Barcelona Metropolis

Han passat cinquanta anys de la mort de Franco i, paradoxalment, el franquisme torna a estar de moda, i circula per les xarxes socials que comparteix una part creixent de la joventut. No és a través de llibres d’història, sinó disfressat d’acudit, de mem, de vídeo viral. S’insinua a TikTok, es reafirma a YouTube, s’insereix en les bromes dels streamers i es consolida com a marc de comprensió de la realitat.

L’èxit del discurs que promou una visió positiva del franquisme no rau tant en el contingut com en el format, el to i la capacitat de connectar emocionalment amb un públic que no ha viscut la dictadura i sovint ignora què significà. El fenomen és fruit de la convergència de diversos factors, notablement, de tres: la crisi dels sabers tradicionals, la revolució social i comunicativa propiciada per les noves tecnologies digitals —en especial, les xarxes socials—, i el particular perfil psicològic i sociopolític d’adolescents i joves primerencs.

La crisi dels llocs tradicionals d’enunciació pública —la càtedra, la tribuna política o la premsa tradicional— s’arrossega des de la irrupció de l’anomenada “postmodernitat”, als anys noranta. La major part del nostre coneixement és tributari del que la ciència, o altres instàncies legitimades, diu. Hi ha pocs experts i ho són d’una determinada àrea de coneixement, així que confiem la nostra salut, els nostres diners o la previsió de l’oratge que farà demà a mans expertes. Però ara, amb el descrèdit dels oracles tradicionals, el coneixement ha esdevingut una qüestió estadística: hom tendeix a confiar en l’opinió general dipositada en forma de valoracions a càrrec d’usuaris que no són experts, precisament perquè no són experts, sinó gent implicada emocionalment —com nosaltres— en la matèria en disputa. Si això s’esdevé amb qüestions pròpies de les ciències “naturals” —pensem en el canvi climàtic—, la cosa s’accentua en el cas de les ciències socials o les humanitats, com la història. Si és possible descreure l’evidència científica de l’escalfament global, encara es discreparà més sobre la valoració política o moral, més subjectiva, d’un període històric com la dictadura de Franco.

És sabut, d’altra banda, que a l’adolescència i primera joventut l’individu, que ve d’una infantesa on depèn completament del socors d’altri, comença a afirmar i afermar una personalitat pròpia, la major part de les vegades contra tot el que defensen aquells dels qui fins fa ben poc depenia. També és notòria la pressió de grup que pateix, conscientment o no, l’individu que vol independitzar-se dels progenitors, i alhora, ser reconegut pels seus iguals. Finalment, és més que evident l’impacte de les noves tecnologies sobre aquest grup etari, que viu immers en l’ecosistema digital.

L’eficàcia del llenguatge digital. El discurs revisionista no ve en forma d’assaig, sinó en vídeos de trenta segons, en frases paròdiques, en un Twitch entre bromes, en una publicació compartida mil vegades que sempre suggereix, sense afirmar mai. Aquest format desarma qualsevol intent de resposta argumentada. L’èxit rau en la immediatesa, en el sarcasme que permet dir-ho tot sense compromís, mentre els docents i els defensors de la democràcia es queden al defora.

La captura de la rebel·lia. Al seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, Pablo Stefanoni analitza com l’extrema dreta ha ocupat l’espai contracultural. Davant d’una democràcia entesa com a burocràtica i excessivament moralitzadora, el discurs reaccionari es presenta com a transgressor i irreverent: una ganga per al jovent. A les xarxes, l’autoritarisme no es mostra gris i opressor, sinó atractiu i antisistema. Això apel·la directament a joves frustrats per la precarietat, la manca d’habitatge o un feminisme “exacerbat” i instil·la la idea que la democràcia ja no és emancipació, sinó decadència.

