Barcelona Metropolis

Que el turisme repercuteixi de manera positiva en la ciutadania de Barcelona passa per reduir la seva capacitat i el seu pes sobre el mercat immobiliari. La proposta d’eliminar les llicències d’habitatges d’ús turístic és una opció òptima. A més, cal que l’impacte econòmic del turisme es distribueixi de manera equitativa, per fer augmentar el valor afegit del sector: els salaris que paga, els impostos que suporta i els beneficis que reparteix.

“El turisme és un motor econòmic clau per a la ciutat, generador d’ocupació i riquesa.”

“Las regiones, provincias y municipios que tienen una excesiva dependencia del turismo presentan niveles bajos de bienestar, posiblemente reflejando que los beneficios de esta actividad no se trasladan a la población residente en ellos.”

Considerem la primera de les frases que encapçalen aquest article. L’hem sentit i llegit en formulacions similars una infinitat de vegades. Sembla que la justifiquen innombrables estudis que han quantificat l’importantíssim efecte positiu que el turisme tindria sobre l’economia de Barcelona. Tanmateix, la segona frase diu el contrari, i aquesta no prové de cap publicació antisistema, sinó d’una monografia sobre la distribució de la renda a Espanya publicada per una prestigiosa institució acadèmica.[1] Com s’explica aquesta paradoxa? Dedicaré la primera part d’aquest article a respondre aquesta pregunta. Després, posaré de manifest que —sorprenentment— anem pel camí de fer que, a Barcelona, el turisme tingui, de debò, un impacte econòmicament positiu.

Els estudis estan, en general, equivocats

La metodologia estàndard per calcular l’impacte econòmic del turisme és la següent: es mesura quant gasten els turistes en transport, manutenció, allotjament, records, etc. a la ciutat. Després es calcula l’impacte “indirecte”, és a dir, la demanda que generen als seus proveïdors les empreses que serveixen als turistes. I, finalment, es calcula l’impacte “induït”, és a dir, l’activitat generada per la despesa dels treballadors que, directament o indirectament, deuen el lloc de treball a l’activitat generada, directament o indirectament, pel turisme. Es parteix de la base que aquesta demanda s’afegeix a la ja existent, de manera que tot l’efecte és incremental: més llocs de treball, més producció, més benestar.

En l’argot dels economistes, aquesta metodologia es coneix com a “multiplicador keynesià”, nom que es deu a l’economista J. M. Keynes, que va elaborar la seva teoria com a resposta a la Gran Depressió dels anys 1930. Keynes raonava que, en una economia amb una multitud de treballadors en atur involuntari, si el Govern encarrega qualsevol obra pública que impliqui la contractació de treballadors, el seu efecte sobre l’economia serà molt superior, perquè aquests treballadors es gastaran els salaris en una multitud d’empreses, els treballadors de les quals, al seu torn, augmentaran les compres en altres empreses…

El resultat serà que, si el Govern s’havia gastat 100 unitats monetàries, l’economia acabarà rebent un impacte positiu de 500 o de 600. D’aquí ve la denominació “multiplicador” i d’aquí ve que Keynes explicités que era poc important en què es gastés els diners el Govern; l’efecte seria positiu —deia— fins i tot si l’encàrrec consistís a obrir forats a terra per tornar-los a tapar.

Keynes ho escrivia durant la Gran Depressió i, pel que fa a la majoria dels economistes contemporanis, encara tenen al cap el món de l’últim quart del segle xx, un món amb atur persistent, on es considerava justificat pensar que crear llocs de treball era positiu perquè era la manera de combatre l’atur i generar riquesa. Afortunadament, no vivim ni en un moment ni en l’altre, sinó en un context en què no sobren treballadors; més aviat en falten. Per això, el que el turisme fa no és ben bé crear llocs de treball, com suposen implícitament els estudis ortodoxos, sinó una de les dues coses següents: o bé atreure immigrants, o bé desplaçar treballadors d’un altre sector econòmic.

