Barcelona Metropolis

En les nostres vides hem de combinar dues lògiques diferents: el temps de cronòmetre del sistema productiu i el temps per cuidar-nos i per cuidar. El temps de rellotge és mesurable, lineal i intercanviable amb diners. El temps de cura és diferent, perquè els ritmes biològics requereixen un temps impredictible, fragmentat, flexible.

Cuidar té dimensions materials, relacionals i polítiques, que incideixen en els temps per cuidar. La dimensió material engloba activitats tangibles i mesurables, i és fàcil d’establir si s’han fet o no, quan comencen i quan acaben. La dimensió relacional fa referència als vincles presents en la cura i es relaciona amb qüestions morals, afectives i ètiques: cuidar implica l’escolta i la comprensió de les necessitats dels altres, i mobilitza emocions. Finalment, la dimensió política té a veure amb la distribució desigual de la cura, en termes de gènere, classe social, edat o estatus.

Mesurar el temps que dediquem a cuidar (com fan les enquestes d’usos del temps o com es calculen les ràtios de personal) no aconsegueix capturar-ne la complexitat, que té també components relacionals i polítics. Cal tenir en compte, a més, els espais o marcs institucionals on es desenvolupa la cura, ja que incideixen en l’organització de les activitats. Per això, en aquest article, distingirem el temps per cuidar en les famílies del temps per cuidar en els serveis de cura.

La lògica productiva no deixa marge a les contingències de la vida humana i les necessitats de cura. Per això, en el context familiar cal parlar de conciliació per tal de fer compatibles les dues lògiques. I no és gens fàcil, perquè les necessitats de cura s’estan incrementant ostensiblement, tant per l’augment de la longevitat com de la maternitat intensiva. Les famílies no disposen del temps ni els recursos necessaris per fer-hi front, a causa de la presència generalitzada de les dones al mercat de treball, l’escassa implicació masculina i la feblesa de les polítiques públiques. I aquestes contradiccions es projecten també en l’àmbit laboral de la cura, on predomina el temps de cronòmetre, marcat per les necessitats de l’organització dels serveis i no tant per les de les persones que necessiten la cura.

En la literatura acadèmica s’utilitza el terme crisi de les cures per expressar la contradicció entre les lògiques productives i les reproductives, entre capital i vida. També per expressar les injustícies socials i de gènere en què se sustenta l’organització social de la cura. Les necessitats es resolen a costa de l’apropiació social del treball de les dones, sigui de forma gratuïta en les famílies, sigui per l’extrema subordinació de les dones de classe treballadora, i més si són immigrades, en el context laboral.

Temps per cuidar dins les famílies

Les feministes italianes, que són les precursores a donar importància al temps dedicat a cuidar, indicaven que el “temps atrapa les dones”, perquè les bretxes de gènere tenen origen en la desigual distribució sexual del treball a les famílies. Els debats sobre les dades al respecte oscil·len entre dues tendències oposades: la disminució de la bretxa de gènere (teoria de la convergència de gènere) i la persistència de desigualtats (teoria de la revolució estancada). Encara que sembli contradictori, les dues teories són correctes, perquè és cert que la diferència en el temps que dediquen homes i dones en l’àmbit domèstic-familiar es va reduint, però també és cert que persisteixen desigualtats i que són les dones les que les pateixen.

Si prenem com a referència el context europeu, la tendència és la següent: 1) El temps dedicat al treball domèstic disminueix, però no passa el mateix amb el de cura. 2) El treball domèstic disminueix perquè les dones deixen de fer-ne o l’externalitzen, no perquè els homes incrementin la implicació. 3) La bretxa de gènere en la cura s’incrementa a mesura que augmenta l’edat, però disminueix a partir dels 65 anys. 4) Cal distingir la cura dels infants de la de les persones grans i en situació de dependència, perquè tenen repercussions diferents en la distribució dels treballs de cura.

Les enquestes dutes a terme a Espanya mostren que l’ideal de família és que pares i mares tinguin feines similars i que es reparteixin les tasques domèstiques i de cura. Però la balança s’inclina cap a les dones i el miratge de la igualtat desapareix quan es tenen fills, perquè la maternitat perjudica clarament les dones. És cert que la implicació dels pares en la criança ha augmentat els darrers anys, però les recerques han demostrat que això no comporta una disminució del temps que hi destinen les dones, com semblaria lògic, perquè el que pesa és una estratègia parental comuna en favor de la corresponsabilitat i, en aquelles famílies en què el pare té una alta implicació en la criança, la de la mare també és elevada. És, doncs, l’orientació familiar, i no tant la negociació de repartir feines, la que predomina. Les bretxes de gènere en la cura són més fortes en famílies amb pocs ingressos i baix nivell educatiu.

