perquè el pare és d’aquest ofici i no li ha ni passat pel cap de fer res més.

Perquè el meu pare era secretari judicial a Villarcayo. Vaig abandonar el poble gairebé immediatament. Em van parir durant la Guerra Civil i érem allà. Però la destinació del meu pare va anar canviant. Els funcionaris canvien molt. Això sí que m’ha permès tenir una perspectiva distant del que és la sensació del localisme, que alguns anomenen regionalisme, i d’altres, nacionalisme. Perquè jo sempre he estat un nen foraster. N’hi havia alguns que eren del lloc i jo era fill d’un funcionari que venia de fora. Sempre he estat foraster. Després, vam estar a Burgos, Figueres, València, Palma, i una altra vegada a València. Més tard ja vaig volar pel meu compte.

És clar. Vaig aprendre que, en general, els funcionaris no eren del lloc, llevat dels que estaven a Castella la Vella i a Madrid. Els altres no solien ser del lloc. A les reunions de familiars i de funcionaris, molt gremials i aïllats, criticaven molt els del lloc. Des de petit, com que era partidari dels nens del lloc, sempre veia malament que els adults critiquessin els que eren els meus companys. Per això sempre he tingut una actitud molt favorable als del lloc, encara que jo mai no n’hagués format part. Això m’ha tornat a passar a Catalunya. Soc molt favorable a Catalunya, però no he estat mai de Catalunya, sempre he estat un foraster. Si a això hi afegeixes la dificultat que tinc pels idiomes, pot fer l’efecte que no vull tenir vincle. Sí que en vull tenir, però no soc del lloc.

No. No he estat mai bon estudiant. Això meu és greu. Era bon nen. Era aplicat i bondadós. Però no gaire hàbil. Sempre he tingut la fatalitat de tenir una memòria horrorosa. En aquest sentit, se sol dir que un no es recorda del que no vol, però el meu cas era més greu, perquè del que volia tampoc no me’n recordava. A escola m’estudiava la lliçó que no tocava perquè em confonia. La carrera memorística per a mi va ser una creu. Per a l’oposició havia de memoritzar 500 temes d’una hora, i n’era incapaç.

La recepta me la va donar el meu pare. Si es necessita una hora per fer alguna cosa, tu n’hi poses tres i et col·loques al mateix nivell. Menys facultats, més esforç. No he estat mai hàbil per a l’estudi, ni he excel·lit en res, a la vida. He estat d’una mitjania discreta. M’agradava molt jugar a futbol amb els amics, amb els companys, però era més maldestre que la mitjana. La meva vida ha estat sempre així i no puc presumir de res. Si he arribat on he arribat ha estat de pur escalafó [ascens en la carrera fiscal] i perquè he tingut sort amb la salut. He arribat on he arribat amb poc mèrit personal.

Quan era estudiant i tenia 20 anys, el meu pare em preguntava: “Què vols que et portin els Reis?”. Jo li deia que el cap de Franco. Ell deia: “Això no pot ser, demana una altra cosa”. “Doncs uns mitjons”, li contestava.

Sí, un trasllat forçós.

Hi va haver això i després uns delictes econòmics comesos per cacics. Hi va haver de tot. A més, em pensava que el cap de la territorial havia comès alguna irregularitat i em vaig dignar a dir-ho a la inspecció fiscal, aleshores, és clar, el nen s’havia passat. Va ser tot. Era una sensació que era sobrer. Em va anar molt bé perquè, com que era un trasllat forçós, em van pagar el transport dels mobles. El més curiós és que es va decidir que el càstig era Barcelona, no? El fet de venir a Barcelona, que per a mi ha estat la meva vida, va ser conseqüència d’una decisió hostil per part del Ministeri.

Ja venia amb conviccions sòlides i radicals. I amb molts llibres estudiats. El que estava de moda al meu entorn era la cultura francesa. Havia llegit Sartre [Jean Paul], Simone de Beauvoir… El cinema era la Nouvelle Vague. Després van venir els llibres que es compraven en rebotigues, a les quals teníem accés els íntims del llibreter. Llibres marxistes, bàsicament. Quan vaig aprovar l’oposició, me’n vaig anar a París i vaig treballar en una fàbrica, perquè tenia una mica aquella cosa utòpica del proletariat. Vaig aprofitar l’estada per estudiar marxisme. Com que era difícil endur-me’n llibres, me’ls vaig endur al cap.

Les conviccions les tenia perquè desitjava d’una manera vehement acabar amb el franquisme. Era una cosa personal. En aquest desig enorme hi influeix el fet que, quan estudiava Dret, a la meva habitació escoltava Radio España Independiente, La Pirenaica. Aleshores, vaig passar del radicalisme catòlic al radicalisme, sense catòlic. La meva família era catòlica practicant, i jo ho vaig ser bona part de la meva carrera universitària.

