Barcelona Metropolis

Barcelona va ser la primera ciutat que va tenir una regidoria d’usos del temps a Espanya, i ara lidera a escala europea les polítiques del temps. Però, en un context en què la cultura laboral està canviant i la intel·ligència artificial avança, cal anar més enllà. Cal posar al centre de les polítiques públiques una estratègia transversal i prioritària que generi més felicitat i benestar ciutadà i ens permeti progressar cap a una cronocity.

El temps, o més aviat la manca de temps, s’ha convertit en protagonista de les nostres converses quotidianes. Qui no ha dit mai “no tinc temps”, “no arribo a tot” o “necessito desconnectar”? Aquest malestar, lluny de ser una simple anècdota o un problema individual, reflecteix una realitat col·lectiva i estructural: tenim un problema que afecta la qualitat de vida de tothom.

Tot i que la manca de temps és una experiència comuna, la manera com fem servir el temps genera grans desigualtats, sobretot a les ciutats. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) ha batejat aquest fenomen com a “pobresa de temps”, i pot afectar entre el 20% i el 50% de la població, segons el context social i altres factors, com el gènere, la raça o les càrregues familiars.

Un exemple clar el trobem en la mobilitat laboral. A les ciutats, moltes persones de classe treballadora dediquen unes dues hores diàries a desplaçar-se per anar i tornar de la feina, que sovint està situada al centre urbà o en zones allunyades del lloc de residència. Això significa “perdre” fins a un 10% del dia només en trajectes relacionats amb la feina. A més, a Espanya les jornades laborals acaben dues hores més tard que la mitjana europea: el 30% de la població encara treballa a les set del vespre, i moltes persones arriben a casa a les nou. Aquestes desigualtats encara són més acusades en el cas de les dones: un 30% de les que tenen fills o filles pateixen pobresa de temps, davant d’un 20% dels homes, situació que deriva en dificultats per dormir i descansar i en problemes de salut i productivitat.

La bona notícia és que, sobretot després de la pandèmia, ha començat a emergir una nova cultura laboral. Els departaments de recursos humans detecten que la conciliació entre vida personal i professional és cada cop més important en les negociacions laborals. I no només ho demanen els més joves: la generació Z valora la flexibilitat horària fins i tot per damunt del salari, i està disposada a canviar de feina si no troba prou llibertat per gestionar-se el temps.

El malestar actual té arrels en un model antiquat, el famós triangle de les vuit hores: vuit hores de feina, vuit de descans i vuit de lleure. Aquest esquema ignora activitats essencials com les cures o els desplaçaments, i genera estrès i sensació de manca de temps, sobretot entre les dones.

El temps és un recurs essencial per a la qualitat de vida, i no és casualitat que moltes reformes socials històriques hagin tingut la gestió d’aquest recurs com a eix central. La pandèmia ha accelerat la necessitat de repensar com l’organitzem i com reduïm les desigualtats en la seva distribució. Per això, la capacitat de disposar de temps i organitzar-lo de manera lliure i equilibrada s’ha convertit en una demanda emergent, que avui es concreta en la reivindicació del dret al temps com a dret universal.

Barcelona, pionera

Assumir aquest repte, complex però fonamental, requereix una aposta d’Estat, i de noves estructures i estratègies innovadores. Tal com recull la Declaració de Barcelona en Polítiques de Temps, les ciutats hi tenen un paper clau. Barcelona en va ser pionera a Espanya, en crear, el 2003, una regidoria de polítiques del temps i, gràcies a la feina feta, s’ha convertit en un referent europeu. Això va conduir al seu reconeixement com a Capital Mundial de les Polítiques del Temps el 2022.

Malgrat els avenços, el malestar horari creix, i combatre’l ha de figurar com a prioritat a l’agenda política i social de la ciutat. Prioritzar les polítiques del temps permet millorar la salut física i mental, reduir les desigualtats de gènere i socials, afavorir el benestar i la sostenibilitat amb urbanismes de proximitat, i fer les ciutats més competitives i atractives. A més, aquestes polítiques solen ser més econòmiques d’implementar que moltes altres mesures tradicionals, i aquest aspecte és clau en temps d’incertesa econòmica. En definitiva, reconèixer el dret al temps com un dret universal és imprescindible per construir ciutats més justes, saludables i habitables per a tothom. Les ciutats hi tenen un paper central.

Malgrat que ja van néixer fa més de 40 anys, les polítiques del temps són vistes ara com un element d’innovació clau per al futur de les ciutats, com ha reconegut la conferència d’innovació de les Nacions Unides aquest 2025. La seva naturalesa transversal les converteix en una eina per millorar la vida quotidiana i fomentar metodologies participatives que incloguin tots els agents interessats, des d’empreses fins a associacions cíviques. Algunes polítiques ja en marxa, com la millora de la conciliació laboral, personal i familiar; el disseny de serveis de proximitat, i la revalorització del treball de cures no remunerat, condueixen a aquesta transformació.

