Barcelona Metropolis

El temps relacionat amb el treball, remunerat o no remunerat, és un component central en l’organització de la vida de les persones i té un gran impacte en la salut i el benestar de la ciutadania. No s’ha d’oblidar que, a més del gènere, l’organització del temps de treball està intrínsecament relacionada amb altres eixos de desigualtat, com ara la classe social, l’ètnia o l’estatus migratori.

Mentre el món del treball remunerat viu grans modificacions derivades de diversos factors estructurals, el treball domèstic i de cura no remunerat continua visualitzant-se com una responsabilitat majoritàriament femenina, amb pocs canvis en la distribució. Aquest article revisa aspectes del treball remunerat amb impacte en la salut, i breument el treball domèstic i de cura no remunerat i la pobresa de temps.

La manera com es distribueix i s’organitza el temps de treball té un impacte directe en la salut i el benestar de la ciutadania. Més enllà de tenir feina o no tenir-ne, cal considerar com es treballa: amb quina durada, en quines condicions i amb quin grau de control per part de les persones treballadores. L’evidència científica mostra que certes formes de gestió del temps poden esdevenir fonts de problemes de salut, mentre que d’altres contribueixen a una millor qualitat de vida.

Qualitat del temps de treball: durada i voluntarietat

Dos factors centrals en la relació entre temps de treball i salut són la durada de les jornades i la voluntarietat. Es pot morir per treballar massa hores, una situació descrita inicialment al Japó en persones que arriben a treballar 60, 70 o 80 hores setmanals. Però també jornades moderadament extenses (de 41 a 60 hores per setmana) poden generar problemes de salut mental i física.[1] Aquesta situació és més freqüent en persones en situació de vulnerabilitat. Si tens un salari baix i una família que en depèn, i si pots fer hores extres i te les paguen, miraràs de fer totes les que puguis. I si l’empresa t’hi obliga i tens un contracte temporal, accediràs a fer-ne per no perdre la feina.

Però treballar poques hores també pot ser un problema, que afecta majoritàriament les dones per la seva major dedicació al treball domèstic i familiar no remunerat. El resultat, a més de salaris més baixos, són trajectòries laborals més inestables, menys oportunitats de promoció, més exposició a riscos laborals psicosocials i, més endavant, pensions baixes.

En tots dos casos, la clau de l’impacte en la salut i el benestar rau en la voluntarietat. Aquest punt enllaça amb el concepte de flexibilitat laboral, que inclou aspectes relacionats amb el temps de treball i que té un impacte ben diferent segons qui la decideix. Si tens jornades imprevisibles, has de treballar en caps de setmana o nits, tens canvis constants d’horari o, fins i tot, un contracte de “zero hores” que implica una disponibilitat total, és molt probable que tinguis problemes de salut físics i mentals. Per contra, la teva salut i el teu benestar es veuran beneficiats si pots decidir l’entrada i la sortida de la feina amb una certa llibertat, reduir la jornada un temps o absentar-te puntualment per motius personals.[2]

Tres cares de la precarietat temporal

Cada cop s’estenen més algunes formes de treball que comporten una gestió del temps especialment exigent i desregulada, amb un potencial impacte negatiu en la salut i el benestar, com podem veure en els exemples següents, paradigmàtics d’un model cada cop més estès:

Treball en plataformes: flexibilitat aparent, control real[3]

El Samir treballa de rider per a una plataforma ben coneguda. Poder decidir quant de temps dedicar-hi i en quin moment li va semblar una bona idea, malgrat que era conscient de la precarietat del sector: manca de contractes formals, salaris baixos i sense drets laborals bàsics. Ben aviat s’hi va afegir la precarietat del temps de treball: jornades molt més llargues del que voldria, ritmes intensos, horaris imprevisibles i una forta pressió per mantenir-se permanentment disponible, perquè la plataforma el penalitza o el premia segons la seva rapidesa i disponibilitat. A sobre, ha de dedicar molt de temps a l’espera de les comandes i als desplaçaments, temps que no cobra. Sap que els algoritmes de gestió li supervisen en temps real l’activitat, els resultats i la rapidesa, cosa que li genera una pressió constant. Des de fa mesos se sent estressat, té ansietat, dorm poc i malament i, malgrat els seus 27 anys, se sent esgotat físicament i mentalment.

El treball domèstic i de cura no remunerat

Escombrar, fregar, estendre la roba, pensar què fer per menjar, portar i recollir les criatures de l’escola, acompanyar la mare al CAP, estar al cas de la medicació que  s’ha de prendre… I, així, un seguit inacabable de feines diàries que són imprescindibles per al benestar de les famílies i la societat.

És ben coneguda la major dedicació de les dones a aquestes tasques, que és una manifestació persistent de la divisió sexual del treball. Per exemple, a Barcelona, quan les dones tenen a càrrec alguna persona dependent, en el 29% dels casos són les úniques encarregades d’aquesta cura. En canvi, en el cas dels homes, només el 13% assumeixen aquesta tasca en solitari. Sense oblidar que les persones de classe social més afavorida poden contractar treball domèstic i de cura, amb la qual cosa es redueix el temps que hi dediquen.

Menys conegut és l’impacte que té sobre l’organisme aquest treball invisible i molt poc valorat, però hi ha força evidència científica que el relaciona amb diversos problemes de salut. A Barcelona, per exemple, les persones que dediquen més temps al treball domèstic no remunerat tenen menys benestar mental, més depressió, ansietat, migranyes, mal d’esquena crònic i, amb més freqüència, dormen sis hores o menys. [7]

La pobresa de temps

La pobresa de temps és un concepte que es refereix al fet de disposar de poc temps personal a causa d’una quantitat desproporcionada de temps dedicat al treball. Les dones, també a Barcelona, tenen més pobresa de temps que els homes, a conseqüència d’una major dedicació al treball domèstic i de cura no remunerat, i al major temps de desplaçament a la feina. I, tant en elles com en els homes, la pobresa de temps creix quan augmenta el nombre de fills i filles: al voltant del 12% de les persones sense criatures tenen pobresa de temps, versus el 70% de les que tenen més de dos fills o filles.

Ara bé, l’impacte en la salut és ben desigual entre dones i homes. Per exemple, les dones amb pobresa de temps tenen el doble de mala salut mental que les que no en tenen, dormen menys hores i de menys qualitat, i fan menys activitat física en el temps lliure. En els homes, en canvi, no hi ha diferències respecte de la pobresa de temps i la salut.

I com s’expliquen aquests resultats? Doncs hi ha diversos factors implicats que són generadors d’estrès, esgotament i sensació de saturació. Per exemple, la major dedicació de les dones al treball no remunerat, que pot ser més difícil de gestionar o delimitar respecte del temps personal. També el fet que elles tendeixen a fer més activitats simultànies (multitasking). D’altra banda, les dones tenen més interrupcions del son, sovint causades per responsabilitats familiars com la cura de criatures o de persones dependents. Això afecta tant la durada com la qualitat del son, un aspecte crític per a la salut física i mental.[8]

Cap a una organització del temps de treball més saludable

Les intervencions amb més èxit en salut pública són les multinivell, i aquest cas no és una excepció. Es poden implantar mesures en l’àmbit individual, comunitari o de les empreses. Però, sens dubte, l’impacte més gran es produirà si s’utilitzen polítiques que afectin diversos àmbits i que conflueixin a l’hora d’aconseguir una organització del temps relacionat amb el treball més saludable per a tota la ciutadania, sense oblidar, per tant, les desigualtats socials existents.