Barcelona Metropolis

Desenterrar la veritat del franquisme ha estat una tasca àrdua i costosa que han dut a terme historiadors i moviments socials per a la recuperació de la memòria històrica. Tot plegat ha fet reaccionar la dreta, que ha recuperat alhora els vells arguments de la manipulació franquista. Hi ha una clara confrontació de narracions, una memòria dividida que projecta la llarga ombra d’aquest passat infame sobre el present democràtic.

Francisco Franco va començar l’assalt al poder amb una revolta militar el juliol del 1936 i el va aconseguir a matadegolla en una guerra civil. Juntament amb els seus companys d’armes, forjats a les batalles de l’Àfrica, va decidir abordar de manera violenta la profunda crisi politicosocial d’Espanya i oferir una alternativa autoritària posada ja en marxa per Mussolini, Hitler i altres feixistes a Europa.

El mite de Franco i la propaganda van influir molt perquè, a partir d’aquell moment, es veiés la Guerra Civil com una cosa inevitable, i l’alçament, com un moviment popular de la part d’Espanya que no volia morir. Els grups de poder tradicionals havien minat la Segona República, però van ser incapaços d’imposar-se per mitjans polítics i van necessitar Franco i els militars, en un pacte de sang establert durant una cruel guerra civil, per destruir el que tant odiaven.

La Guerra Civil es va manifestar en un combat polític violent sobre com organitzar la societat i l’Estat. Per als espanyols ha passat a la història per la tremenda violència que va generar, però, malgrat la sang i la destrucció que va crear, la Guerra Civil espanyola també s’ha de mesurar pel seu impacte internacional, per l’interès i la mobilització que va provocar en altres països.

A l’escenari internacional, desequilibrat per la crisi de les democràcies i la irrupció del comunisme i del feixisme, Espanya era, fins al juliol del 1936, un país marginal, secundari. Tot va canviar, però, a partir de la insurrecció militar. En poques setmanes, el conflicte espanyol, que acabava de començar, es va situar al centre de les preocupacions de les potències principals, va dividir profundament l’opinió pública, va generar passions i Espanya va passar a ser el símbol dels combats entre feixisme, democràcia i comunisme.

Dins d’aquesta guerra, hi va haver diverses i diferents conteses. En primer lloc, un conflicte militar, iniciat quan el cop d’estat va enterrar les solucions polítiques i va posar, en lloc seu, les armes. També va ser una guerra de classes, entre diverses concepcions de l’ordre social; una guerra de religió, entre el catolicisme i l’anticlericalisme; una guerra al voltant de la idea de la pàtria i de la nació, i una guerra d’idees que aleshores estaven en pugna en l’escenari internacional. A la Guerra Civil espanyola van cristal·litzar, en suma, batalles universals entre propietaris i treballadors, Església i Estat, entre obscurantisme i modernització, dirimides en un marc internacional desequilibrat per la crisi de les democràcies i la irrupció del comunisme i del feixisme.

El trànsit cap al culte a Franco

La guerra va desembocar en una llarga postguerra en què els vencedors van tenir la ferma voluntat d’aniquilar els vençuts. Espanya va viure, a partir de l’abril del 1939, la pau instaurada per Franco, així com les conseqüències de la guerra i dels qui la van causar. Va quedar dividida entre vencedors i vençuts. Per recordar sempre la seva victòria a la guerra, perquè ningú oblidés els seus orígens, la dictadura de Franco va omplir de llocs de memòria el territori espanyol, amb un culte obsessiu al record dels caiguts, que era el culte a la nació, a la pàtria, a la veritable Espanya davant de l’anti Espanya, una manera d’unir amb llaços de sang la família i els amics dels màrtirs en contraposició a la memòria oculta dels vençuts, les restes dels quals van quedar abandonades en cunetes, cementiris i fosses comunes.

A partir de l’abril del 1939, Franco i els vencedors a la Guerra Civil van posar en marxa un Estat de terror basat en la jurisdicció militar, en judicis i consells de guerra, que es va consolidar els anys de la postguerra. Des del principi, el nou Estat franquista va tenir el monopoli de la violència, amb mecanismes extraordinaris de terror sancionats i legitimats per les lleis. Aquest sistema processal muntat després de la guerra va mantenir una continuïtat durant tota la dictadura. El suport a l’autoritat del Caudillo i Generalísimo, beneït per l’Església, era extraordinari, guiat per la mà de la divina providència. Era una autoritat despòtica, les decisions de la qual no arribaven a tots els estrats socials ni els beneficiaven, però ningú entre els vencedors volia tornar als “mals” temps de la democràcia republicana.

En pocs anys, el Generalísimo va acumular una gana de poder descomunal i una confiança plena en el seu talent per salvar la nació. Després de la derrota dels règims totalitaris, va cedir a totes les exigències angloamericanes, decidit a sobreviure al feixisme a Europa, i va començar a reescriure la seva història. La propaganda es va encarregar de presentar el Caudillo com un estadista neutral, catòlic i antisoviètic. En aquella primavera tan perillosa del 1945, va fer els passos necessaris per desvincular-se dels feixismes derrotats, neutralitzar l’oposició monàrquica, fer creure als espanyols que els havia deslliurat dels horrors de la Segona Guerra Mundial i convèncer els seus enemics exteriors que governava una “democràcia catòlica i orgànica”. La defensa del catolicisme com un component bàsic de la història d’Espanya va servir a Franco i a la dictadura de pantalla en aquest període crucial per a la seva supervivència.

