Barcelona Metropolis

Dir-ne oficina seria enganyós, per més que, com totes les altres oficines, la d’Isabel Coixet també és un local moblat com qualsevol espai laboral, encara que amb més color del que és habitual. Tot i això, en entrar en aquest baix de Gràcia, hom sent que ha accedit a un univers amb regles diferents de les que regeixen ambients de treball convencionals: el temps no sembla que estigui sotmès a la rigidesa d’una jornada estructurada; les dones que desenvolupen una activitat aquí no evidencien vincles jeràrquics o un organigrama particular; a dins de la nevera de la cuina hi ha ampolles de xampany a punt per ser destapades en qualsevol moment. Més que una oficina, sembla la caserna general d’una comunitat unida per inquietuds creatives.

Isabel Coixet ens porta a un pati ple de plantes per fer l’entrevista, al voltant d’una petita taula rodona que sembla germana de les que hi ha a la terrassa de la cocteleria Belvedere. Va vestida de negre discret i no porta maquillatge, però les ulleres li afegeixen una nota alegre d’excentricitat, ja que tenen una alambinada muntura daurada que homenatja la geometria que vam aprendre a l’escola: les lents estan inserides en dos cercles perfectes, units per la llarga hipotenusa d’un triangle, el vèrtex del qual li corona una cella i trenca així la simetria del rostre. Sobre les ulleres hi passa un serrell curt i perfectament horitzontal que confereix un aire juvenil a aquesta cineasta d’edat completament indesxifrable. Ningú no es creuria que acaba de fer els anys en què la gent que no estima la seva feina es jubila.

Coixet observa com desempaquem les càmeres i la gravadora amb una mirada que manté un difícil equilibri entre desafiament i amabilitat. Mentre repasso els apunts amb les preguntes que li vull fer, aprofita per criticar amb malícia el meu darrer llibre.

No t’ho prenguis seriosament. Faig broma… Només espero que al teu últim llibre no hagis fet una cosa gaire machirula i plena de tòpics. I, si ho has fet, doncs tu mateix. Ja me’l llegiré.

Bé, doncs aquí treballo…, aquí penso els projectes, perquè fa una bona temporada que rodo fora. Vaig acabar una sèrie a París i després em va sortir una pel·lícula a Roma. De fet, a la nevera hi tinc un vitello tonnato i una burrata amb tòfona que he portat d’allà i ens ho hem de menjar. També tinc un pernil molt bo; ho podem portar tot i obro un xampany. Què et sembla?

A veure, la primera seria en blanc i negre i soc una nena. És al final de la Rambla, on hi ha Colom. És el dia de la palma i estic amb el meu pare i porto una palma. I ens feien una foto, una persona que hi havia allà que feia fotos d’aquelles.
La segona seria a la Barceloneta, en un lloc que es deia el Salmonete, el dia abans que tiressin a terra tots els restaurants que hi havia i que transformessin l’espai. Em recordo que hi vaig anar, amb els companys amb qui treballava llavors en una agència de publicitat, abans de dedicar-me al cine. En aquella època ens hi solíem quedar des de les dues del migdia fins a les tres de la matinada i aquell dia, que era l’últim per a aquells locals, ens hi vam estar tota la nit, fins que van arribar les màquines que ho havien d’enderrocar tot. No hi érem per fer cap seguda ni res, però recordo haver menjat quantitats considerables de paella i haver begut totes les ampolles de vi blanc fins que tot es va acabar i vam sentir arribar les màquines. Aquell dia vam veure com s’acabava una època…
L’última postal… [La Isabel es passa la mà pels cabells, la seva mirada es perd durant uns segons mentre rebusca a la memòria. Al cap de poc torna a arrencar.] L’última…, doncs un dia que estava asseguda a la font de la plaça de Sant Felip Neri. Va ser la darrera vegada que va nevar a Barcelona, que és una cosa que no sol passar, fa deu o dotze anys. I no sé per què, va començar a nevar i em va agafar per anar a aquesta plaça a veure com nevava.

La primera, a la meva mare, perquè jo crec que ella es deu recordar d’aquell moment. La segona, a una persona que se’n va anar als Estats Units per ser advocat i que es diu Daniel. I la darrera, a la meva amiga Cristina, que, tot i que ha viscut tota la vida a Madrid, té una vinculació molt gran amb Barcelona, no? Saps aquests madrilenys que també estimen Barcelona?

Ahir vaig arribar aquí després de rodar molt de temps fora. Vaig sortir de Barcelona el 15 de juliol de l’any passat i hi vaig tornar ahir. El meu aterratge en aquesta ciutat és una mica estrany, perquè em dic “ah, però aquest lloc l’han canviat”. Aquí davant hi havia un italià que estava molt bé, i ara hi han posat un bar de vins. Ja no hi ha la cambrera que m’agradava en aquell bar. I comprovo, quan aterro, que la ciutat canvia a tota velocitat.
De tota manera, és veritat que jo soc molt Zelig, que he viscut i treballat a tants llocs al món que, encara que Barcelona la porto a dins, crec que, si soc sincera, el que en queda, d’aquesta ciutat, ho porto sobretot a través de la mirada que en tenen els altres. Soc com el receptacle de tots els records que la gent que ha visitat Barcelona en té. M’expliquen les seves històries i vivències i, al final, a totes aquestes mirades acabes afegint-hi la teva, que és una mirada estranya, però que constitueix el teu record.
En realitat, és molt difícil establir què és una ciutat, per a mi. Jo he nascut en aquest barri. Els meus pares es van casar i van fer el banquet del casament a quinze metres d’on jo visc ara. Per a mi, Barcelona és Gràcia. Hi ha zones de la ciutat que les sento alienes; de vegades surts amb cotxe per l’autopista i passes per tot de zones que per a tu no existeixen, i és com ser en un altre país. De vegades tinc satori passejant: travesso un carrer i recordo un moment agafada de la mà de la meva àvia anant a un bar on ella jugava a cartes, o passar davant del cinema Texas, i em ve al cap un carrusel de totes les pel·lis que hi vaig veure; a Bailèn hi havia el cinema on treballava la meva àvia. Des d’on vaig néixer fins on visc, és una línia completament recta. La puc recórrer en 12 minuts. Per molt viatgera que sigui, al final, tota la vida està continguda en aquesta breu línia de vida. I la ciutat, per a mi, és això tan concret, per més que tot al voltant canviï. Està feta de records.

Doncs és que no ho sé. Al final, la ciutat és el que cadascú sigui capaç de descobrir-hi i experimentar-hi. Jo no soc antiturisme, crec que la gent té dret a anar on vulgui, però m’agradaria que els que venen obrissin una mica més els ulls, que busquessin també un altre tipus de gastronomia, que busquessin un altre tipus d’experiències i, sobretot, prou d’auriculars, si us plau, prou d’anar sempre al darrere d’algú que t’expliqui les coses.

A veure, per començar, en aquest menú hi posaria una sopa de ceba d’un lloc que es diu Glug, que realment és increïble. He de dir que jo tinc una obsessió amb la sopa de ceba, i per a mi aquesta és la sopa. Després continuaríem amb tonyina; donaria carta blanca al restaurant Topik perquè fes el que volgués amb la tonyina. Té uns talls increïbles, com —una paraula estranya— la parpatana. Ah, i les croquetes d’ànec a la pequinesa, les anxoves amb almívar de llet de La Pepita, el brou dashi, el toro, tot…

De postres un braç de gitano amb nata de la Pastisseria Montserrat, a Torrent de l’Olla.

Tinc dos moments d’epifania. Un, que va ser potser als cinc anys, quan se’m va acudir sucar unes olives farcides en Coca-Cola, en un bar que encara hi ha aquí a prop; ara l’han transformat en un bar cubà, però les parets són les parets que jo recordo. Vaig sentir com m’esclatava el cap; a mi la Coca-Cola m’agradava molt, i les olives, també, i aquesta combinació és, encara ara, la meva magdalena de Proust. El segon record és a Lió; va ser en un restaurant al qual em va portar un xicot fotògraf que vaig tenir, que va ser la primera persona que em va portar a restaurants amb estrella en un moment en què jo tenia un menyspreu i una desconfiança envers això de les estrelles. No recordo el nom del lloc, però no se me’n va mai del cap la forma que tenia i com estava emplatat un fondant de xocolata. [Canta com a l’ària de Turandot.] Vincerò!

Jo, també, per cantar, per saber cantar de debò. Vaig anar a classes de cant una època i en sortia saltant, em creia un personatge acabat de sortir d’Els paraigües de Cherbourg. Però, clarament, Déu no m’ha cridat per aquest camí… Tenia una professora al·lucinant, una americana cantant de jazz que se’n va anar a Las Vegas i actua en tuguris per allà. Ella m’agradava molt i ens ho passàvem molt bé. Jo li portava cançons que volia cantar, de l’estil Nina Simone, però t’adones que per cantar com Nina Simone necessites la veu, el sentiment i l’ànima. I a mi no m’arribava d’enlloc.

Fa molt que ho vaig deixar, sí… Pel bé de la humanitat. Encara que no em vaig donar per vençuda del tot; de tant en tant descarrego alguna d’aquestes apps que se suposa que t’ajuden a cantar o que et tunegen la veu. Però, és clar, si et tuneja la veu, ja no ets tu cantant, i això no és divertit.

Jo tinc la sensació que tots aquests rànquings són una farsa. No sé si a la meva edat soc més feliç o no. Jo sempre he estat una muntanya russa i encara ho soc. Quan era petita recordo moments de satori i moments de profunda infelicitat, d’una tristesa que et mors. Ha estat així tota la meva vida, sempre, fins i tot ara. Jo em pensava que ara que soc una senyora gran, més centrada, això s’estabilitzaria, però no ha estat així. Tinc moments de dir “que guai que és estar viva” i, l’endemà, o més aviat al cap de tres minuts, dic: “quin horror”. I no soc bipolar, però soc muntanya russa. Jo crec que les persones que som curioses i ansioses, inquietes i insatisfetes, que portem tot això com una marca, som bastant així. L’altre dia, a Roma, estàvem rodant de nit en un barri, amb setanta cotxes, recreant un embús, i jo pensava: “Això és genial. Jo aquí, manant en tot això, dos mil extres per a mi”. I després, quan vaig tornar a casa i em vaig asseure, em vaig dir: “I tot això, per a què?”. O sigui que així estic.

Quan tenia 40 anys pensava que a 65 seria una iaiona entranyable i que em dedicaria al macramé. I no, treballo més que mai. Tampoc és que ho busqui, però, no ho sé, les coses van arribant i és veritat que em sento afortunada perquè sé que ara puc fer el projecte que vulgui. La cosa és: què vull, realment? Encara no sé ben bé què és el que vull.

El cine és com un cub de Rubik, molt complex, i és veritat que és una autèntica delícia quan tens experiència. Jo crec que és una de les arts en què l’experiència és més important, perquè arribes al set i ja llegeixes la vibració dels actors. Tu saps, veient el panorama d’una ullada, com estan les coses i com utilitzar-les o no en benefici de la història. I això és impossible comunicar-ho a algú que no hi ha passat. Jo moltes vegades ho intento explicar. Per exemple, en aquest rodatge a Roma tenia un conductor albanès que vol ser director. Cada dia li donava lliçons al cotxe, i el paio em demanava cada cosa… I jo li deia: “Tu fixa-t’hi, jugarem a fer veure que tu no saps res de cinema, estigues avui al plató i mira, mira com és la dinàmica, mira quan es decideix el pla, mira les coses que dic als actors o les que no els dic, mira la seqüència que estem fent”. I m’ho va agrair molt; no sé si li va servir de res… És que hi ha moltes coses a les quals has d’estar atenta.

