Barcelona Metropolis

La reducció del temps de treball no és només una demanda laboral, és una eina de planificació urbana que hauria d’ocupar un lloc central a qualsevol ciutat que aspiri a liderar el segle XXI. Els resultats d’una prova duta a terme a València són reveladors: menys contaminació, més activitats a l’espai públic i més benestar psicològic.

Era l’any 1781 i William Chapman es trobava a la vora d’un camp enfangat, prop de la riba del riu Tyne. Aquest enginyer s’havia passat dècades treballant en canalitzacions i projectes de drenatge al nord d’Anglaterra, però aquesta seria la seva obra mestra.

—Aquí —va dir, assenyalant el terra amb un dit encallit—. Obrirem el primer pou aquí.

Els seus treballadors van intercanviar mirades d’escepticisme. La zona era coneguda per les seves inundacions, i els intents previs d’extreure el carbó subjacent havien acabat en desastre. Però Chapman tenia un secret que ho canviaria tot: una nova versió d’una bomba que treia aigua des de pous cada cop més profunds i que havia estat refinada per un fabricant d’instruments escocès anomenat James Watt. En només tres anys, la mina produïa un carbó d’una qualitat que Wallsend, com es deia aquell lloc, es va convertir en sinònim del millor combustible que els diners podien comprar.

Els anys següents, el carbó de Wallsend va alimentar els forns de la primera revolució industrial: les foneries de ferro a Sheffield, els telers de Manchester i les locomotores i els vaixells de vapor que connectaven el creixent Imperi britànic. El domini d’Anglaterra es va fer inseparable de les mines del nord.

Des de llavors i fins al segle XX, la prosperitat de les nacions es va edificar sobre els recursos naturals. Qui tenia accés al carbó, al ferro, al cotó, al cautxú, al petroli i al coure dominava la fabricació i el comerç mundials. Els països que tenien accés directe a aquestes matèries primeres —ja fos dins de les seves fronteres o a través de les colònies— tenien un avantatge estratègic definitiu.

La riquesa canvia de font

Però al segle XXI això ja no és així. En l’economia del coneixement, la font de la riquesa ja no són els jaciments materials. El material de què està fet el comerç modern són les idees, les marques, les narracions i les emocions humanes. I el combustible que mou l’economia és la tecnologia, que ens permet amplificar aquestes emocions. Per això els jaciments del segle XXI ja no són els pous de petroli, sinó que són els llocs que produeixen coneixement compartit, creativitat i connexions humanes: són les ciutats.

Les ciutats són molt més que els carrers, els edificis o les xarxes de transport; són comunitats humanes que construeixen, al llarg del temps, un coneixement i una cultura compartits que els permeten organitzar la vida en comú i prendre decisions col·lectives. Per això, cada ciutat funciona amb el seu propi codi: des de la manera com es fa servir el transport públic fins a les normes implícites sobre com saludar o si està bé sostenir la mirada quan ens encreuem amb un desconegut.

L’experiment no només va demostrar que menys hores de feina no impliquen menys dinamisme, sinó el contrari: alliberen temps per a la vida urbana. Més temps per passejar, per consumir cultura, per trobar-se amb els altres, per idear. Més temps perquè la ciutat pensi. València va confirmar el que moltes teories urbanes ja apuntaven: que el temps lliure no és una amenaça a la productivitat d’una ciutat, sinó la seva condició prèvia. I que una ciutat que vulgui prosperar no es pot limitar a construir espais de trobada, sinó que ha d’alliberar temps perquè aquestes trobades es produeixin.

James Watt, l’inventor del motor que va permetre extreure el carbó de les profunditats de Wallsend, va ser un dels grans impulsors de la revolució industrial. El seu nom perdura com a símbol d’una era en què la tecnologia va transformar per sempre la manera com vivim, produïm i ens relacionem amb el món. De la mateixa manera que, a les mines, la innovació va ser decisiva per arribar a recursos abans inaccessibles, avui les ciutats necessiten noves tecnologies socials capaces d’alliberar aquest petroli contemporani que consisteix en el coneixement i la creativitat humana. I, entre aquestes tecnologies, no n’hi ha cap de tan poderosa com el temps. La reducció de la jornada no és només una demanda laboral ni una política de benestar: és una eina de planificació urbana. Hauria d’ocupar un lloc central al repertori de qualsevol ciutat que aspiri a liderar el segle XXI.