Barcelona Metropolis

La muntanya màgica de Barcelona ha viscut dues grans transformacions: la primera urbanització, per a l’Exposició Internacional del 1929, i la creació de l’Anella Olímpica, per als Jocs del 1992. Des d’aleshores, hi ha hagut escasses intervencions de gran abast. El centenari de l’Expo, el 2029, esdevé una bona oportunitat per actualitzar i rellançar Montjuïc.

La muntanya marítima de la ciutat arrossega carències incomprensibles, com la mobilitat pel litoral o l’envelliment de la plaça de Carles Buïgas i de l’Anella Olímpica. Els pròxims quatre anys, un conjunt d’actuacions simultànies revitalitzarà aquest ecosistema natural i cultural per retornar-li la brillantor perduda. El motor ha estat la necessària modernització del recinte primigeni de Fira de Barcelona, que està a punt de complir un segle. Si no hi ha contratemps, Montjuïc estrenarà una nova etapa el 2029, coincidint amb l’aniversari rodó de l’Exposició Internacional. Les obres a la Fira aniran acompanyades de novetats, com la pacificació de l’avinguda de Maria Cristina, un lifting al voltant de la Font Màgica i un vial vora el mar. A l’horitzó, sense data, l’ampliació de dues infraestructures clau: l’L2 del metro i la ronda del Litoral.

La nova Fira

El canvi més important que viurà Montjuïc durant els cinc anys vinents és la remodelació de l’espai firal. Evolucionarà cap a uns pavellons d’exposició més eficients i agradables, que, a més, es compactaran per alliberar solars i crear un petit barri al costat del Poble-sec. Prestigiosos estudis internacionals d’arquitectura firmen les propostes guanyadores per als tres edificis de la primera fase de renovació, presentada el mes de març passat. Les obres començarien a principis del 2026 i acabarien el 2029, just a temps per a l’efemèride.

La primera peça és un nou palau multifuncional on avui hi ha el Palau 4 i el de Congressos, que han quedat obsolets. El futur espai tindrà 20.500 m² en dues plantes, més una passarel·la enjardinada de 2.000 m² per enllaçar amb el veí Palau de les Comunicacions. El segon repte és generar un nou palau de congressos a l’actual Pavelló d’Alfons XII, que conservarà l’estructura dissenyada per Josep Puig i Cadafalch i guanyarà un impressionant pati-jardí cobert. També tindrà un gran auditori, una sala d’exposicions, espais diàfans per a mostres i un accés directe des de la plaça de Carles Buïgas.

El tercer element és la conversió del catalogat Palau del Vestit en un centre per a la innovació, batejat com a Barcelona Innovation Hub. Reinterpretarà la façana corba de columnes com un pòrtic, darrere el qual naixerà un edifici futurista de tres plantes i silueta en forma de Z. Estarà esquitxat de racons amb vegetació oberts al públic i coronat per una façana il·luminable de més alçada al carrer de Mèxic, que saludarà els qui entren a la ciutat per la Gran Via.

Quedarà per a després del 2029 l’altra meitat del recinte firal, que també necessita una posada al dia en consonància. Un segon concurs arquitectònic marcarà el futur dels actuals Palau de la Metal·lúrgia (o Palau 8) i el gran Palau de les Comunicacions (o Palau 1). La divisió ajudarà a afrontar més còmodament el pressupost, però, sobretot, busca que el recinte històric de Fira de Barcelona pugui continuar acollint esdeveniments durant les obres.

Tot aquest pla el pilota una comissió del centenari de l’Expo, creada ad hoc i formada per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Fira de Barcelona. Només la primera fase ja suposa una inversió de 255 milions d’euros. Les mateixes tres institucions s’han dotat d’un altre instrument, el consorci BCN29, que dissenyarà el programa d’actes del centenari.

Pel que fa al nou barri que neix, tindrà uns 500 pisos socials, un centre d’atenció primària (CAP) i un poliesportiu que rellevi el sentenciat Pavelló d’Itàlia. El consistori tímidament comença a denominar-lo “nou Poble-sec”, a falta d’un nom oficial. L’avinguda de Maria Cristina continuarà sent la columna vertebral del recinte firal, però la seva pacificació total aproparà el Poble-sec i la Font de la Guatlla, dos barris avui poc interrelacionats.

La porta i el vestíbul

La plaça d’Espanya és i continuarà sent la gran porta d’entrada a Montjuïc. L’Ajuntament té previst aprofitar la metamorfosi de l’espai firal per fer més amable aquesta cruïlla d’artèries, que avui té com a protagonistes absoluts els cotxes. Així ho va explicar Jaume Collboni a finals de febrer a l’acte L’alcalde respon, una cita anual del Col·legi de Periodistes que aquest 2025 va tenir com a protagonista Montjuïc. La ponència portava per títol “Nou Montjuïc” i es va celebrar a l’auditori de la Fundació Joan Miró, que enguany compleix mig segle com a referent de l’art contemporani a la muntanya.

La rotonda de plaça d’Espanya continuarà existint, però recuperarà la vorera que tenia originalment, quan Josep Maria Jujol va dissenyar la font triangular que la presideix. Nous passos de vianants permetran arribar-hi i admirar de prop un monument totalment eclipsat pel trànsit. Actualment, no està quantificada la reducció de carrils que exigirà el canvi. Sí que ho està el cost: uns 10 milions d’euros. I el calendari: quan acabin les aparatoses obres de l’L8 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), és a dir, no abans del 2030.

