Barcelona Metropolis

Som a la Casa Fuster, l’edifici modernista que l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va alçar al passeig de Gràcia. Convertit en un hotel de luxe, seiem en un sofà de vellut granat. A la tauleta hi tenim els cafès i el darrer llibre de Marta Orriols (Sabadell, 1975), La possibilitat de dir-ne casa (Proa, 2023). És autora, també, d’Anatomia de les distàncies curtes, d’Aprendre a parlar amb les plantes i de Dolça introducció al caos (editats per Periscopi). Parlem de què hi ha a dintre i a fora del que escriu. I ho fem en una sala on van entrant i sortint turistes, i on podria ressonar una de les idees de la seva darrera novel·la: què vol dir sentir-te estranger de tu mateix.

I pot durar molt. Ens eduquen per anar superant etapes: primer has d’estudiar, després has de fer una feina, després formar una família. Però la vida no és això; més aviat és deixar-te dur i si t’has de quedar un temps estancat en un no lloc, tampoc està malament. Sembla que sempre hàgim d’anar assolint coses, i hi ha temporades que és impossible buscar objectius perquè estàs perdut i t’has de tornar a trobar. Una mica és el que li passa a la protagonista del llibre, que fuig de Beirut amb una crisi personal i professional, i es queda en un no lloc: no sé on pertanyo i no sé on anar.

Ella pensa que trobarà refugi a casa dels pares, però no és el lloc, perquè la persona que va marxar no és la que torna. Crec que tot és circumstancial: a vegades hi ha coses absolutament inesperades que fan canviar el rumb del que tenies pensat.

Bé, tot i que he comprès que els canvis grossos m’espanten molt. T’aferres a una seguretat, i de sobte tot canvia. Però al final m’he adonat que són reptes.

Uf, aquesta és una altra: la quantitat de Martes que hi ha dins meu. I el llibre parla molt de qui som quan estem sols amb nosaltres mateixos.

A vegades és com si a dins tinguéssim una persona que, quan t’estan tirant floretes perquè ho estàs fent bé, surt i et diu que no, que ets un desastre. Em fa molta ràbia. Aquesta és la Marta que voldria treure’m de sobre.

Tinc pocs amics, però els conec de fa molts anys, i em parlen d’aquesta Marta que sap escoltar. La gent, en general, m’ho explica tot. Aquesta Marta potser és la que m’agrada més.

Sí, al llibre hi ha la sensació de deixar de ser nosaltres per ser algú diferent. Passa molt quan estàs a l’estranger; és com si dins teu hi hagués una persona que encara no coneixes i que vas descobrint quan ets lluny del teu lloc, de la teva rutina. I la vas descobrint quan t’atreveixes a provar coses que aquí no provaries, quan parles amb desconeguts o fas el que al teu país mai faries. La llunyania, aquesta deslocalització del que és més conegut, serveix per descobrir que pots ser una altra persona diferent de la que ets amb la família, on ja es donen moltes coses per descomptat.

Sí. Tornes d’un lloc on eres una persona sense filtres i quan arribes aquí te’ls has de tornar a posar, perquè t’has d’acostar a la família d’una manera determinada. La vida és una adaptació constant a les circumstàncies.

Em costa molt. Ara ja ho he deixat de dir, però sempre que m’entrevistaven deia que no em sento escriptora, i el meu pare em renyava: “Això no ho has de dir, perquè no és seriós”. Em costa, perquè penso —i no ho dic des de la humilitat— que encara n’he d’aprendre molt. I que m’hi ha portat molt l’atzar. Estic superagraïda per com està anant tot, però sempre penso que, quan s’acabi, s’haurà acabat. No estaré estirant la corda i vinga, un llibre i un altre. Només vull escriure quan realment tingui una cosa per explicar.

Totalment. He escrit des de molt petita, i mai de la vida havia pensat: “Vull ser escriptora i publicaré”. M’encanta el món del llibre, fins i tot fa mil anys vaig treballar en una agència literària. Per circumstàncies, me’n vaig allunyar, i tornar-hi en forma d’escriptora fa que sempre tingui la síndrome de la impostora. Sembla que sigui mentida, però és que aquesta síndrome soc jo, de veritat. D’altra banda, quan escric hi ha moments en què dic: “Ara sí, ara soc jo, i hi estic tan bé, aquí dins”. Però quan entrego la novel·la a l’editor, tot el que ve després em va com un vestit molt gran, em sento disfressadíssima.

