Barcelona Metropolis

L’avenç d’una civilització es mesura per la capacitat per alliberar temps. Però avui, per contra, la precarietat provoca que tot el temps vital es converteixi en temps per a la feina, i aquí l’anomenada economia col·laborativa opera com a punta de llança. Les noves tecnologies, lluny d’alliberar la societat del treball, la fan encara més dependent i fonen els temps de vida amb els temps laborals.

“La llibertat és viure sense necessitat d’una feina esgotadora, sense ansietat: és el desplegament de les facultats humanes. La realització de la llibertat és un problema de temps.”

Herbert Marcuse

En les línies que segueixen, intentaré explicar breument què és el treball i com és la seva relació amb el temps, com es presenta actualment i de quina manera es vincula amb la llibertat. És habitual que el que tenim més normalitzat i que forma part de la quotidianitat impliqui certa complexitat. Per això, quan ens preguntem què és el treball, ens passa una cosa semblant al que li passava a sant Agustí quan es preguntava què és el temps:[1] “Si ningú m’ho pregunta, ho sé; però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé”. Així doncs, intentarem descriure-ho de manera succinta.

Què és el treball?

El treball és una invenció[2] que, com a tal, no existia abans de la modernitat, bàsicament perquè mai no s’havia pensat com a concepte; és a dir, com una noció capaç d’incloure, unificar i reunir, en un mateix nom, activitats molt diferents entre si. Treball no fa referència a cap tasca en concret, a res en particular, però, alhora, pot definir qualsevol cosa que s’inclogui dins de la relació social que li dona sentit. Aquí rau la capacitat d’incorporar infinites activitats qualitativament diferents en una mateixa equivalència i en un mateix nom.

Així doncs, el treball no es defineix per l’activitat que es duu a terme en concret; es defineix per la relació en què s’inscriu aquesta tasca o aquesta acció. Una mateixa activitat, com pot ser netejar o cuinar, és treball o no ho és en funció de la relació en què es trobi: fer-ho a casa teva no ho és; fer-ho en un restaurant, sí que ho és. La societat de treballadors apareix quan s’han fet extensius la producció i l’intercanvi de mercaderies, que són, alhora, la base de la riquesa moderna. El treball és productiu perquè genera riquesa en una societat on aquesta riquesa és concebuda com a capital, és a dir, com un cúmul de mercaderies.

Però, qui treballa? La força de treball. I què és la força de treball? És una cosa natural? No neix dels arbres perquè necessita que hi hagi dues condicions bàsiques per existir: que sigui lliure en dos sentits. Lliure perquè la persona no és propietat de ningú —ni d’un esclavista ni d’un senyor feudal—, perquè així pugui vendre la seva capacitat de treball al mercat; però també lliure de tota possessió i ingressos, perquè, altrament, si comptés amb mitjans de subsistència propis, no es veuria en la necessitat d’haver de sortir a buscar feina.

Temps i treball

Que algú sigui força de treball, que algú hagi de treballar per poder viure, comporta un tipus de dominació basada en la no disponibilitat i la manca d’autonomia sobre el temps mateix. El treball es converteix en la font principal de socialització i en la forma dominant de participació en l’esfera pública. Al mateix temps que la seva relació s’ha anat expandint i incorporant a cada cop més aspectes de la vida, més s’ha convertit en la relació hegemònica. És a dir, com més coses es poden comprar i vendre, més gran és la dependència per obtenir els ingressos necessaris a través del treball.

Aquesta relació indissociable entre el treball i el capital implica una dependència temporal estructural. O, en paraules de Marx, el treballador és lliure només perquè ja és, virtualment, un pobre.[3] En una societat en què, per poder viure, cal vendre’s, i en què, per poder accedir als mitjans de vida, cal que et comprin, hom ja es troba en condició de pobresa potencial. Per què? Perquè en qualsevol moment es pot tornar superflu i innecessari en un context en què no hi ha cap altra alternativa per viure que aconseguir vendre aquesta mercaderia peculiar que és un mateix: la força de treball.

