Barcelona Metropolis

Mentre estenc la roba, la Hannah seu al sofà i mira la tele. Quan jo hi soc sempre posa TV3, amb una mena de gest magnànim, i somriu cofoia, com si jo fos una embarassada a qui deixés seure al metro. De debò que em fa molta mandra aquest canal, li dic. Come on, diu ella, amb el seu accent alemany. A més, aquest programa és superadorable.

Li encanta el puto Foraster. Suposo que és el programa ideal, al cap i a la fi: el nivell és prou baix perquè fins i tot ella, que no entén un borrall de català, el pugui seguir. Com quan el paio aquell busca els ancians més pintorescos, els autèntics estrangers del temps, per entrevistar-los. Ella s’ho mira com qui passeja per una reserva indígena, un adorable i exòtic museu, i què coi. Quina altra cosa se suposa que hi hauria de veure. 

El presentador, li dic, és un paio insuportable, no et molesta la seva veu nasal? El trobo molt divertit, diu ella. Mira, diu, mira ara! Quan troba una persona veritablement vella, li pregunta la seva edat. Ella respon: vuitanta-quatre. Ell diu: quants n’heu dit? Ella repeteix: vuitanta-quatre. Llavors ell mira a la càmera i fa una cara molt reconeixible, la seva signature face, segons la Hannah, i repeteix: VUITANTA-QUATRE ANYS!

Com la teva amiga, no?, pregunta la Hannah. Sí. Bé, no. Gairebé. La Margarida. Ara mateix la veig, mentre estenc la roba, prenent el sol al seu balcó, a dos edificis de nosaltres. Fa un sol que espetega les pedres; m’enlluernen els discos que pengen dels fils d’estendre. Hem acabat penjant tota la meva antiga col·lecció de Sopa de Cabra. Emprenya una mica, però és la manera d’evitar que es faci un niu d’empanades argentines al balcó. 

És adorable, diu la Hannah des del sofà, que tingueu aquesta llengua, que us pugueu entendre amb aquesta senyora, com en un codi secret, no? Està prou bé, li dic jo. No sé si em sent sempre. Després fumem plegats. Parlem sobre la imatgeria del futur. A ella la treu de polleguera que el futur camini cap enrere, cap al passat, com un cranc. No la trobes una imatge patètica? Però no és això el que em molesta del futur, a mi. I què, doncs? Que sigui un enemic tan immens, tan invencible, i que no ens uneixi. Que ens faci trair-nos, que ens esperoni amb la por, penso. No ho sé, li dic. Però que camini enrere com un cranc tant me fa.

Generalment, la mare arrufa la veu quan li parlo de les meves parelles. Quants anys té? I a què es dedica? La preocupa que siguin joves. A mi, també. Espero que entenguis que una relació amb una noia jove no és el camí, diu sempre. És clar. Ho entenc. A més, petitona i prima. Quantes empanades argentines és capaç d’engolir, en un àpat? Dues? Espero que vegis que no és el camí.

De ric no me’n faré, però tinc un pla per guanyar una mica més de diners, potser per poder contribuir a l’economia familiar. Escriuré en castellà. No encara. Quan em faci un nom. És el que fa més sentit, no? És l’únic que té futur. Ella ho entén. No sé si ho acaba de sentir tot, però ho entén. N’estic segur. 

No sempre m’hi quedo a dormir, amb la Margarida. És millor prendre’s aquestes coses amb calma. No es tracta de córrer, encara no he d’anar-me’n, el nou llogater entra el mes vinent. Ella està molt sola, i sempre m’acull somrient, però penso que a les relacions no s’ha de forçar. Hi ha penya que realment s’imposa als altres, i a mi em sembla frívol. La gent té molta cara.

A la nit, al pis, la Hannah parla de la seva estranya condició racial. Ella és molt blanca, però es veu que el seu cognom, no. Hi ha un negre en la seva ascendència, si et poses a tirar amunt. Per als alemanys mai seré alemanya, diu. Odiem junts les grans nacions europees i els seus ideals ètnics protofeixistes. Em surt la vena política. Li intento explicar l’autoodi dels meus pares, el fet que no llegeixen en català perquè no els sembla un idioma seriós. Penso que ella ho podrà entendre. Em diu: aquestes trifulgues entre blancs sempre em semblen petits family feuds. Renyines familiars, diu. Llavors jo em poso una mica pesat. Li parlo de quaranta anys de dictadura feixista, de llengua prohibida, de morts a les cunetes, etc. L’odi ètnic, i no racial, ha mort força gent a Europa en els últims anys, com per considerar-lo “renyines familiars”. Li dic “I don’t wish to elevate my cause to the magnitude of yours, but that doesn’t mean it cannot be serious”. Li dic que considerar que els blancs no són susceptibles d’odi ètnic és com assumir que els homes no poden patir violència domèstica: segurament és una bona heurística, però et perds molts casos interessants.