Barcelona Metropolis

Una de les coses que més ha canviat en poc temps és la brutal acceleració de les nostres vides. Aquest és un viatge que va començar quan la tecnologia de la mobilitat va comprimir l’espai i que culmina ara, quan la tecnologia de la comunicació permet comprimir també el temps. Primer es va imposar la cultura productiva del just in time, en la qual tot ha de funcionar com un rellotge perquè tots els elements depenem entre ells. I ara arribem al paroxisme amb les finances del nanosegon, de les quals es deriva una gran dificultat per controlar variables decisives de l’economia i una tendència general a la inestabilitat.

Aquesta acceleració té conseqüències en tots els ordres de la vida. Ens proporciona progrés i benestar material, però ens treu qualitat de vida i, sovint, ve acompanyada de dosis d’ansietat considerables. Una de les dimensions profundes del malestar social que avui aflora té a veure, justament, amb la pobresa de temps. Cada cop tenim més dificultats per seguir el ritme que ens imposen o que ens autoimposem. Se’ns demana que ho controlem tot, però no som capaços de controlar els temps de les nostres vides. Per això han sorgit iniciatives col·lectives com el moviment slow i actituds de resistència personal orientades a defensar-se de la pressió ambiental i a protegir la salut.

Però l’acceleració té també una altra dimensió inquietant: la que afecta els temps de la política. És la creixent dessincronització entre la dinàmica econòmica, marcada pels ritmes frenètics dels mercats financers, i la dimensió política, que cada cop té més dificultats per controlar els esdeveniments. La democràcia requereix temps per deliberar i temps per decidir amb coneixement. En l’anomenat acceleracionisme obscur, alguns gurus de les grans tecnològiques rebutgen la regulació pública amb l’argument que és un obstacle per a l’eficiència econòmica. Quan es comença a dir que la política és un obstacle per a l’economia, la democràcia està en perill.

Així és com la gestió del temps ha esdevingut un dels grans reptes del present, tant a escala individual com col·lectiva. El temps de les cures, el temps de l’oci, el temps productiu i el temps de la política. Sobre tots ells tenim molt a reflexionar i a canviar. I, sobre tots ells, la ciutat hi té molt a fer.