Després de la Segona Guerra Mundial, el treball es va convertir en ocupació, entesa com una modalitat de treball vinculada a un període històric que implicava seguretat, certesa, estabilitat i ingressos fixos i suficients. Aquest món va ser, al seu moment, resultat del conflicte pels drets, però també d’una tasca històrica afanyosa, per la imposició d’un motlle basat en l’ètica del treball, la disciplina i el model de família: la necessitat de fixar l’obrer a la fàbrica, i la dona, a la cuina. Alhora, aquest treball formava part d’un tipus de reconeixement i d’identitat contradictòria, entre l’orgull de ser i l’aspiració per deixar de ser-ho. Avui assistim a l’esfondrament dels equilibris temporals i dels imaginaris vinculats a tot aquest període històric, perquè no tot el treball que es crea es pot considerar ocupació. Ocupació no són els treballs anomenats “no estandarditzats”: parcials, autoocupació i temporals involuntaris. Ocupació no és un “indefinit” que no supera l’any. Ocupació no és pobresa laboral.

La crisi de règim és la crisi de les societats vertebrades al voltant de l’ocupació, que desestabilitza les certeses, perfora l’esperit de l’ordenament constitucional i provoca una pèrdua de sentit i d’identitat social associada al treball.

La paradoxa és la següent: a Europa mai havia treballat tanta gent com ara. És a dir, la relació de dependència social amb el treball i els diners és més forta que mai, però, alhora, resulta complicat tornar a reproduir el treball entès com a ocupació. Cada cop treballa més gent i cada cop és més difícil viure del treball. Per poder viure es necessiten ingressos estables i suficients, però què passa quan el treball ja no els garanteix? Que augmenta la dependència.

El treball precari contemporani inverteix els significats i, en lloc d’oferir seguretat, es converteix en font del contrari: ingressos baixos i intermitents, manca de garanties, disponibilitat temporal total, atur crònic, exclusió i absència de protecció social. Es dona la paradoxa que, com més temps s’allibera del treball, més augmenta la dependència social, ja que la majoria de la població només pot accedir als mitjans de subsistència si abans accedeix als mitjans de treball, que cada cop són més fràgils i insuficients.

La precarietat fa que tot el temps vital es converteixi en temps disponible per al que pugui sorgir, per obtenir un ingrés, i aquí l’anomenada economia col·laborativa opera com a punta de llança. Aquest augment de la dependència del treball, just quan el treball ofereix menys, existeix sobre la base de la inseguretat dels ingressos.

Temps i llibertat

El capitalisme eleva la productivitat com cap altra forma social ho havia fet, i això fa possible, malgrat tot, reduir el temps de treball i augmentar el temps lliure disponible. Però no és la finalitat que té. La contradicció rau a augmentar el temps de no treball, alhora que reforça la dependència social envers el treball.

Això, que ja va exposar Marx,[4] és una cosa que es pot observar avui dia amb les noves tecnologies, que, lluny d’alliberar del treball la societat, la fan encara més dependent i fonen els temps de vida amb els temps laborals. El telèfon mòbil es converteix en una cadena de muntatge que fa indistingible la separació entre el temps de treball i el temps de no treball, com una línia de punts que acaba convertint-se en una línia sense principi ni final.

D’altra banda, es dona un procés d’ampliació de les relacions de mercat en l’espai i d’intensificació en el temps: cada cop més esferes de la nostra vida es mercantilitzen; cada cop més coses que abans no ho eren es converteixen en serveis que es compren i es venen; cada cop dediquem més temps a intentar guanyar temps. Pagar per serveis que alliberen temps també obliga a dedicar més temps a obtenir els recursos que permetin costejar-los.

És fonamental integrar les contradiccions que sorgeixen d’aquest escenari com a part d’una mateixa realitat i oblidar-se de les lectures binàries, en les quals un aspecte vindria a negar la versemblança de l’altre, i viceversa.