El “replà” de la Font Màgica

I si la plaça d’Espanya és la porta de Montjuïc, la Font Màgica n’és el gran vestíbul. Després de tres anys de sequera, si no hi ha cap ensurt climàtic, tornarà a dansar per La Mercè 2025 encara més àgil, després d’un rejoveniment dels mecanismes i llums. Serà un tastet del reviscolament d’aquest replà que pocs barcelonins saben que es diu plaça de Carles Buïgas, l’enginyer que va idear els canons de llum del Palau Nacional per a l’Exposició del 29 i la il·luminació de la mateixa Font Màgica.

L’actual plaça és un rectangle d’aire trist. Tot i estar envoltada de tants atractius, la major part li donen l’esquena i s’ha acabat convertint en un lloc de pas sense vida pròpia. Els dos palaus centenaris que flanquegen les escalinates que porten cap al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) tenen la porta a la cota superior, no a la plaça. Al costat esquerre hi ha el Pavelló d’Itàlia, que s’enderrocarà. I, al dret, hi ha el pavelló alemany de Mies van der Rohe, una icona racionalista de primer nivell que queda un pèl aïllada rere una esplanada de sorra convertida en la pràctica en un gran pipicà.

El potencial de la plaça de Carles Buïgas com a vestíbul és molt més alt. Afortunadament, té al davant una doble empenta. D’una banda, els dos palaus canviaran d’usos i tindran la porta principal a la mateixa cota que la plaça i la font. Un és el futur Palau de Congressos ja descrit, i l’altre, el Palau Victòria Eugènia, cedit al MNAC per a la seva esperada ampliació. Els visitants entraran per baix, per la plaça, i pujaran fins al Palau Nacional a través d’una connexió subterrània. La Generalitat i l’Ajuntament destinaran més de 100 milions d’euros a l’adaptació dels dos edificis i de la museografia.

Metro, busos, vial i ronda

D’altra banda, justament a la plaça de Carles Buïgas hi ha prevista una parada de la línia L2 del metro ampliada, és a dir, del nou tram que uniria Sant Antoni i Parc Logístic de l’L9 a través de Montjuïc. Són sis estacions noves i sis quilòmetres de túnel; tota una revolució prevista des dels anys noranta, que va quedar en un calaix el 2009 amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Ara, el Govern català i l’Ajuntament han tret la proposta del calaix: es donen dos anys per actualitzar el projecte constructiu i l’estudi de l’impacte ambiental. Després tocaria licitar l’obra, que superaria els 1.000 milions d’euros.

Dues millores de mobilitat a curt termini amenitzaran l’espera. Aquest estiu s’estrena la línia d’autobús X3, amb un recorregut molt semblant al de l’L2 prolongada. Unirà el Paral·lel amb el recinte de Fira de Barcelona a l’Hospitalet de Llobregat. I, aviat, la línia de bus 150 passarà a dir-se Montjuïc Bus, per intentar que, d’una vegada, el gran públic es familiaritzi amb aquesta llançadora exclusiva de la muntanya i operativa cada dia de l’any.

El litoral de Montjuïc també estrenarà mobilitat. El 2027, un vial a nivell del mar enllaçarà les Drassanes i la Marina del Prat Vermell. Serà només per a transport públic, vianants i bicicletes, el promou el Port de Barcelona i costa uns 10 milions d’euros. És una connexió molt esperada, ja que aquest barri està en ple boom constructiu i haurà guanyat uns 30.000 veïns en 12 anys. Malgrat que només són quatre quilòmetres, avui per anar del passeig de la Zona Franca fins a les platges de la Barceloneta sense cotxe es triga al voltant d’una hora.

Reptes pendents

Malgrat l’ampli catàleg de projectes que té sobre la taula, Montjuïc encara requereix alguns esforços que li facin justícia completa. Cal encetar el meló dels terrenys del Morrot, un autèntic no lloc entre el cementiri i el port industrial. De l’antic barri, maltractat per la droga i l’aïllament, només en queda un bloc de pisos socials fantasmagòric i un bar famós pels seus callos. Les institucions concernides no amaguen que tenen ben poques ganes d’esclarir si el destí d’aquesta llengua de terra és acollir habitatges, indústria, parcs o vies de tren. De moment, s’esllangueix i prou.

Tampoc hi ha entusiasme per parlar dels dos telefèrics: el del castell operat per Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) és una experiència enfocada a turistes, mentre que l’aeri que va de la Barceloneta a Miramar és una concessió pròxima a caducar i també orientada als visitants. Els bitllets d’anada i tornada costen entre 15 i 20 euros, sense cap mena d’abonament per a usuaris locals o recurrents.

Altres racons que mereixerien atenció són les ruïnes sense rehabilitar del funicular que el 1929 pujava al Palau Nacional, el pantà intermitent de la Foixarda, el far inaccessible sota el castell i l’ús massa esporàdic del Palauet Albéniz. En un sentit més immaterial, a les institucions culturals de la muntanya els manca encara molta cohesió i visibilitat, mentre que el mosaic de zones verdes ha de millorar en senyalització i en manteniment. Molta feina per fer.