Navarra i Buades, dues veus necessàries en el món educatiu actual
- Llibres
- Plec de cultura
- febr. 20
- 4 mins
De vegades fa la impressió que l’ensenyament, en molts sentits, no evoluciona i va a la deriva, que encara estem molt endarrerits. En aquests dos llibres es parla amb coneixement, amb realisme i des de la primera línia d’actuació, de l’estat actual de l’educació al nostre país sense entrar en derrotismes.
El segle XVII, l’artista holandès Jan Steen va pintar uns quadres amb l’escola com a tema. Mirant les escenes, és fàcil de veure-hi una voluntat clara de presentar de manera crítica la vida quotidiana en una escola del seu temps. Hi veiem nens i nenes escrivint, dormint o jugant; hi veiem mestres que ensenyen amb paciència i d’altres que semblen superats; hi veiem classes disbauxades i veiem també un mestre a punt de pegar a la mà un nen entremaliat. Són pintures que parlen d’una altra època, però que ensenyen que l’educació de les generacions que han de ser el futur sempre ha estat, afortunadament, tema d’anàlisi i de debat.
Han passat gairebé 400 anys des d’aleshores. Ja hem entrat al segle xxi, i vivim una revolució, la tecnològica, que ho està canviant gairebé tot i de forma accelerada. Tot canvia, el món i la nostra manera de viure, però de vegades fa la impressió que l’ensenyament se sembla massa al de fa quatre segles, i que en molts sentits va a la deriva. Per això és bo llegir veus com les de Buades i Navarra, que parlen amb coneixement, amb realisme i des de la primera línia d’actuació, de l’estat actual de l’educació al nostre país. I subratllo “primera línia”, perquè massa vegades s’han hagut de tirar endavant idees i projectes de ments massa allunyades del nostre dia a dia.
En aquest sentit, Devaluación continua, d’Andreu Navarra, i Educar, per a què?, de Joan Buades, ofereixen dues visions complementàries, i en alguns punts coincidents, sobretot quan examinen l’escola en un context actual en què sembla que tot s’acaba —la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions—, en paraules de Marina Garcés, pensadora que els dos autors citen en diverses ocasions. Tant Buades com Navarra critiquen l’ensenyament entès com un producte que ha de ser rendible, rebutgen l’excessiva burocratització en què es troba ara immers el professorat, parlen de la desmotivació que sovint pateix i es distancien de la creixent exigència que la classe sigui més un espai lúdic que no pas un lloc d’aprenentatge.
El que reivindica Andreu Navarra és la feina ben feta del professor entusiasta que sap i que somriu, que és positiu i que ofereix confiança.
Navarra, com ell mateix afirma al començament del seu assaig, perfila el llibre com una presentació d’aquells problemes incòmodes que sembla que no existeixin però als quals caldria trobar una solució. Davant d’aquesta realitat “incòmoda”, amb exemples reals i seguint, entre d’altres, argumentacions del pedagog Gregorio Luri i de la hispanista sueca Inger Enkvist, experta en les conseqüències de l’aplicació de les últimes innovacions en el món educatiu, fa una defensa vehement de la memòria, del fet d’aprendre, dels continguts i no tant de les competències, de la responsabilitat, del respecte. Però sobretot el que reivindica Navarra és la feina ben feta del professor entusiasta que sap i que somriu, que és positiu i que ofereix confiança al seu alumnat perquè tiri endavant.
Joan Buades proposa un nou plantejament per fer de l’escola un lloc que pugui “oxigenar” amb èxit els nous paradigmes socials.
Buades fa un assaig molt més ideològic, però tocant també de peus a terra. Afirma que davant de la realitat canviant del nostre món i davant dels greus problemes que atribueix a una deriva neoliberal (abandonament escolar, desigualtat social, desmotivació del professorat, poca democratització dels centres), cal un nou plantejament per fer de l’escola un lloc que pugui “oxigenar” amb èxit els nous paradigmes socials. Defensa un enfocament que valori la nostra llengua i cultura i que impregni l’alumnat de la idea de diversitat, de cooperació, de fraternitat i d’interculturalitat. Reivindica un ensenyament que defensi realment la dona i que s’aboqui a treballar per la seguretat climàtica. I també sosté, amb passió i amb l’ajut de Vandana Shiva, ecofeminista índia, el biocentrisme, la defensa del planeta sencer i de totes les espècies que hi viuen.
Devaluación continua i Educar, per a què?, dues mirades innovadores, actuals i necessàries que critiquen, com va fer Steen, el món educatiu actual, però que clamen per un món que tingui l’ensenyament com un dels pilars més sòlids.
Educar, per a què?, Joan Buades
— Més Llibres, 136 pàgines —
Barcelona, 2019
Devaluación continua, Andreu Navarra
— Tusquets, 288 pàgines —
Barcelona, 2019
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis