Barcelona Metropolis

La turistificació del món té un dels exemples més clars en el fenomen dels nòmades digitals, que solen ser persones amb més poder adquisitiu que la població local i desafien el model laboral tradicional d’horari fix i presencial per traslladar la feina a les destinacions de vacances. Però quines són les repercussions en les dinàmiques culturals, econòmiques i socials dels llocs on s’instal·len, particularment de les ciutats?

El desenvolupament turístic actual a molts llocs del món ens posa al davant d’almenys dues paradoxes. La primera és la paradoxa de la crisi. Tot i que a moltes persones ens agrada viatjar, avui en dia el turisme representa un problema per a nombroses destinacions: una “plaga” que provoca la massificació dels espais, la pèrdua d’habitatges i de qualitat de vida per als residents, el malestar social, i la sobrecàrrega i el deteriorament dels serveis públics. Aquesta paradoxa sorgeix, per una banda, perquè el turisme és una indústria extractiva que consumeix el seu propi objecte de desig: no produeix les platges, però les explota; no genera el patrimoni cultural, però l’utilitza com a recurs. Per altra banda, tot això és degut al fet que el turisme, com a indústria, va sorgir precisament per controlar els imprevistos que es poden derivar dels desplaçaments. El seu propòsit és estructurar el viatge, sistematitzar-lo i, en conseqüència, estandarditzar-lo, de manera que el visitant pugui sentir-se a qualsevol lloc “com a casa”. Aquesta necessitat comporta una acció globalitzadora que desposseeix gradualment els llocs del seu caràcter distintiu.

La segona paradoxa és que el món on vivim s’ha turistificat. El turisme és omnipresent, omple les portades dels diaris i és un tema d’interès social, polític, econòmic i personal. Ja no és un fenomen aïllat, sinó una experiència integrada a la vida quotidiana. És una força que reordena llocs, espais, ciutats i cultures, i que permet explicar una sèrie d’efectes globalitzadors.

Exemples com els sistemes de traducció en temps real, que permeten comunicar-se en la llengua pròpia amb persones d’altres països; els vídeos d’influencers que condicionen les nostres eleccions de desplaçament i de consum, i l’estètica de decorat d’Airbnb, que modela la nostra percepció del que és “agradable”, mostren com el turisme és un referent indispensable per comprendre com funciona la globalització, tal com assenyala l’antropòleg Miguel Antonio Nogués-Pedregal. En un text breu que vam escriure amb l’antropòloga Saida Palou, el vam concebre com un refractor, un mirall de la societat, un laboratori per observar l’emergència de nous significats i pràctiques socials.

Nòmades digitals i nova mobilitat turística

Un exemple són els nòmades digitals, amb un estil de vida mòbil que reflecteix la irrupció del teletreball, que permet desvincular-se de les oficines i viatjar amb la feina a sobre. Aquest fenomen ajuda a entendre com les formes de mobilitat turística simultàniament són un producte i una causa de les transformacions socials, en aquest cas, dels efectes de la digitalització de l’economia. Els nòmades digitals són treballadors del coneixement que, gràcies a les tecnologies, poden treballar des de qualsevol lloc del món. Per a ells, el turisme és un estil de vida. Tenen feines i perfils diversos: poden ser autònoms, treballadors o emprenedors. Treballen en una àmplia gamma d’àrees —des de la traducció fins al desenvolupament d’intel·ligències artificials—, sempre que l’activitat es pugui fer a distància i amb un ordinador.

Procedeixen de països capitalistes, la qual cosa implica que solen tenir passaports forts i un poder adquisitiu més alt que el de la població local. Busquen bona connexió a internet, un clima favorable, una bona acollida local, serveis i un cost de vida moderat. Una de les seves pràctiques habituals és l’anomenat arbitratge geogràfic: trien llocs on el cost de vida sigui més baix que als seus països d’origen per maximitzar el poder adquisitiu dels seus ingressos, obtinguts en divises més fortes. Aquesta estratègia econòmica és semblant a la deslocalització de la producció que practiquen les empreses multinacionals.

Els nòmades digitals són visitants de mitjana i llarga estada, tot i que no són emigrants, ja que solen quedar-se només el temps que permet un visat turístic (fins a 90 dies a l’espai Schengen). Alguns poden establir-se com a residents permanents, però el més habitual és que practiquin una residència multilocal, i que es moguin entre diversos llocs sense una base fixa. No s’han de confondre amb els anomenats expatriats (expats), un terme popularment associat a migrants acomodats i amb privilegis —que els contraposa a altres tipologies menys privilegiades de migrants, sovint racialitzades—, ni amb teletreballadors, que, encara que treballen a distància, no necessàriament canvien de residència amb freqüència.

En l’àmbit cultural, els nòmades digitals són un fenomen disruptiu, ja que les seves pràctiques híbrides qüestionen implícitament les concepcions convencionals de turisme, treball i migració. Prenguem, per exemple, el que entenem per “fer turisme”. Tradicionalment (i llevat de comptades excepcions, com el viatger de negocis), la pràctica turística és una activitat que exclou la feina: marxem de vacances quan no treballem.

La llibertat dels nòmades digitals també té, però, costats foscos. La seva presència pot provocar inflació de preus en alguns serveis i impactar en el mercat de l’habitatge residencial, respecte als lloguers i a la inversió en segones residències. Significativament, tot i que els nòmades digitals es conceben com un element de ruptura amb algunes lògiques d’acumulació capitalista, en realitat són potser els subjectes més perfectes d’aquesta ideologia, ja que gràcies a l’arbitratge geogràfic poden eludir algunes crisis —com la de l’habitatge o la de la precarització laboral—, però les acaben reproduint en altres llocs en virtut del seu relatiu potencial econòmic.