“Rememorar és un acte de pèrdua, de fer dol”

Marta Marín-Dòmine

Retrat de Marta Marín-Dòmine © Albert Armengol

Som d’on naixem, d’on vivim o d’on eren els nostres avantpassats? Aquestes preguntes són la matèria amb què Marta Marín-Dòmine ha escrit Fugir era el més bell que teníem, a mig camí entre l’assaig i l’autoficció confessional. L’autora mira d’explicar-se la seva trajectòria vital en contraposició a la dels seus avis i, sobretot, a la del seu pare. 

Amb un respecte finíssim pels fets històrics testimoniats i pels buits incessants de la memòria, Marín-Dòmine es demana com les trajectòries dels avantpassats, marcades per la guerra, el dolor i la incertesa, menen encara la seva vida. I es demana fins a quin punt marxar del lloc on has nascut és viatge, exili o fugida. Si no és un acte reflex de repetició històrica, inacabable i compartit, terriblement humà.

Asseguda al bar del CCCB, vestida de negre, Marta Marín-Dòmine em rep amb un somriure elegant, d'angora i de saviesa. És el somriure de Marta Marín-Dòmine, que em fa un gest amb la mà. Avui. Ara és a Barcelona, perquè hi està passant un any sabàtic. Però des de fa gairebé vint anys s’està a Toronto, on és professora d’estudis de la memòria a la Universitat d’Ontario i on dirigeix el Centre for Memory and Testimony Studies. També ha viscut a París, i ha viatjat sempre ençà i enllà del món.

Vas néixer a Barcelona, però has fet estades a París i ara vius a Toronto. D’on ets, realment?

Solc respondre sempre amb el lloc d’origen: Barcelona. I abans de dir que soc de Catalunya, dic que soc de Barcelona. Dir “soc de Barcelona” et posa al món. De fet, a Barcelona hi ha un disseny propi, que per al món és conegut i potser no en som conscients. Hi ha una manera de muntar, de posar llums, una posada en escena molt pròpia i que m’hi fa sentir molt identificada.

Barcelonina, doncs...

El que passa és que soc una mica del Canadà, també. I sembla un clixé, però crec que amb els anys et vas impregnant del lloc on ets. Hi ha coses d’aquí que em comencen a sobtar. De vegades, estem una mica encarcarats, tot i que sembli que l’ambient anglosaxó hauria de ser-ho més... Hi tinc una relació afectiva fortíssima, amb Barcelona, i em permeto fer-li crítiques fortes, és clar. També és veritat que amb el temps m’he anat sentint menys de casa. Ser a fora em fa perdre un cert ritme del desenvolupament de les coses. Jo soc una mica dura amb mi mateixa. Per exemple: crec que no hauríem de votar els que no vivim aquí. Al Canadà, quan t’estàs cinc anys fora, no pots votar. Fins a quin punt puc jo decidir, avui, a Barcelona? Quin dret et dona el fet d’haver nascut a un lloc? No és un dret exagerat?

A Fugir era el més bell que teníem parles de com veies els estrangers quan eres petita, a la platja, de vacances. Com es veu Barcelona des de l’estranger?

Et parlo només des de dues ciutats grans, París i Barcelona. Dins de les ciutats occidentals, Barcelona té molt bona imatge: cosmopolita, moderna, acollidora. A París no m’hi he trobat, però a Toronto em diuen: “Què hi fas aquí?”. Els canadencs em diuen que, en comparació amb Barcelona, he anat a perdre. I en certes coses és cert. Però de vegades penso que Barcelona és una ciutat molt dura, també, i no sé si m’hi acomodaria fàcilment. Als barcelonins ens falta un punt de relaxament, de ser més propers a la gent. De vegades, al metro, somric a la gent. Potser em tornen el somriure, però és forçat. A Toronto hi ha més contacte humà. Quan el meu pare em va dir un dia que l’havien robat a Barcelona, em va fer molt de mal. El meu pare, la meva família, van viure al Clot, i el que ells explicaven, la vida dels ateneus, la vida cultural, ja no hi és. I resulta sorprenent, fins i tot impactant, que hagi desaparegut ras i curt. La sensació ideològica que els van robar a Barcelona m'impacta.

Com veus la situació política catalana actual? Se n’ha parlat, a Toronto?