D’una banda, es pot sentir a dir, amb estupor, que la pèrdua de sentit social del treball ens aboca a un abisme on som incapaços de pensar el sentit de la nostra existència: sense feina no soc ningú, ni sabria què fer de la meva vida, encara que la tingués garantida. D’altra banda, es pot sentir a dir que és precisament el treball el que dificulta que puguem adoptar un sentit de la vida, i ens veiem obligats a operar en una realitat que redueix el lligam vital amb aquest sentit. Aquí, el treball és el que impedeix desplegar el que, en el primer cas, aporta, ja sigui sentit, ser, fer alguna cosa de la vida o desitjar poder-la tenir garantida per ampliar el marge d’autonomia.

Seria un error pensar ambdues dimensions —una en què el treball dona sentit i una altra en què el treu— com a oposades i enfrontades. Més aviat, el que és interessant d’observar és que totes dues són símptomes d’una mateixa situació: el treball anul·la, però sense treball ens sentim anul·lats. D’aquí ve la importància d’aconseguir escindir l’activitat del treball perquè l’alliberament sigui una cosa desitjable, i no pas una condemna. És necessari produir un nou sentit de la pertinença i el reconeixement; en definitiva, una via diferent que ens permeti formar part d’un món comú, intervingut per relacions diferents de la relació moderna del treball.

L’antropòleg James Suzman[5] destaca que el descobriment del foc va alliberar el temps que després va permetre el desenvolupament del llenguatge. Per als grecs, la dependència temporal amb un tercer era incompatible amb l’exercici de la llibertat. Així doncs, un mateix pot ser lliure si viu lliure de la dominació. Skholè, la paraula grega d’on deriva escola, significa ‘temps lliure’ i designava la condició pròpia dels ciutadans, que són lliures perquè són iguals en la possibilitat d’evadir-se i dedicar-se a l’estudi.

Per als grecs, la tirania s’oposa a la llibertat, la llibertat s’associa a la democràcia i la democràcia es vincula amb la dimensió temporal del poder: hi ha llibertat quan el temps lliure es democratitza. Per això, per a Aristòtil, la democràcia és el temps lliure dels pobres.[6] La lluita pel temps és la lluita pel poder. Ampliar el temps lliure i reduir la dependència del treball és eixamplar la democràcia: la igualtat com a mètode de la llibertat.

Per què, en lloc de reduir el temps de vida a temps disponible per treballar, no alliberem el temps de vida de la dependència del treball? Això és l’avenç civilitzatori que neix amb cada conquesta social. L’avenç d’una civilització es mesura per la seva capacitat per alliberar temps de la població sotmès a la necessitat: quan la capacitat productiva no s’utilitza per sotmetre encara més la dependència, sinó que serveix per democratitzar el temps lliure i segur. Treballar menys, dormir més, menjar i respirar millor, fer més esport, gaudir de la família, cultivar l’amistat, tot això té a veure amb gaudir de més temps lliure. Aconseguir el més bàsic és el més revolucionari-
 

Referències bibliogràfiques

Crary, J. El capitalismo al asalto del sueño. Ariel, Barcelona, 2015.

Gorz, A. El hilo conductor de la ecología. Sobre el tiempo, la vida y el trabajo. Icaria, Barcelona, 2019.

Nietzsche, F. Sobre verdad y mentira en sentido extramoral y otros fragmentos de filosofía del conocimiento. Tecnos, Madrid, 2017.

Marx, K. El Capital Libro I Capítulo VI (inédito). Resultados del proceso inmediato de producción. Siglo XXI, Mèxic, 2000.

Marx, K. El Capital. Crítica de la economía política. Libro primero. El proceso de la producción del capital. Siglo XXI Editores, Madrid, 2017.

Postone, M. Tiempo, trabajo y dominación social. Una reinterpretación de la teoría crítica de Marx. Marcial Pons, Madrid, 2006.