Mandy Barker. La fotògrafa dels residus plàstics marins
- En trànsit
- gen. 25
- 9 mins
Mandy Barker fa quinze anys que es dedica en cos i ànima a fotografiar la contaminació plàstica als mars i als oceans. Ha exposat als museus més importants del món —com el MoMA de Nova York o el Victoria and Albert Museum de Londres— i ha publicat en mitjans com National Geographic o Time. La seva obra és una demolidora paradoxa entre la bellesa de les imatges i la denúncia social que les acompanya.
Mandy Barker no és una fotògrafa rockstar ni figura a la llista dels artistes gràfics més famosos del planeta. En les distàncies curtes, de fet, sembla tímida i li costa d’arrencar. Però, quan ho fa, desborda d’entusiasme, i en el seu discurs es percep una dona altament compromesa amb la seva feina: conscienciar, a través de la fotografia, com són de perniciosos els plàstics quan arriben al mar. La seva incansable tasca fotogràfica, premiada a tot el món, és un reflex del seu compromís amb els oceans i de l’efecte demolidor que el plàstic té en la fauna marina.
Aquesta dona, que estima el mar des que té ús de raó, va aterrar a Barcelona com a punt final de l'exposició Oceans. De Renoir als microplàstics, que ha arrasat en nombre de visitants al Museu Diocesà de Barcelona. Tant és així, que es va haver de prorrogar fins a mitjans de setembre. Més de dues-centes mil persones han gaudit d’aquesta contundent reflexió de com n’és de perniciós l’excés de residus plàstics abocats al mar. “Vaig venir a Barcelona fa vuit anys i en aquell moment em vaig deixar moltes coses per visitar, però aquesta vegada n’he pogut gaudir amb més intensitat”, confessa a tall de presentació. La pregunta següent resulta inevitable: I ha visitat la platja? “Per descomptat; vaig estar amb un grup de nens buscant plàstics, i amb ells vam crear obres similars a les meves. Va ser un treball immersiu interessant per a aquests joves.”

Un treball altament gratificant, perquè Barcelona no és aliena a una realitat: la seva ubicació al Mediterrani, un mar “tancat”, i per això més sensible a la presència de residus plàstics. “El 2005, l’ecologista Boyan Slat va nedar fins al fons del Mediterrani i va trobar-hi centenars d’ampolles. Aquest descobriment va permetre dur a terme molta investigació sobre el plàstic, i va crear consciència sobre com de contaminat estava el Mediterrani”, explica Barker per contextualitzar la seva tasca immensa, a mig camí entre la bellesa artística i un exercici de conscienciació col·lectiva.
Entre la bellesa i la denúncia
Però anem a pams per entendre la figura de Mandy Barker. Nascuda el 1964, es va graduar a la De Montfort University, a Anglaterra, amb un màster en Fotografia. Poc després va començar a investigar sobre els residus plàstics al mar, la qual cosa la va portar a col·laborar amb el món científic. “Vaig començar fa quinze anys a la platja que hi ha a prop de la meva ciutat, al Regne Unit, recol·lectant fusta flotant i petxines, coses naturals, i després, quan hi vaig tornar, uns anys més tard, hi vaig trobar ordinadors, pantalles de televisió, objectes de plàstic grossos que havien arribat a la meva platja”, recorda. “Volia que la gent que no viu a prop del mar sabés el que passava”, afegeix. Amb un rerefons alarmant: el 90% dels residus marins que es troben a les costes de tot el món estan relacionats amb els plàstics. “Se sap que onze espècies diferents d’ocells marins ingereixen plàstics”, subratlla.
El seu treball manté un equilibri curiós entre la bellesa i la denúncia. Ningú millor que ella ho pot definir amb precisió. “És un enfocament contemporani per representar un problema actual del canvi climàtic. Agafo objectes que trobo a la costa, els trec de context, els porto a l’estudi, els fotografio sobre un fons negre, perquè destaquin, perquè la gent s'hi senti atreta. Quan s’hi senten atrets, llegeixen el peu de foto i s’adonen del que hi represento. I després senten l’impacte del que realment és”, explica. Es tracta d’un mecanisme emocional encertat per atreure l’espectador i després informar-lo sobre el que està passant al mar. “Faig servir Photoshop com a element d’unió de les imatges, però no hi ha manipulació ni alteració del color ni dels moviments. Simplement és una unió d'objectes, perquè m'agrada pensar que, en deixar-los caure a l'atzar, és com si estigués replicant l'oceà”, sintetitza.