A partir de la pandèmia, les ciutats han guanyat protagonisme com a espais clau per repensar i reorganitzar els usos del temps. Aquesta centralitat es deu, en gran part, a la seva proximitat a la ciutadania i la realitat quotidiana dels diversos barris i col·lectius; a la capacitat d’integrar àmbits diferents (educació, comerç, mobilitat, cultura…) i, per tant, generar solucions coordinades, i al seu impuls per crear espais de diàleg i pactes entre agents socials, empreses i ciutadania. A més, les ciutats són espais privilegiats on es poden desenvolupar laboratoris d’innovació social, com ho són els pactes del temps, l’adaptació dels horaris escolars, els models de ciutats dels 15 minuts o la flexibilització d’horaris.

En l’actual conjuntura, trobem quatre grans factors molt favorables perquè les ciutats capdavanteres prioritzin en la seva agenda política el dret al temps i la racionalització horària. El primer és el fet que les polítiques del temps donen solució a un malestar horari social majoritari, que afecta especialment les classes en edat reproductiva. En segon lloc, la reactivació del debat sobre la reducció de la jornada laboral i una organització dels usos del temps més equilibrada i racional, a partir d’una proposta del Govern enviada al Congrés dels Diputats, que ràpidament s’ha estès a tota la ciutadania. Un altre factor és el desenvolupament de la intel·ligència artificial, que permetrà rebaixar el temps que dediquem a treballar, i que obre la necessitat de reflexionar sobre com gestionar aquest temps alliberat de manera saludable i justa. I, finalment, el fet de disposar de més dades estadístiques i comparatives sobre organització del temps per poder dissenyar polítiques més efectives.

Combatre el malestar horari

A partir de tot el que s’ha exposat, apareixen els elements essencials de les polítiques transversals destinades a combatre el malestar horari. En primer lloc, cal prioritzar el dret al temps en l’agenda política. Les ciutats més innovadores ja han incorporat la figura del time chief office (regidor/a o comissari/ària del temps), que vetlla per una aplicació transversal de les polítiques del temps dins la ciutat, amb connexió directa amb alcaldia i pressupost propi.

En segon lloc, és necessari tenir un pla transversal local de l’organització del temps. Seguint els passos del Pacte per la Reforma Horària establert a tots els departaments de la Generalitat de Catalunya, cada ajuntament ha de tenir ara un Pla Local de l’Organització del Temps (PLOT), tot seguint la metodologia innovadora publicada per la Diputació de Barcelona (2024). Aquest pla defineix quin model de temps volem tenir a la nostra ciutat i prioritza uns objectius clau per aconseguir-ho (per exemple, la reducció de l’hora punta i dels desplaçaments).

Un altre element essencial és convertir la nostra ciutat en una cronocity, és a dir, una ciutat que adapta el seu funcionament als ritmes naturals i interns del cos humà i del planeta, a partir del dret al temps biològic. Per fer-ho possible, cal garantir que les ciutats tinguin molta llum durant el dia i poca a la nit. També s’ha de regular l’ús de pantalles i repensar el funcionament de les escoles, hospitals i espais laborals, entre d’altres.

Als hospitals, això vol dir apagar els llums a la nit, regular els torns i tenir en compte com els tractaments varien al llarg del dia, amb l’objectiu d’afavorir una recuperació més ràpida dels pacients. A les escoles, implica repensar la il·luminació i els horaris, tenint present, per exemple, que els adolescents tenen una cronobiologia més nocturna i que els perjudica començar massa d'hora, sense activitat física ni exposició a la llum natural. Al món laboral, significa actuar sobre la il·luminació, els horaris i els torns, i organitzar-los de manera racional per reduir la fatiga i millorar el benestar.

També cal impulsar una campanya de sensibilització basada en dades. Sense dades, no es pot saber la dimensió real del problema ni desplegar polítiques eficaces. Després de més d’onze anys, aquest 2025 tornarem a disposar de dades actualitzades sobre els usos del temps a Catalunya. És, per tant, un moment clau perquè els ajuntaments promoguin campanyes ciutadanes i ajudin a conscienciar sobre la importància d’uns usos del temps que afavoreixin el benestar social.

I, finalment, cal establir aliances tant en l’àmbit local com en l’internacional. Com que es tracta d’un tema innovador en l’agenda política, per implementar les polítiques del temps cal bastir complicitats amb la ciutadania i amb el teixit social i productiu de les ciutats —com són els membres del Pacte del Temps de Barcelona i de la Xarxa NUST—, però també internacionalment, aprenent i intercanviant idees i cooperant per consolidar el dret al temps a tot el món —com es fa a través de la Xarxa de Governs Locals i Regionals del Temps—, amb ciutats com Milà, Estrasburg, Londres, París, Buenos Aires i Bogotà.