Se’n parla, però molt en la distància. Com que hi ha gent que venim de tot arreu, no deixa de ser un lloc més del món on hi passen coses. Tot i això, la gent de la universitat em fa preguntes, i de vegades no s’entén. Pensa que estic en un lloc on la independència s’ha viscut d’una manera molt diferent...

El llibre és una amalgama de veus. Hi trobem la veu de la filla, que parla al pare desaparegut. Una veu que alhora va suposant allò que devien pensar els avis i altres familiars al llarg dels vaivens personals i històrics. També hi trobem fragments del diari patern i, entremig, reflexions pròpies sobre l’herència de la memòria... Proposes l’observació d’una cosa des de molts angles.

Sí, sovint pensem que, parlant, podem arribar al passat, però al passat només s’hi arriba amb intuïcions; fins i tot la persona que l’ha viscut no hi arriba del tot mai més. I això, en aquest llibre, es fa palès. Soc professora d’estudis de la memòria i la meva intenció ha estat fer una mena de recol·lecció de les diferents maneres que tenim d’emmagatzemar la memòria. Una manera que no és lineal. L’estructura està molt pensada.

I què vol dir “emmagatzemar la memòria”?

Rememorar. I rememorar també és un acte de pèrdua, de fer el dol. En certa manera, aquest llibre també és una recerca de pau interior, de no fugir de res del passat.

Ha estat un procés llarg, doncs...

He estat bastants anys escrivint-lo, però intensament tres anys i mig. M’han concedit ajudes per poder fer-ho i he estat al Centre d’Art i Natura de Farrera o a la Faber Residency d’Olot. L’any 2016 va morir el meu pare; abans que morís, vaig donar-li el manuscrit, i després vaig trobar-hi una nota a dintre: “He llegit fins a la pàgina 30.” En part penso que és millor que no l’hagi llegit tot, perquè és una cosa meva, tot i el seu protagonisme. Vaig haver d’aturar l’escriptura durant un any per la seva mort, però també a causa d’un motiu psicoanalític. Necessitava apartar-me de la història. Em pertany una herència, però no una experiència.

En una ocasió et vaig sentir dir: “Constantment diem sempre les mateixes coses sobre la memòria, ja és hora que ens despullem una mica”. Has volgut fer això en el teu llibre?

Em sembla que anem als esdeveniments del passat més proper amb uns paràmetres fixos: els vençuts, els vencedors... Ens hi apropem sense matisos, i no és el mateix ser anarquista que republicà d’esquerres: són coses diferents. Em sembla que continuem fent les mateixes limitacions. Persones com Javier Cercas, per exemple, s’han atrevit a parlar del passat franquista de la seva família, però això no passa sovint. Fills i filles, nets i netes, no hem parlat gaire en tercera persona.

Sovint, la memòria de guerra compartida es fa servir com a material polític, perfectament magrejable. Creus que distorsiona el passat?

No crec que sigui lícit, hem de posar en qüestió aquest costum d’explicar el passat segons el present. El present és conseqüència del passat. Hem de fer sempre un esforç per anar endarrere. Fins i tot en les percepcions. La gent abans no feia la mateixa olor que fem avui, per exemple. Són esforços que s'afegeixen a la concepció dels fets. La història tampoc no és lineal. Per tant, no crec que estigui bé. Demanaria una reflexió més profunda pel que fa a la relació amb el passat. Per exemple, aquest llibre també va de l’exili anarquista del 29, i no se’n parla mai, d’aquest exili! On ha anat a parar? Em fa pensar que és molt difícil de recuperar la història de l’anarquisme. És massa revolucionària, qüestiona moltes coses, és una utopia que veig que no està en circulació.

En algun moment parles de “la memòria de la pell”. D’on prové aquest terme?

Aquest és un terme que dec a Charlotte Delbo, detinguda i supervivent d’Auschwitz, que parla d’aquesta memòria sensible, de les coses petites, que desapareix quan el testimoni mor. Jorge Semprún ho va dir: “Què passarà quan desaparegui la darrera persona que recorda l’olor de carn cremada?”.

Un conegut estranger em va dir: “Es nota que a Catalunya heu patit una guerra: perquè feu això de sucar el pa amb tomàquet per aprofitar-lo”. Creus que tenim tics, costums, col·lectius o individuals, que provenen de l'herència de la guerra?