No, l’angoixa que tinc és diferent. Penso que, si ara em moro, com serà el que vingui. I si continuem existint, però ja no podem fer res i només ens avorrim? Això és el que em preocupa, però jo no soc com Pérez-Reverte ni com aquesta gent que té milers de projectes en un calaix. A mi les coses em van sortint una per una. Aquesta pel·lícula que tot just he acabat a Itàlia, fa un any em dius que la faria i no et crec… Va sorgir atzarosament per un productor que va aconseguir els drets d’una novel·la impressionant, m’ho va proposar i, l’endemà, vaig dir: endavant. En canvi, la sèrie que he fet a París abans d’aquesta pel·lícula sí que és una cosa que feia molt de temps que intentava fer, i estic molt contenta d’haver-la fet. És com una pel·lícula autobiogràfica de la vida que m’hauria agradat tenir-hi.

L’últim any de facultat el vaig fer a París, a la Sorbona, i vaig portar una vida de treballar en un hotel netejant, anar a la facultat, i decidir després si anava al cine o menjava, perquè si menjava no en tenia per anar al cine, que per a mi era el més important. En aquella època era supertímida, i jo crec que vaig estar uns nou mesos sense parlar gairebé amb ningú. Amb aquesta sèrie he fet tot el contrari, he escrit la vida que hauria desitjat tenir quan vaig ser allà i estava tan sola. Hi explico la història d’una noia que va a París a dirigir una pel·lícula i que escriu un guió sobre una història d’amor imaginària entre Nick Drake i Françoise Hardy. Té un mentor, que és un gran director interpretat per Tim Robbins, que li fa de coach al guió i que, en realitat, tota l’estona li està dient: “No has de fer aquesta pel·lícula, has de parlar de la teva generació, de les coses que estàs vivint”.

En el meu cas, sí. Absolutament. I també és exorcisme. O sigui, jo ja he fet unes quantes pel·lícules de dones malaltes, i m’adono que ho faig perquè, en elles, mostro com a mi m’agradaria reaccionar quan em donin notícies d’aquestes heavies, no? Jo, en la realitat, estic convençuda que, si em passés alguna cosa com el que els passa als meus personatges, si em diuen que et queden tres setmanes de vida o una cosa així, no reaccionaria com les heroïnes de les meves pel·lícules… I, sí, jo sempre penso que els meus personatges són molt millors que jo, i em sembla bé. Viuen la vida que a mi m’hauria agradat poder viure. L’art et permet fer aquestes coses.

Doncs estar estirada al sofà, mirant al telèfon les notícies del Daily Mail, les més cutres, o sigui, les notícies de l’estil “Ha nascut una llama amb dos caps en una localitat de Devon”

És que la il·lusió és una cosa tan mal·leable… Tu arribes a rodar, i hi ha dies amb molta il·lusió i altres dies coberts amb un núvol negre, que no saps què fer, i t’adones que posar el pilot automàtic quan cal fer una pel·lícula tampoc no et servirà. De sobte són les nou, i a les deu ja hauríem d’haver rodat el primer pla… Aleshores has de poder inventar alguna cosa per tornar-ne a tenir ganes. I jo, per exemple, una de les coses que he fet per mantenir la il·lusió en aquesta darrera pel·lícula és rodar moltes escenes amb una càmera de súper-8, com les que hi havia quan era petita. I, escolta, dona una qualitat estupenda. Hi ha moments de la pel·li que els he fet jo sola amb els actors i aquesta camereta. Amb coses així, sempre aconsegueixo retrobar la il·lusió.