Doncs no ho sé, però vaig deixar de tenir fe d’una manera plàcida, perquè d’altres l’han perdut amb una gran pertorbació moral. Allò meu va ser senzillíssim. Un dia estava a missa i el capellà va aixecar l’hòstia i va dir: “Aquest és el meu cos”. Vaig pensar: “Això no és possible”. I me’n vaig anar. I fins avui. Sense hostilitat, comprenent els creients, perquè jo n’he estat. He pensat com gent tan intel·ligent, premis Nobel, hi poden creure; doncs tal com hi crèiem jo i els meus pares. És normal, però és absurd des del punt de vista lògic. Aquest plantejament és el que he tingut respecte als catalans nacionalistes radicals, que creuen, han cregut i continuaran creient que hi pot arribar a haver una nació diferent. Com s’ho poden creure, això, si és físicament inviable? Els tracto i sento per ells el mateix afecte i consideració que pels catòlics.

La vaig pagar cara perquè m’ho vaig buscar. Quan una comissió va anar a protestar al fiscal general de l’Estat, Herrero Tejedor, ell els va dir que no es queixessin, que hauria d’estar en un altre lloc. Ja sabíem quin era, aquest altre lloc: a Entença [on hi havia la presó Model]. És a dir, era el menys greu possible dins del que ens podia passar. Em van desterrar a mi i a Carlos Jiménez Villarejo. La frase del motiu era: “Tener amistad con elementos desafectos al movimiento nacional”. Jo deia de broma que no era veritat, que no era que tingués amistat amb elements desafectes, sinó que jo era un element desafecte. Fins al dia que va entrar en vigor la Constitució, vaig ser militant del partit.

Era facilíssim, el més normal. L’única cosa era que, si a la nit senties l’ascensor, pensaves: “Potser ara venen a buscar-me”. Però a part d’això, la doble cara es portava amb absoluta naturalitat i sense cap sensació d’heroisme. Vivíem en un entorn on tots érem semblants. Amb els que no ho eren, no ens hi relacionàvem.

Mai. Les meves conviccions polítiques no han influït mai ni en una cosa ni en l’altra. Pel que fa a la docència, m’agradava que els alumnes participessin, repartia protagonisme. Els encomanava que introduïssin ells els temes, pensessin com pensessin. Això sí, jo em reservava el de la pena de mort, perquè això no admetia debat. Pensava que la meva obligació ètica a la facultat era parlar en contra de la pena de mort. Les meves conviccions estrictament de partit marxista en cap cas van torçar, gens ni mica, cap decisió professional.

Al jutjat de guàrdia hi havia coses que es podien fer: posar de manifest els maltractaments i, si de cas, tenir alguna participació en els registres de la Brigada Político-Social, on sí que reconec que he fet algun tripijoc. Més d’una vegada, em colava al jutjat de guàrdia aparentant que era el fiscal de guàrdia, aprofitant que els veterans no hi anaven mai. Me’n recordo d’un cop amb Alfonso Carlos Comín, a qui la Brigada estava planejant anar a casa a detenir-lo, i no sé com m’ho vaig muntar perquè un agent judicial li anés a donar una notificació abans que arribessin els de la Social. Ell ho va pescar, i, quan va arribar la Social, no hi era. Recordo l’emprenyament del policia quan va tornar. Per telèfon va comunicar: “El pájaro voló”. Ho recordo amb una gran satisfacció. Ho vaig fer tot dins de la legalitat.
Altres vegades, quan venien els detinguts de la Brigada i el que havien fet no mereixia presó incondicional d’acord amb la llei, jo demanava al jutge que els posés en llibertat. Que el fiscal ho demanés tenia força, perquè alguns jutges no gosaven deixar-los anar si no ho demanava també el fiscal. Quan ho dèiem als detinguts, la cara de sorpresa que posaven era apoteòsica. Em reservava una única retribució: solia aparcar el cotxe sobre la vorera davant del jutjat de guàrdia. Era una tribuna perfecta. M’hi ficava a dins, no em veia ningú perquè eren altes hores de la nit i els veia sortir i abraçar-se amb la família. “Ja està”, pensava. L’emoció encara em dura.

Molt amant de la legalitat democràtica. Sí, he estat rebel davant la dictadura franquista i soc reticent respecte a les injustícies. Vaig estar a la primera intifada, a la primera comissió de pau que hi va haver a Palestina. La relació amb les institucions israelianes va ser molt difícil. Van ser hostils. Els palestins, al contrari.