I tant! L’obsessió pel menjar, per no refredar-nos, que tenien els nostres avis amb nosaltres els ve, segur, del seu propi patiment com a nens de la guerra. I això ho hem heretat i projectat en les noves generacions. Això vol dir que alguna cosa circula, de la dictadura, segur. O, com és que ens preparem tan a l'avançada, quan ve la nostra estació de metro? A la majoria de ciutats la gent s'aixeca quan el tren ja s'ha aturat. Hi ha una exageració que no és normal, en aquesta precipitació. Potser m'equivoco. A Europa gairebé totes les generacions des de fa segles estan i han estat afectades per guerres, de manera que la pregunta, que s’emmarca a Catalunya, depassa també l’àmbit català. Europa és un continent de guerres; hi ha molt poques generacions que no n’hagin experimentat una.

En la teva escriptura no fas condemnes rotundes, ni sentències sobre com s’hauria de tractar la memòria col·lectiva. Observes i poses de manifest l’abisme entre allò que se’ns mostra en un museu, tenyit d’una certa nostàlgia, amb el que realment és viure una guerra.

Simplement faig observacions, és cert. És l’únic que puc fer. Però sí que m’agradaria veure una vessant més àmplia del tractament de les guerres, o de la memòria, que no fos tan mítica, que fos més real. De fet, tendim a pensar que en una guerra la gent s’està tota l’estona plorant; però la gent també riu, en una guerra. I potser riu d'una manera més desesperada que no quan assumim que la mort ens queda lluny. M’agradaria que fóssim capaços de mostrar i de veure el poliedre de l’experiència humana en una situació com aquesta.

Constates alguna diferència rellevant entre els museus d’història catalans i els d’altres països? Ens manca o ens sobra res?

Crec que tots els museus van una mica pel mateix camí. Els artistes, en canvi, sí que indaguen més. Van més al fons de la qüestió i pels marges. Ens parlen sense embuts de com veiem les guerres, els genocidis... I en aquest sentit he de dir que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera és prou interessant, perquè no es decanta tant per mostrar l’objecte, sinó l’efecte. És el meu preferit.

Faries alguna recomanació museística barcelonina?

A Barcelona no en tenim cap, de museu de la guerra. Tampoc de la història immediata. Hi ha els búnquers, això sí. Hi ha una exposició, ara, que es diu “Víctimes 1936-1945”, del Memorial Democràtic; però no m’agrada que la gent que ha viscut una guerra sigui tractada de víctima i no pas de protagonista. Jo n’hauria dit “Testimonis”.

Has viscut a Barcelona, a París, a Toronto, sempre cercant una casa. Creus que bona part de la teva trajectòria personal és per fidelitat a la teva família, sempre nòmada?

Sí, sí, tens raó, segur. I també es deu a una fidelitat històrica amb la humanitat. Per poc que t’endinsis en la història, en la literatura, topes amb l’Holocaust, amb el cas armeni o el dels Balcans... I ara estic endinsant-me en la memòria canadenca dels aborígens. Crec que no deixaré mai el tema. També estem treballant amb un col·lega la història de la colonització africana des del punt de vista de Catalunya, la nostra responsabilitat en la colonització. Estem buscant artistes d’origen africà. També estic començant un altre llibre sobre la història de la meva família per part materna. M’he endinsat tant en la part paterna que Maria Bohigas, l’editora, no ha sabut fins ara que la família de la meva mare és francesa!

Retrat de Marta Marín-Dòmine © Albert Armengol © Albert Armengol

La decisió d’envolar-te, de fugir, de viure a l’estranger que vas prendre en una platja quan eres petita, com dius en el llibre, és una voluntat estrictament personal o es pot vincular a una possible marca generacional?

Jo crec que aquest terreny tampoc no està gaire explorat. Però la generació anterior, i la Montserrat Roig ho explica molt bé, coincideix amb l’època dels hippies, quan el món es comença a fer petit. Segur que hi ha, doncs, en la meva trajectòria, una petja generacional. He volgut fer un petit article que es diu “Flors al Pol Nord” perquè escriure en català a l’estranger és com voler que neixin flors al Pol Nord... (riu). En aquest article em demano què hi hem anat a fer, allà, els de la meva generació. Jo hi vaig anar perquè em vaig desviar. Jo al meu pare l’adorava. Però adorar massa el pare es perillós. Així doncs, hi poso el mar pel mig, l’oceà! Sé francès i me’n vaig al Canadà anglòfon, havia de fer filologia francesa i em dedico a fer filologia anglesa... Faig, doncs, un esforç per separar-me’n. I és només quan me’n separo, anant a l’altra punta del món, que puc llegir les memòries escrites pel meu pare, que més tard introduiré al llibre fragmentàriament.