El món de la literatura et dona un altaveu, i sembla que hagis de tenir raó només pel fet que escrius. Soc una persona que dubta molt, i faig servir l’escriptura per ordenar-me. Quan acabo d’escriure penso: “Ja ho he dit tot”. Llegia una entrevista a la Sally Rooney en què deia: “És que sento que tot el que havia de dir ja ho he dit al llibre”. A vegades et forcen a treure un discurs del que has escrit, però als meus llibres l’argument és el que té menys importància; el que m’interessa són les contradiccions, els dubtes, tot el que et pot fer plantejar preguntes mentre llegeixes. Però que et posin l’etiqueta de “La Marta ha escrit un llibre d’això i, per tant, hi entén” no és veritat.

Moltes vegades. Però sempre he escrit perquè he volgut escriure. Mai de la vida he dit: “Ara has d’escriure una novel·la perquè et toca”.

Sí, però depèn de com entenguis la literatura. Si dius: “M’hi dedicaré professionalment, per tant, ara toca fer-ne una i després una altra”… Però, més que bloqueig, el perill és allò de “Ja tinc una fórmula feta i em sortirà bé”. Tampoc és que vulgui escriure una cosa totalment diferent, perquè hi ha autors que m’agraden molt i, de cop i volta, fan un llibre que no té res a veure amb el que feien i és com si em traguessin d’una zona de confort. Ara he entregat una novel·la i, si m’hi posés, se m’acudiria una altra idea, però sento que he de parar i assaborir el que m’ha passat. Tot plegat va començar d’una manera molt atzarosa, m’han anat sortint llibres i llibres, però, un moment: jo tenia una feina, i de cop i volta el meu món s’ha reduït a escriure, que és un luxe, però és més dur del que la gent es pensa.

No, estic fent alguna col·laboració per a alguna editorial fent algun editing, però no.

I no en tens tant. Soc mare sola i tinc dos fills, i cada dia haig d’anar a comprar, fer dinars i sopars, haig d’anar a buscar els fills als entrenaments. A més, escrius bé quan escrius bé, no sempre passa. Però sí que és un luxe dir que ara tinc la casa per a mi i que puc posar-me a escriure en comptes d’anar a l’oficina, que és el que feia amb el primer i el segon llibre: escrivia a les nits, i crec que m’agradava més.

Era la meva via d’escapament: a les nits els nens dormien, desconnectava de la feina i era aquell moment de la foscor, del recolliment, d’escriure. Ara s’ha convertit en una tasca diària que m’agrada, evidentment, però em costa trobar aquesta sensació d’aïllament i de recolliment que tenia abans. És curiós, ja et dic, no estem mai contentes.

Havia fet mil feinetes, però feia gairebé deu anys que estava en un departament de postgraus d’una escola universitària, on feia de secretària acadèmica, de traductora, muntàvem congressos…, i l’equip que érem m’encantava. L’estoneta del cafè a la màquina era un niu d’històries. És que per escriure has de viure, i quan et tanquen a fer d’escriptor el món s’atura una mica.

Mai havia pensat que seria escriptora, però he escrit des de sempre per gust i per necessitat, per a mi mateixa. Volia ser editora, però quan va començar a sortir la primera formació d’edició tenia els nens petits i treballava, i no sabia d’on treure el temps per posar-me a estudiar. Vaig anar a parar a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, perquè oferien un curs de narrativa en línia. No era edició, però almenys podia fer alguna cosa relacionada amb la literatura encara que fos a les nits des de casa. Després del curs de narrativa em vaig animar a continuar la formació amb l’especialitat de conte. El projecte final era tenir un recull de contes. No vaig acabar la formació per circumstàncies personals, i, un dia, amb tot de contes en un calaix, vaig preguntar a Periscopi si en volien llegir algun, i aquí va començar.

Mira, pensava que molts lectors s’allunyarien d’aquest llibre perquè dirien: “Jo no he viscut mai fora o no he sigut corresponsal”, però és un tornar simbòlic: pots tornar d’èpoques passades. Jo tornaria a una època de la meva vida, que és abans que es morís el pare dels meus fills. I no és que tot fossin flors i violes, anàvem així així de diners i era una vida difícil, però encantadora. A vegades hi penso i no tornaria enlloc més que allà. Però com que sé que no hi puc tornar, penso que la vida que tinc ara és bona.

No he sabut mai què soc. Vivim en una època en què ens sembla que tots hem de poder ser capaços de muntar projectes, empreses, i encara ara, que ja en tinc quaranta-nou, penso: “I si envio un currículum a algun lloc?”.

No ho sé, vull estudiar, vull anar a la universitat, però em miro els programes i penso que no podria perquè estaria tot el dia fora de casa. De jove vaig estudiar Història de l’Art perquè em va agradar, però va ser un error garrafal, perquè era una bona estudiant i podia haver estudiat coses amb més projecció professional. Però tenia l’edat que tenia, era superromàntica, i la història de l’art no em va portar enlloc. Després vaig començar a fer màsters i coses de gestió cultural, que tampoc no s’han materialitzat en res. I, per exemple, una feina que a mi m’encantaria seria la d’editora.

Sí, pots fer mil coses, encara. Vaig anar a l’exposició que el CCCB va dedicar a l’Agnès Varda, i et fa la sensació que aquesta senyora va ser superfeliç, perquè feia el que li agradava, perquè era supercuriosa. I jo potser sí que soc curiosa, però soc poc atrevida, i això és un defecte gros.

És que ho trobo bàsic, i amb el Tinder i les noves formes de relacionar-nos ens ho hem carregat. Tot és tan predeterminat que ja no hi ha res fortuït. I aquesta fase d’innocència, per molt adults que siguem, és preciosa, perquè és l’art de la conquesta. A més, ens desperta una cara de nosaltres que normalment tenim adormida.

A Tinder tries una persona que ha passat molts filtres. Però aquest descobriment, aquest no saber si l’altre deu voler el mateix que tu, és preciós i bàsic per a la meva idea de l’amor.

I no sempre és amor romàntic, però coneixes una persona i dius: “Hi estic molt bé. Però, què som? Amics? Hi ha alguna cosa més? Què diferencia una cosa de l’altra?”. I el llibre parla de les etiquetes, que entenc que són necessàries, però que a vegades tenen aquest doble joc que no deixen de ser compartiments estancs: o ets amic o ets un amor.

Sí, a vegades l’única cosa que diferencia una amistat d’un amor és que no hi ha sexe. Hi ha una frontera, i pot ser que hi hagi certa atracció, però no passarà mai res perquè hi ha una lleialtat: no la trenquem perquè, si no, ho convertirem en una altra cosa.

És que costa molt reconèixer que les coses han canviat. A vegades hem de girar full, però ens aferrem al record del que va ser molt bonic. Hem de ser molt realistes i molt objectius, però quan parlem de sentiments costa molt ser-ho.

És que la vida és dura per a tothom. I és avorrida si no ens enganyem. T’has de provocar una mica les expectatives, l’emoció, i és el que li passa a ella.

A la meva mare. I mira que ens avenim força, però no és la persona amb qui tinc més confiança. Ella no és distant, però li costa més acostar-se a mi. Quan veu que entro en temes més profunds, se m’atabala una mica, perquè és d’aquestes generacions que els costa parlar molt dels sentiments. Però, en canvi, sempre que em passa alguna cosa bona li truco, sempre.

Sí, la protagonista ha estat lluny de la família i, com a excusa, diu que torna perquè els pares ja són grans. Però quan arriba s’adona que no és una excusa, sinó la veritat. I això és dur de reconèixer. Encara que els meus pares siguin joves, és inevitable pensar que es fan grans. Des que vaig fer quaranta-cinc anys que no ho porto bé, això de fer anys. Abans m’encantava; ara noto que la vida em passa molt de pressa. Però tan ràpid que em fa por. L’últim cop que vaig anar a renovar el carnet de conduir, fa deu anys, vaig riure pensant que la vegada que hi tornés a anar en tindria cinquanta. I, de sobte, hi vaig anar l’altre dia i vaig pensar: a veure si me’l renoven, la pròxima vegada. O el meu fill mateix: l’altre dia va fer vint anys, i em va impressionar. L’única conclusió a què arribo és que m’estimo molt la vida i que no vull marxar. Passem per aquí una sola vegada, encara no he entès res i ho vull entendre tot.