Barcelona Metropolis

Mama Dousha, l’alter ego del poblenoví Bruno de Fabriziis, despunta com un dels artistes revelació del panorama musical català actual. Fa un parell d’anys Rikiti va ser el gran hit a les ràdios catalanes i a plataformes com Spotify o Shazam. Acaba d’estrenar nou elapé, La Criolla, i una de les seves cançons, Catalan Society, ja està al capdamunt de les llistes. Vam trobar-nos a la terrassa d’un bar del Poblenou, després d’esquivar el bombardeig de cafès d’especialitat, smash burgers i brunches. Vam parlar de gentrificació, del català, de referents millennials, d’intel·ligència artificial (IA)…, però, sobretot, vam parlar de música. “He fet molta feina per arribar a definir-me a través de la música”, afirma.

Debuto amb el projecte en solitari Mama Dousha el 2019, però abans havia tingut altres projectes musicals. Vaig endinsar-me en el món de la música quan anava a l’institut i, des d’aleshores, no he deixat d’intentar fer carrera musical. El meu projecte artístic va de bracet de la meva persona. És la meva persona bolcada en un projecte artístic, saps?

Així el defineixen, sí. Com a pop urbà. (Somriu.)

No et sabria dir quin estil de música és. És una barreja. Entenc que el més proper al que faig sí que seria el pop, perquè el pop ho engloba un mica tot, i les tornades juguen amb la comercialitat i fan que sigui un gènere fàcil d’escoltar. Rikiti ho va petar una mica per això. Per la tornada enganxosa. (Riu.) Repeteixo quaranta vegades la paraula Rikiti. Però crec, també, que va triomfar per la barreja d’estils, electro i modernitat, que va fer que connectés amb la gent. Les meves cançons no tenen gaire complexitat d’acords, però no deixen de tenir una presència artística. I en el nou àlbum juguem una mica amb aquesta estètica pop i, a la vegada, la trenquem.

Fins ara jo diria que m’estava buscant a mi mateix, estava buscant la meva estètica. O sigui, qui soc jo com a artista, què puc oferir, com faig cançons, com escric. Però també qui soc. Saps? He fet molta feina per arribar a definir-me a través de la música. Jo diria que tots aquests anys, fins i tot els anys pre-Rikiti, han estat com una mena d’embut per arribar on soc ara. Crec que La Criolla, el nou disc, presenta els meus pilars, el que soc i el que faig. Amb La Criolla sento que tanco una etapa d’inici, de recerca, on he estat buscant el meu personatge artístic. I percebo que després d’aquest inici arriba una etapa nova.

Sento que he trobat un terme mitjà. En la meva estètica, en el meu estil. Em definiria com una mica clàssic i alhora amb un punt d’avantguarda. Diria que he trobat el meu jo artístic. I aquest jo té un flow vintage, saps? En l’àmbit estètic i artístic jugo amb aquest flow. No et sabria dir per què, però tinc una mena de dèria irracional pels anys vint, per la figura d’un noi dels anys vint. Sento que d’alguna manera està molt connectat amb mi: jo també soc un noi dels anys vint, del segle següent, és clar.

Exacte, d’aquí ve el nom artístic del disc. Fa temps vaig veure un documental que parlava de la Barcelona dels anys vint, sobretot del barri xino i del món dels cabarets. Em va captivar imaginar-me aquell món on es barrejava un munt de gent sense distincions, una mena de batibull de classes socials.

Era una mica el món de la cultura underground, de l’avantguarda artística del moment i això em flipa, la veritat. M’ho imagino una mica punkarra. Sempre ple d’artistes i bohemis fent maldats, desfase. On tothom podia anar, sense importar qui era i d’on venia. Així m’ho imagino jo, vaja.

Apa, que guai! Mola que l’obra es digui Vida privada i, precisament, relati aquesta cara fosca barcelonina, de los bajos fondos del barri xino. Molt a l’avantguarda. I jo m’imagino el meu personatge artístic una mica així, avantguardista. I d’aquí el flow vintage dels meus últims videoclips. Tot i que estic en el mainstream, i estic molt orgullós de ser-hi perquè sento que és la manera d’arribar a la gent, també sento que tinc un punt underground. Em moc entre aquests dos mons: puc fer un directe en una sala gran, com el concert de presentació que va tenir lloc a La Paloma, en una petita sala de concerts, o a pèl, sense micros i a carne viva.