És una contradicció pertorbadora entre la bellesa de les imatges i el dolor del que projecten. Per exemple, els 52 milions de tones de vaixelles de polièster que cada dia (sí, cada dia) acaben als abocadors de Hong Kong. O la meravellosa composició feta amb 24 pilotes de futbol recollides a diverses platges del globus. Qualsevol objecte extret del mar és susceptible de ser fotografiat si inclou plàstic. Un cartutx d’impressió de tinta Epson T0782, una capsa Happy Meal de McDonald’s, una cullera de llet en pols infantil de Nestlé, un raspall de dents, globus de colors d’una festa infantil. “Sí, és una contradicció. És la bellesa estètica barrejada amb l’horror de la realitat per atreure la gent. Els mostro la bellesa, i després els clavo una punyalada per l’esquena, un xoc total respecte al que representa”, explica. “La gent ha plorat a les meves exposicions, perquè se sorprèn per la quantitat d’objectes diferents amb què es troba. Tots sabem que les ampolles o les bosses de plàstic són pernicioses, però quan el públic entén que el que mostro procedeix dels estómacs de criatures marines és quan se sent devastat”, insisteix.
“Quan el públic entén que el que mostro procedeix dels estómacs de criatures marines és quan se sent devastat.”
És complicat preguntar a Mandy Barker quina és la seva fotografia preferida, perquè és gairebé com preguntar a una mare quin és el seu fill predilecte. Però ella, davant del repte, creix. “En tinc unes quantes de preferides, però una sèrie que crec que ressona especialment és Still (FFS), perquè va ser el primer projecte que vaig fer sobre la natura i va tenir un impacte important”, diu. “Prèviament, havia exposat el plàstic en si mateix, però això no mostrava la criatura marina que havia quedat afectada, tot i que tampoc volia representar l’ocell obert en canal, amb tots els objectes a dins”, justifica. I d’aquí ve que l’èxit d’aquesta sèrie, per la qual sent devoció, es degui precisament al fet que a la gent li costi de creure que aquests ocells tinguin tant de plàstic a l’interior. I ho mostra en una correlació d’informació gràfica i científica aclaparadora. “És una manera excel·lent d’ensenyar com el plàstic afecta els animals”, es congratula.
Art i activisme
Quin paper creu que tenen els artistes en l’activisme mediambiental? “És summament important per intentar canviar les coses. Crec que l’art pot ser molt poderós, perquè la majoria de la gent no se submergeix en la lectura d’investigacions científiques i nosaltres podem completar part d’aquest espai per conscienciar-los”, diu, alegrant-se’n. “Si els artistes podem crear art que informi i eduqui, aleshores estem fent un treball positiu que conduirà a un canvi i, després, a l’acció”, destaca.
La següent pregunta és, doncs, inevitable: Quin impacte espera que tingui la seva feina? “Simplement, desitjo que la gent ho vegi i pensi que els objectes de plàstic que fan servir a casa, des d’un raspall de dents fins a un cartutx d’impressora, podrien acabar a l’estómac d’un ocell o d’una foca. Però, sobretot, m’interessa que la gent entengui que tots aquests plàstics comencen sent objectes més grossos i després es descomponen en petits microplàstics, que ara ja són a la nostra sang, als nostres òrgans. Crec que, com a espècie humana, tindrem problemes seriosos en el futur, amb els plàstics dins del cos”, conclou la fotògrafa.
De moment, Mandy Barker no té cap intenció d’abaixar la guàrdia. Les seves exposicions, incòmodes i d’una bellesa incontestable, recorren el món per posar el focus en els perills dels residus plàstics al mar. Mentre, però, ja dona forma al següent repte. “El meu darrer projecte està basat en la moda ràpida: tota aquesta roba que es produeix molt barata, que està feta de plàstic, i que la gent fa servir una o dues vegades i després rebutja”, explica. “Ara no hi trobem algues o coses naturals, a l’aigua; hi estem trobant roba.”
Publicacions recomanades
Altered ocean Overlapse, 2019
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis