Barcelona Metropolis

Jackie Stewart arriba davant del garatge de Tyrrell a la recta de l’Estadi, s’atura lentament i, sense treure les mans del volant, tanca un moment els ulls. Quan els torna a obrir és al parc tancat, amb el terra moll, que sembla de vidre. “On és l’oncle Ken?” Ken Tyrrell és l’amo de l’equip, que l’espera sempre al box, amb la gorra i el full amb els temps, sobre un suport de fusta.

“I la Helen?” La Helen també li cronometra les voltes. Duu els cabells llargs, estirats, que li tapen els llavis rosats i el nassarró. “I en François? I els mecànics?” François Cevert és el company d’equip. És més jove que en Jackie, que li fa de germà gran. S’agafa amb les dues mans a la vora del cockpit i es posa dret sobre el seient del Tyrrell vermell. “Un Tyrrell vermell? I amb el número 8?” El seu cotxe era blau marí i portava l’11. Fa força per treure’s el casc, com qui destapa una ampolla. S’arrenca la mitja de cotó que li cobreix el cap i es mira el casc, que és blanc, sense el tartà dels Stewart ni el petit adhesiu al front de la marca Elf. Al costat hi ha el cotxe d’en François, groc, també amb el 8. I més enllà, un altre Tyrrell, verd, amb el 17. Fica la mitja dins del casc i es descorda la granota. Agafa el casc per la corretja com qui agafa un cistell, s’ajup per mirar l’aleró de davant i veu que és de plàstic. Al parc tancat no hi ha el Matra-Simca de Beltoise. Ni el Lotus de Fittipaldi. Ni el Ferrari del seu rival Jacky Ickx, que demà també corren a Montjuïc. I en canvi hi ha un Chaparral blanc, un Sigma groc i un Mercedes Wankel de color carbassa: cotxes de diferents categories que no se sap com han vingut a parar aquí.

Potser el parc tancat de l’estadi de Montjuïc és una vall de Josafat dels pilots de cotxes. Una vegada amb la Helen van comptar quants amics i coneguts havien vist morir i els en van sortir cinquanta-set: companys d’equip, competidors, gent amb qui havien dinat o sopat alguna vegada. Potser quan els pilots es moren van a parar al parc tancat d’un circuit el dia que se celebra una cursa important. Però ell presumeix sempre que no ha deixat ni una gota de sang dins d’un cotxe. Presumir no és la paraula. No es pot presumir del que a d’altres els ha costat la vida. Les mans fines, el tacte delicat amb el volant, la traça per fer lliscar les rodes i embocar el morro cap a la sortida de la corba després que el cotxe fa un salt al canvi de rasant i cau a la pista de quatre rodes. Passa la mà pel pneumàtic ratllat del Tyrrell. Toca la rodona amb el número 8 i l’adhesiu d’Elf amb els dos paral·lelepípedes blau i rosa, que sembla que es vulguin desenganxar.

“Passaves sota el pont i un canvi de rasant feia saltar el cotxe. Aleshores venia un revolt d’esquerra molt complicat. En aquest punt anaves en segona. Després, tercera, quarta, fins a arribar a un altre revolt d’esquerra. Et preparaves per agafar el revolt de dreta, amb una frenada molt forta. Després acceleraves bastant de pressa fins a arribar a un revolt d’esquerra que donava entrada a la part baixa del circuit. Un altre revolt d’esquerra. Acceleraves fins a posar la quarta velocitat, que mantenies amb un gir suau a la dreta. Cinquena. Baixaves a quarta, tercera. A continuació començava una recta bastant llarga i arrencava la pujada que duia fins al final del circuit. Era un tram de revolts molt ràpids que es feia amb quarta. Només en tenies cinc, de marxes, anaves molt de pressa i calia ser molt fi per no fer errades. Seguies en quarta velocitat. Passaves a cinquena en un revolt llarguíssim a l’esquerra, amb un grapat de forces G laterals. Arribaves al cim del circuit i ja eres a la línia d’arribada.”

És on ha aparegut fa un moment amb el Tyrrell vermell com si vingués d’un altre temps i, potser, d’un altre món.

Al volant dels cotxes, els pilots dels Tyrrell, el Chaparral, el Sigma i el Mercedes Wankel semblen espectres. Les granotes blaves o carbasses, sense el nom de cap marca ni cap brodat, les mans enrampades, enganxades al voltant, com en el darrer sospir de la mort. Els cascs grocs o vermells, amb les viseres abaixades. Mirant de dret cap a pistes desaparegudes, revolts molt complicats, girs suaus, rectes llargues, pujades que duen al final. Cap moviment del cos, cap gest de les mans. “Clay!” Dalt d’un Ferrari B3 verd amb el número 11 hi ha Clay Regazzoni, amb una granota blava i un casc groc, en lloc del que duia sempre, amb els colors de la bandera suïssa, amb una petita creu blanca a la banda vermella de la part del mig. “Clay!” Fa anys que és mort. Un accident d’autopista. Anava amb cadira de rodes després de quedar-se sense frens en una cursa a Long Beach. Li ha semblat que movia una mica el cap com diuen que va fer Ayrton Senna quan ja era mort o gairebé mort després de topar al revolt de Tamburello. A l’aleró del davant del Ferrari, de color plata, li falta un tros de pintura. “Patrick!” Hi ha un Tyrrell de sis rodes vermell amb el número 3. Els adhesius d’Elf i una petita bandera britànica a cada costat. Patrick Depailler fa quaranta anys que va morir a Hockenheim. La granota blava, el casc groc, en lloc del que duia sempre, blau, blanc i vermell. Mira fixament al davant, amb les mans agafades al volant, i la granota li fa plecs als colzes. Stewart li tusta el braç, però Depailler no es mou. Li apuja la visera i dins del casc no hi ha res.