Sempre de la mà de l’Scotty, el meu productor. Fem la música sempre mano a mano. Som un equip: ens coneixem des de fa quinze anys i tots dos som uns flipats de la música. A l’hora de compondre, ens és igual de quin estil sigui la cançó mentre tingui alguna cosa.

Sí, és clar, busquem això. Les cinc cançons noves de La Criolla són úniques, totes tenen una essència i una vibe realment molt diferent. Podem passar d’una bossa nova a un gypsy jazz francès, una balada a tres distorsionada, com és el cas de la peça Ha valgut la pena, fins a un reggaeton ben català com ho és el Rikiti. Ens és igual el gènere mentre la cançó tingui el seu què, que tingui vida.

Volia jugar amb els clixés de la catalanor: la brisca, el Cacaolat, la Moreneta, el Barça… Que fos una mena de radiografia de la catalanor que jo he viscut, amb tots els referents millennials d’un noi dels noranta.

(Riu.) A la gent li ha quedat molt la frase de les hores i et confesso que em pensava que generaria molt més debat la broma de la Moreneta. Però, no. Les hores ben dites és una cosa molt nostra, però qui les diu bé? A mi em costen molt, saps? Ara, però, començaré a dir-les bé. M’ha calat, de veritat.

D’alguna manera. Canto com parlo i les meves lletres busquen arribar a tothom, que siguin properes al llenguatge que fem servir al carrer, el del dia a dia. Penso que, si tot el llenguatge que féssim servir els cantants fos purament correcte, dins la norma, potser es consumiria molta menys música en català.

Sí, i crec que és un tema que hauríem de debatre més, amb totes les opinions sobre la taula. Una vegada em va contactar algú random, que no coneixia de res, i em va enviar un PDF amb les lletres de les meves cançons corregides. Aquesta persona em canviava “un finde tonto” per un “cap de setmana estúpid”. Crec que hauríem de poder trobar un equilibri. Com et deia abans, a la meva vida em sento una mica així en tot: buscant sempre el punt intermedi. A les meves cançons també busco l’equilibri: diré un “finde tonto”, però també utilitzaré un munt de frases fetes i expressions com ara “llamps i trons”, “sant tornem-hi”, “la flor al cul”… Aquest purisme a l’hora de defensar el català crec que és una mena de fanatisme. I, francament, aquesta manera de fer crec que no ajuda gens la llengua.

En els últims anys, a l’escena catalana han aparegut molts noms nous, i això és molt bo. El meu termòmetre per saber si l’escena està funcionant és preguntar-me si tinc referents de cançons que em flipin. I ara mateix, en tinc molts, i tots d’estils molt diferents. Això és un indicador que estem bé. Fa uns anys, m’hauria estat difícil poder-te dir cinc cançons de cinc artistes diferents en català que em flipessin.

Ara mateix et diria que són Oques Grasses, Guillem Bautista, Maria Jaume, Pau Vallvé i Gavina.mp3.

Sí, està en un molt bon moment. Però no sempre ha estat així. Fa uns quinze anys, quan jo era adolescent, era difícil trobar música en català que no fos política. Política en el sentit de reivindicativa, vull dir. Jo admiro la gent que fa política de la música, però per què no es pot fer música banal, també?

Sí, no m’ho havia plantejat així, però, sí, totalment. Fa uns anys l’única música en català que sentíem era sempre política, de bandera. Era un altre context. Però, per sort, ja no estem en aquest punt i hem normalitzat poder fer música sobre qualsevol cosa. Sobre la vida mateixa. Amb lletres que parlen del dia a dia, que connecten amb la realitat de qui l’escolta. Que sentis una cançó i diguis: “hòstia, a mi també m’han deixat”, o un “quina merda, jo també m’he quedat sense feina” o “com pago el lloguer”.

El meu target real és dels 23 als 28, és la franja que més m’escolta. Però, realment, apunto a ser intergeneracional. O sigui, no apunto a res. Vull pensar que en la música no hi ha una edat concreta, que algú amb seixanta anys pot gaudir de la meva música de la mateixa manera que un noi de quinze anys. Tinc cançons d’estils molt diferents. Una de les noves cançons, la de Que Chévere, té un mood molt teenager, però en realitat parla de la rutina i la monotonia de la jornada laboral, saps?