El culte i la veneració a Franco creixien a les institucions, a la propaganda i a les escoles. Viatjava per Espanya, on era rebut per multituds i per manifestacions d’exultació organitzades per la seva maquinària propagandística. Era, en expressió del diari falangista Arriba de l’1 d’octubre del 1949, “el hombre de Dios”, i li pertanyien “los títulos de Caudillo, Monarca, Príncipe y Señor de los Ejércitos”. Ell i la seva dictadura no perillaven, i encara menys des que va aconseguir, als anys cinquanta, la integració d’Espanya en diverses organitzacions internacionals. A partir del 1953, quan va disposar de la benedicció i l’ajuda econòmica, tècnica i militar dels Estats Units, Franco va superar “els anys més difícils”, es va beneficiar de l’excepcional escenari internacional i va poder donar al seu poder absolut una rellevància que no es limitava a la política interior.

El Plan de Estabilización del 1959 va canviar el rumb de l’economia espanyola, que va iniciar un fort creixement i un procés d’industrialització accelerat: va transitar des de la fam, l’escassetat i la penúria fins al pis, el cotxe i el televisor. En l’atmosfera triomfalista dels 25 anys de pau i progrés, Franco era el cervell i artífex del gran canvi econòmic, i ell, tan acostumat a endur-se els triomfs, es va sumar a aquesta idea amb fervor. El Caudillo va ser, a partir d’aquell moment, el gran modernitzador d’Espanya, i així va quedar en la memòria d’una multitud de súbdits. Als llaços de sang segellats amb la victòria, que havien permès destruir els enemics d’Espanya, s’hi sumava la legitimitat aportada pel desenvolupament econòmic, el progrés i “el benestar dels treballadors”. El culte no parava de créixer.

Desenterrar el passat

Franco va morir ric, amb una fortuna milionària; va enriquir els seus familiars, a qui va permetre un saqueig desenfrenat, i va concedir un retir gratificant als centenars de col·laboradors que ja havien gaudit en el poder de sinecures i grans beneficis. Cap dels seus jerarques i còmplices va ser arrestat, empresonat o processat. Tots es van escapar del càstig. A molts els va costar temps i esforç resignar-se a la seva mort, encara que els que pensaven a llaurar-se un futur polític sense el Caudillo van deixar d’un dia per l’altre l’uniforme blau i es van posar la jaqueta democràtica.

Més d’una generació d’espanyols va créixer i va viure sota el domini de Franco, sense cap experiència directa sobre drets o processos democràtics. Aquest govern autoritari tan perllongat va tenir efectes profunds en les estructures polítiques, en la societat civil, en els valors individuals i en els comportaments dels diversos grups socials. El 1945, l’Europa occidental va deixar enrere trenta anys de guerres, revolucions, feixismes i violència. Però Espanya es va perdre durant tres dècades més aquest tren de la ciutadania, dels drets civils i socials i de l’estat del benestar.

Desenterrar aquest passat ha resultat una tasca àrdua i costosa. Amb investigació, coneixement i nous enfocaments, molts historiadors hem convertit la Guerra Civil i la dictadura de Franco en un objecte d’estudi privilegiat en la historiografia sobre l’Espanya contemporània.

Les diverses memòries d’aquells fets es van encreuar amb ardor des dels anys noranta del segle xx, després d’un llarg període d’indiferència política i social envers la causa de les víctimes de la repressió franquista. Aquest canvi va coincidir amb la importància que, en el pla internacional, anaven adquirint els debats sobre els drets humans i les memòries de guerra i dictadura. Una part de la societat civil va començar a mobilitzar-se, es van crear associacions per a la recuperació de la memòria històrica, es van obrir fosses a la recerca de morts que mai havien estat registrats. I els descendents dels assassinats pels franquistes, els seus nets més que els seus fills, es van preguntar què havia passat, per què aquesta història de mort i humiliació s’havia ocultat i qui havien estat els botxins.

Però el registre del contrafur comès pels militars insurrectes i pel franquisme també va fer reaccionar, d’altra banda, coneguts periodistes, propagandistes de la dreta i aficionats a la història, que van reprendre els vells arguments de la manipulació franquista. Un joc d’“equiparació” de víctimes i responsabilitats ha dominat en els darrers anys la majoria de les representacions divulgades als mitjans de comunicació, i ha tret a la llum una clara confrontació entre les narracions i les anàlisis dels historiadors, els usos polítics i els records.

Amb propaganda i memòries dividides, aquest passat infame ha projectat una llarga ombra sobre el present democràtic i, davant seu, necessitem mirades lliures i rigoroses, que atenguin el coneixement i les diverses investigacions que els historiadors hem proporcionat en els darrers anys. Coneixement, ensenyament, transmissió i divulgació precisa de la història. Més enllà de les mentides.

Referències bibliogràfiques

Aguilar, P. i Payne, L. A. El resurgir del pasado en España. Fosas de víctimas y confesiones de verdugos. Taurus, 2018.

Casanova, J. Franco. Crítica, 2025.

Preston, P. Franco. Caudillo de España. Penguin Random House, Barcelona, 2015.