“A mi m’hauria agradat protegir-te del dolor del passat”, dius al teu pare. El teu llibre és un homenatge, una recerca de justícia?

És un homenatge al meu pare, sí. Però en aquest llibre he intentat fer, també, un gran homenatge als cossos que mai no arriben a caure. I he pretès que la meva escriptura els reculli. Tenia molt en ment la fotografia del guerriller de Capa, que va quedar suspès en la caiguda per sempre, que per a nosaltres mai no va arribar a caure... Al principi el llibre es titulava No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat, i em referia ben bé a això.

Hi ha un tema del qual no parles: la mala consciència. N’has tingut, per allunyar-te dels teus familiars?

Sí, segur, he tingut mala consciència. Estic contenta del plaer de viatjar que he viscut i de la sensació immensa de no pertànyer a res ni a ningú. He fet amics, i això per a mi ha estat una font de llibertat... Però he tingut mala consciència i a mesura que els meus pares s’anaven fent grans i emmalaltint, més.

Llegint el teu llibre, alguna vegada he tingut una lleugera sensació de pudor, de ficar-me dins la vida d’una altra persona. L’atenuant era el fet que es parlava d’una guerra i d’un exili compartits. Escrius: “Diu que les guerres, totes, són sempre la nostra guerra”. Com definiries el teu llibre, com un assaig, com a autoficció?

He intentat fer una barreja. D’una banda he fet una experiència de despullament. I, de l’altra, he hagut d’aprendre a ser púdica. I ser afectiva alhora, a través d’una frase curta i sincera, que té la intenció d’arribar sense grans floritures. Curiosament hi ha molta gent que no estima gaire l’autoficció... Jo soc una gran amant de l’autoficció francesa. M’agrada aquest gènere perquè crec que combina l’art de mostrar-se i el fet social. L’autor parla d’una cosa molt personal, sí, però és ben conscient que és a causa d’un fet social o polític: els desplaçaments, les marginacions, els esdeveniments històrics. Però l’autor no parteix, per escriure, d’aquest fet social, sinó de la seva experiència. I això és el que fa que autors petits com jo puguem escriure i aconseguir que hi hagi coses compartides.

En la solapa del llibre gairebé no s’hi diu res de tu. Ni quins altres llibres has publicat, ni l’edat... És volgut?

És volgut, sí. Al Canadà no es diu res personal dels autors. Com menys informació, millor. Això és interessant. Ho fan per protegir la discriminació, els prejudicis per ser massa jove o massa gran, per exemple. És trist, però hi ha prejudicis.

Com és que no estem cansats de tants llibres sobre la Guerra Civil?

Jo crec que, en el fons, en sabem molt poc. Hi ha hagut pocs testimonis directes, en part perquè hi havia molta gent analfabeta que no podia deixar un testimoni fidedigne, en part perquè molts van emprendre el camí de l’exili... En definitiva, en sabem poc i els nostres familiars no n’han parlat, fossin del bàndol que fossin, perquè una guerra civil és molt bèstia. El que pesa és la vergonya. Als Balcans hi tinc molts amics i el conflicte encara dura ara. Em fan llàstima. La gent dels Balcans són els que em diuen més sovint que Catalunya deixi de pensar en la independència, que el preu que pagarem serà altíssim. Ells fan aquesta reflexió tan simple: tots vivien molt bé i de cop i volta el veí va esdevenir un enemic.

Em diries un objecte, una paraula i un record que siguin, per a tu, “casa”?

No soc col·leccionista, però com a objecte et diria el rellotge que va comprar el meu avi quan va arribar a Besiers. Com a record, les nits d’estiu de la meva infantesa i la veu de Charles Aznavour. Però tinc dificultats amb la noció de “casa”. Em costa. Si no, potser no hauria escrit aquest llibre.

Temàtiques relacionades