Tant de bo, i ves a saber, potser està passant ara mateix, mentre tu i jo xerrem del chill en aquesta terrassa, de les poques que queden al barri amagades dels guiris i els expats. Pensar que això pugui passar em fa feliç, perquè a mi m’ha passat. Jo també he tingut ruptures teenagers i m’he atrapat en bucle amb cançons dramàtiques que han estat una mena de refugi. D’adolescent em flipava la poesia i intentava escriure imitant el que llegia. En aquell moment, Lorca o Neruda. I a vegades intento posar pinzellades poètiques i jugar amb la llengua, també. Per exemple, a Ha valgut la pena jugo a la repetició, però amb sentits oposats: “veure nous llocs i fer coses fora de lloc”, per exemple, o “sort de conèixer-te i alhora quina puta mala sort”. A les meves cançons hi ha sempre un punt de cançó d’autor.

En tinc molts. Escolto música molt diversa. Ara mateix, però, escolto molt Isaque Brian, Zach Bryan o el cantautor gallec Carlos Ares. Hi connecto molt.

Suposo, els tinc com a referents indirectes segur: els escolto i m’agraden. Com tants altres cantants. També, Bad Bunny. En escoltar Catalan Society segurament diràs “ostres, aquest noi ha escoltat Bad Bunny”. I tant que sí, molt. I també C. Tangana. Escolto de tot. Al nou àlbum hi ha cançons que no tenen res a veure amb el pop o el reggaeton i que beuen d’estils molt diferents, com el rock o el country, per exemple. Una cosa que tenim bona avui dia és que hi ha un munt de referents musicals a l’abast. Estem a només un clic d’escoltar una banda de Nova Zelanda, ara mateix. I això és una passada.

Sí, suposo. Et permet descobrir moltes propostes artístiques a les quals no podries arribar de cap altra manera. Dins i fora del mainstream. Amb propostes alternatives a vegades potser has de furgar una mica més a Spotify, però les acabes trobant.

Depèn. És cert que en el món dels festis no hi ha propostes fora del que és tendència en el moment. Estils com el punk, el metal o el rap al uso no hi caben, però hi ha molts altres espais on sí que tenen cabuda. Sí que és veritat que, de vegades, s’ha de saber remenar per trobar-los. Jo crec que el valor de la música no és definit mai per un algoritme o per una discogràfica que prem el botó de triomfar. Bad Bunny o C. Tangana, per exemple, són allà dalt pel seu valor artístic. A més de ser grans músics, tots dos són uns genis en gestió de projecte musical.
No crec que hi hagi un pla malvat de senyors amb traje que puguin decidir què ho peta o què no. La gent tendeix a buscar allò que li agrada, i el millor patrocinador d’una cançó, per mi, sempre és el bocaorella entre col·legues… A tothom li agrada enviar els temazos que ha descobert als seus amics. Al final es fa mainstream allò que la gent vol que ho sigui. Els hits ho són pel seu valor artístic, no per un algoritme. I els temazos de veritat a vegades s’han de descobrir. No es troben normalment a les playlists suggerides de Spotify; a vegades cal remenar molt. Però també és cert que la IA ens pot ajudar a arribar-hi.

L’he fet servir i em sembla útil. El videoclip de Rikiti, per exemple, està fet amb IA, i he rebut moltes crítiques per això. Però hi ha uns criteris al darrere per triar què fa aquesta IA i com ho fa. Un disclaimer a la IA, ho sé. (Riu.) Però no podem oblidar que, al darrere, hi ha sempre persones, i és on hi ha el valor artístic real.

100% podria aparèixer una cançó que ho petés mundialment feta per la IA, però això no és el final de l’art, saps? Al seu moment segur que espantava que la guitarra elèctrica pogués substituir la guitarra espanyola. O també s’ha dit que l’autotune era el final dels cantants. Però no es pot domar l’art, perquè l’art ha de tenir vida. Mai no podrà quedar subjugat a la IA. La música és una forma d’expressió humana i el que busca és connectar. Per connectar amb una sensació humana ens cal un humà a l’altre costat. Sempre apareixerà un Kurt Cobain amb una guitarra trencada desafinant i la penya dirà: “És brutal”.