Pel que fa a les persones grans, la major part de les cuidadores familiars són dones, però els homes s’hi han incorporat progressivament, com ho mostra la comparació de les enquestes dutes a terme en l’àmbit espanyol. Mentre que l’any 2004 les dones tenien un 86,6% de presència (i els homes, un 16,4%), l’any 2022 la presència de les dones se situa en un 65%, i la dels homes, en un 35%.¹

Els resultats obtinguts a la ciutat de Barcelona l’any 2018 s’hi acosten (69,3% dones, 30,7% homes), i es constata, a més, que la implicació masculina s’incrementa amb l’edat i que els homes de més de 80 anys arriben a representar el 52% dels cuidadors familiars.² Atendre una persona amb gran dependència pot arribar a ser absorbent, tensionant i totalitzador, especialment quan s’allarga diversos anys i es rep poca ajuda externa. Recordo la frase d’una dona cuidadora de la seva mare: “A mi la pandèmia no m’ha canviat res: jo ja vivia confinada”. Les hores de dedicació i l’esforç que implica cuidar en aquestes condicions no serien tolerables en el context laboral. Podem dir que el temps desapareix perquè ho impregna tot.

La intensitat de cuidar depèn dels suports disponibles (familiars, comunitaris o institucionals). Les polítiques públiques proporcionen permisos i excedències per cuidar, especialment orientats a la maternitat i a la primera infància, mentre que les situacions de dependència disposen de prestacions econòmiques i serveis, que complementen, però no solucionen tot el que suposa cuidar en el context familiar.

Tot plegat requereix la implicació de la família extensa (avis i àvies per a les criatures; familiars diversos per a la cura de persones grans), o la contractació de cuidadores directes a les llars, moltes de les quals avui són estrangeres. Esmentarem finalment les dificultats que suposa per a l’anomenada “generació sandvitx” fer-se càrrec simultàniament dels fills i de les persones grans de la família, i compaginar-ho, a més, amb les activitats laborals. Cal fer malabarismes importants per gestionar el temps i per aconseguir l’engranatge dels diversos recursos.

Temps per cuidar en els serveis

Molta feina i poc salari: és com es pot sintetitzar el que suposa cuidar com a ocupació laboral. Hi ha tot un seguit d’aspectes que ho condicionen. El treball de cura es fa des del propi cos sobre el cos d’altres persones, cosa que implica la copresència: cal ser al mateix espai al mateix temps. Per tant, la cura no es pot deslocalitzar i tampoc se’n pot augmentar fàcilment la productivitat, ja que incrementar el nombre de persones de les quals s’ocupa una treballadora posa en perill la qualitat de l’atenció. Per això, la feina de cuidar és costosa, però es fa pagar a treballadores i persones beneficiàries, cosa que es tradueix en salaris baixos i preus elevats, o bé en cura de mala qualitat, o ambdues coses a la vegada.

En els serveis de cura, el temps de cronòmetre és omnipresent, ja que en el model de cura actual predomina la lògica organitzativa per sobre de les necessitats personals d’atenció. Podem posar com a exemple paradigmàtic el cas de les residències de persones grans, on la contradicció entre el temps de rellotge i el temps de cura s’expressa en la dinàmica quotidiana i tensa el treball de cura. El predomini del sector privat (només un 14,2% de les residències existents a Espanya són de gestió pública) i, més concretament, la presència de grans empreses multinacionals i fons d’inversió que han de proporcionar beneficis, comporta una forta pressió assistencial en les treballadores.

En moltes residències, la manera de cuidar es pot equiparar a una cadena de muntatge en sèrie, on el temps de cada activitat està rígidament controlat, cosa que contrasta amb el treball més artesanal que implica una bona cura, que respecta els ritmes biològics de la persona i també les seves preferències. La falta de temps és un dels aspectes que més subratllen les cuidadores de les residències. “Tractem les persones com a manufactures”, es lamentava una gericultora. Treballar en cadena és una de les expressions més comunament utilitzades davant del seguit d’activitats que aquestes persones han de desenvolupar de manera ràpida i sense desviar-se’n. No es pot donar un bon tracte quan la falta de temps impedeix atendre la persona com caldria. En els serveis de cura es mostra molt clarament com les dimensions econòmiques i polítiques condicionen els temps i la qualitat.

Necessitem temps per cuidar, tant o més com el que necessitem per guanyar-nos la vida. I és que, com s’ha insistit des de l’activisme feminista, sense cura no hi ha vida, i afegirem que sense unes bones condicions i temps per cuidar no podem gaudir de benestar.

Referències bibliogràfiques

Borràs, V., Ajenjo, M. i Moreno-Colom, S. “More time parenting in Spain: a possible change towards gender equality?”. Journal of Family Studies. 2018.

Julià, A. i Escapa, S. “Mares sobrecarregades. Factors que causen més dedicació de les mares en el treball domèstic”. Papers, 99(2), 235-259. 2014.

Legarreta-Iza, M., Sagastizabal, M. i Comas-d’Argemir, D. “El tiempo desapareció. Impacto de la covid-19 en el trabajo en residencias para personas mayores y dependientes desde una perspectiva temporal”. Revista Internacional de Sociología, 83(2). 2025.