La constel·lació revisionista: TikTok com a altaveu extremista

Aquesta nova ecologia comunicativa ha estat hàbilment explotada per l’extrema dreta. Una constel·lació de youtubers, influencers i creadors de contingut s’han erigit en els principals portaveus d’un discurs antisistema que presenta el passat dictatorial com a plausible “solució” als problemes que la democràcia no resol. Parlem d’una munió de nous gatekeepers o prescriptors que barregen conceptes amb estil cool, adaptat al llenguatge adolescent: negacionisme climàtic, antifeminisme, xenofòbia i exaltació d’un poder fort. Ho fan a través de formats breus i digeribles: mems, reptes virals o vídeos de TikTok de tres minuts que trivialitzen el franquisme i el presenten com una època de “reconstrucció, progrés i reconciliació”, segons paraules pronunciades el 2024 pel diputat de VOX a les Corts espanyoles Manuel Mariscal.[2] Tot això permet, amb una facilitat sorprenent, desmuntar hores de classes d’història o evidències testimonials.

Aquesta constel·lació opera amb impunitat. Plataformes com X, TikTok o YouTube permeten la viralització de fake news, discursos d’odi o missatges revisionistes. Després de la victòria de Trump, a més, les xarxes han esdevingut terrenys desregulats on el poder de figures com Musk o Zuckerberg s’exerceix amb impunitat. A la seva presa de possessió, Trump va reunir aquests magnats en un moment políticament simbòlic: la ultradreta mundial entengué que, en aquest escenari, qui domina les plataformes domina el relat.

Les dades són contundents. Segons la European Youth Survey (2023), un de cada tres joves europeus consideraria acceptable viure sota una dictadura “si resol problemes”. A Espanya, aquest percentatge ha passat del 13 al 26% en només deu anys. I a Catalunya, segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del 2024, un 18% dels joves d’entre 18 i 29 anys mostrarien predisposició a acceptar un règim autoritari si resolgués problemes socials o econòmics. Entre els homes joves, la xifra s’enfila fins al 21%, davant del 15% de les dones.

Estem, doncs, davant d’una “generació neoautoritària 2.0”? El perill més gran no és que alguns lloïn Franco, sinó que col·lectivament s’imposi un marc mental que associa autoritat amb solució i democràcia amb caos. Si aquest marc es consolida, les decisions polítiques futures dependran d’aquesta estructura emocional. No caldrà imposar una dictadura: serà desitjada. L’extrema dreta ha demostrat que el feixisme no arriba vestit amb botes ni uniformes, sinó amb likes, streams i pòdcasts. S’expressa en forma de rebel·lia disfressada d’ironia, d’antipolítica que sedueix amb propostes falsament transgressores: desmantellar l’estat del benestar, acabar amb l’educació pública, abolir impostos, negar el canvi climàtic o pensar que “la igualtat de gènere ha anat massa lluny”.

La generació neoautoritària 2.0 no vol escoltar sermons, perquè no vol que li imposin res. Busca respostes senzilles a problemes complexos. I la ultradreta les hi ofereix. Fa broma amb la dictadura, banalitza el feixisme, idealitza el passat i demonitza el present. A més a més, mentrestant, la democràcia no sap com respondre-hi. És urgent ser conscients del poder d’aquests relats, perquè no afavoreixen precisament el debat d’idees, sinó els líders populistes i els partits d’extrema dreta que hi troben un canal directe de comunicació, sense mediacions. A través de missatges que prioritzen l’impacte emocional sobre l’evidència científica o els arguments racionals, aconsegueixen una eficàcia comunicativa cada vegada més alta. En aquest nou escenari, el discurs democràtic no pot confiar només en la seva legitimitat històrica: ha d’entrar també en la batalla per l’imaginari social. No cal només combatre la desinformació, sinó també construir un relat alternatiu que sedueixi, que interpel·li, que connecti amb els joves. Que sigui capaç de dir, en el llenguatge d’un vídeo breu o d’un mem, per què paga la pena la democràcia. Perquè no és el passat, el que vol esborrar l’extrema dreta: és el futur, el que vol reescriure.

Referències bibliogràfiques

Lakoff, G. No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític. Viena Edicions, 2008.

Moreno, J. El hombre transparente. Cómo el “mundo real” acabó convertido en big data. Akal, col·lecció “Pensamiento critico”, 2022.

Stefanoni, P. ¿La rebeldía se volvió de derechas? Cómo el antiprogresismo y la anticorrección política están construyendo un nuevo sentido común (y por qué la izquierda está perdiendo la iniciativa). Siglo XXI Editores, 2021.