Doncs que és un genocidi. L’acte terrorista del 7 d’octubre del 2023 va ser un acte terrorista, sens dubte. Matar la gent és indigne, fins i tot en situacions de guerra, quan no són els morts del combat en si. Les guerres són totes injustes i tots els morts de les guerres són injustos. Però matar de propina els civils que no són de la guerra és assassinat, amb traïdoria i premeditació. Això és indesitjable. Incloent-hi Hiroshima i Nagasaki. No es pot matar mig milió de persones perquè algú altre signi la pau.

Era el que hi havia. Entrar a dins i ser el cavall de Troia em semblava molt digne. En reunions amb els militars de la Unión Militar Democrática vam tenir aquest debat. Molts posaven a parir els seus companys i l’exèrcit, i frisaven per sortir-ne. Els dèiem: “No, no, si ets antifranquista, amb la toga o amb botes i esperons”.

Banca Catalana va ser un assumpte normal i corrent amb grans dificultats processals i de transcendència extrajurídica. Va aterrar a la fiscalia perquè va venir d’Hisenda. Era un bon feix de papers. Un assumpte contra el president de la Generalitat [Jordi Pujol] havia de correspondre del tot al fiscal en cap. Però ell, en canvi, va reunir els seus subordinats per veure qui se n’encarregaria. El més antic era Alejandro del Toro, però portava un cas complicat, i el següent era en Carlos, i ell no deia mai que no. Era molta feina i necessitava ajuda. L’escollit vaig ser jo. M’ho va manar el meu cap.

Va ser difícil. De tot això de les finances no n’entenia res. Va ser com un nus a l’estómac, l’any que vam estudiar els papers. M’ho vaig passar malament. Ens van ajudar uns senyors del servei d’inspecció del Banc d’Espanya, que ens resolien els dubtes. Amb el temps, estudiant molt, amb esforç i sensació autocrítica profunda per les meves limitacions, ho vaig acabar entenent tot.

No, cap ni una. L’única cosa era que no teníem mitjans materials. […] No tenia sentit que pressionessin. Nosaltres treballem amb un paper, i entre el paper en blanc i un mateix i el bolígraf, no hi ha ningú, al mig. No hi ha cap possibilitat de pressió.

Sí, però no van implicar una pressió que incomodés la tranquil·litat per prendre una decisió professional. Recordo que les meves filles, que eren adolescents, quan agafaven el telèfon i era algú que em volia insultar, elles hi discutien i deien: “No, es confonen, amb el meu pare; no és així com vostès diuen”.

Bé, això del tret amb perdigons a la finestra, a la segona residència; també ens van trencar els vidres. Però no és atribuïble a Jordi Pujol, sinó a un fanàtic que, a tot estirar, el devia votar. No es va arribar a saber qui havia estat. No em va influir en res.

No en tinc ni idea. Per a mi és un tema acabat. Quan em vaig jubilar vaig manar que es destruís un arxiu perquè el tenia a conseqüència del procés, i usar-lo fora hauria estat com una prevaricació. L’he destruït, m’ho he tret del cap i ni tan sols tinc res contra ningú. Ni vaig tenir ni tinc res contra ningú; per a mi eren justiciables normals.

Hi ha una divisió de poders, i cada poder intenta prendre el terreny a l’altre. El poder executiu procura ficar-se en el judicial, i el judicial, en l’executiu; i tots dos, en el legislatiu. El legislatiu fa unes lleis perquè els jutges facin alguna cosa i els jutges es resisteixen al que vol el legislador. Ho estem veient ara. Tots es trepitgen el terreny els uns als altres, però això és consubstancial al xoc de poders.

El que està en perill és el desgast de la Constitució. No pas que la deroguin. Ningú amb intel·ligència, per reaccionari que sigui, necessita derogar-la. Si ja els va bé… A la Constitució hi cap tot. No cal derogar res. A més, hi ha hagut aspectes, com ara el matrimoni homosexual, que no cabien a la Constitució de cap de les maneres. Perquè quan la Constitució diu “l’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni”, a ningú se li va acudir pensar que era l’home amb l’home i la dona amb la dona. Com que diu que l’home i la dona poden contreure matrimoni, es pot interpretar que és entre ells. No ha calgut canviar aquest article de la Constitució, que, evidentment, s’ha superat i desbordat per una realitat social imparable.

És el mateix. Encara no han espremut el tema de les nacionalitats i les regions. Doncs que l’espremin. A la Constitució hi cap tot.

Jo, sí, i tant. La gent que em coneix sap que soc guerrer per natura. A mi m’agrada anar a la guerra. Si ets d’un exèrcit, no et quedes al despatx: vas al front. A mi m’agrada anar al front. I hi hauria anat i hi hauria continuat anant.