A les economies especialitzades en turisme es dona només el primer efecte. Per això, des de principis d’aquest segle el nombre de treballadors a les Balears ha augmentat en un increïble 46%, però cinc de cada sis són nascuts fora del territori, i majoritàriament són estrangers.[2] A les ciutats “globals”, com Barcelona, es donen tots dos efectes: per una banda, els hotelers creen nous establiments i, per l’altra, els industrials inverteixen en habitatges turístics, però també aquí la majoria dels llocs de treball són ocupats per immigrants estrangers.

I quin mal hi ha a crear llocs de treball ocupats per immigrants? Doncs que, si el salari que cobren no està molt per sobre del mínim i si el contracte no és permanent, la seva aportació al finançament de l’estat del benestar és negativa.

I quin mal hi ha a desplaçar llocs de treball des d’altres sectors? El problema és que el sector turístic té una productivitat molt baixa, ja que la feina és estacional (més en el model de sol i platja que en el de turisme urbà), la formació és baixa i, sobretot, els salaris són baixos; a Catalunya, són un 33% més baixos que a la resta dels sectors econòmics. Per això, entre les poblacions catalanes amb la renda per càpita més baixa hi ha les més dependents del turisme: Lloret de Mar, Roses, Platja d’Aro, Salou…

La patronal dels propietaris de llicències d’HUT —en legítima defensa dels seus interessos— ha anunciat que exigirà indemnitzacions, que quantifica entre 1.000 i 3.000 milions d’euros.[5] La primera xifra sembla sòlida, mentre que la segona seria una mera conjectura. Els tribunals en dirimiran el dret i la quantia. Decideixin el que decideixin, l’operació és fàcilment finançable, perquè la reducció de l’oferta augmentaria la rendibilitat dels establiments restants, els quals podrien suportar una càrrega molt superior a l’actual. No sols podrien, sinó que haurien de fer-ho.

L’any 2012, quan es va introduir la taxa turística, a Barcelona s’havien produït 16 milions de pernoctacions als hotels de la ciutat, i el rendiment del sector per habitació havia estat de 76 euros. Aquesta temporada acabarà amb 20 milions de pernoctacions i un rendiment de 144 euros per habitació.[6] La causa principal d’aquesta extraordinària millora de la rendibilitat del sector hoteler es deu a les mesures restrictives imposades per l’Ajuntament: la congelació de llicències d’HUT, la moratòria hotelera (PEUAT) i el setge al lloguer il·legal.

Això ha permès que el recàrrec a la taxa turística, que rendeix a l’Ajuntament 100 milions d’euros a l’any, hagi estat fàcilment suportable per part dels hotelers. Insisteixo: la introducció d’una taxa de 4,95 euros per pernoctació en un hotel de quatre estrelles ha anat acompanyada d’una millora de l’ingrés per a l’hoteler de 68 euros per habitació.

El 2023 hi va haver 34 milions de pernoctacions a Barcelona. La reducció d’aquesta xifra a 22 permetria que l’Ajuntament recaptés 330 milions d’euros a l’any amb una taxa de 15 euros, una xifra que ja seria assumible avui, i que ho serà encara més quan els hotelers tinguin menys competència.

Reduir el nombre de turistes i l’impacte que tenen sobre el mercat de l’habitatge ja representa una millora per al conjunt dels ciutadans, però també cal que l’impacte econòmic del turisme es distribueixi de manera equitativa, cosa que avui ja hem vist que no passa.

Tornem al valor afegit del sector, és a dir, als salaris, als impostos i als beneficis. Pel que fa a aquests últims, la reducció de l’oferta impactarà directament sobre seu. Pel que fa als impostos, l’augment de la taxa turística no només ha de ser un mecanisme per finançar la reducció de l’oferta; també ha de servir per reduir la càrrega fiscal dels ciutadans. No pot haver-hi millor campanya per sensibilitzar la ciutadania sobre els beneficis de ser una ciutat turística que el fet que els impostos sobre els turistes permetin millorar els serveis públics i reduir la càrrega fiscal que suporten els ciutadans.

Finalment, els salaris. És ridícul pretendre ser una ciutat de primera amb salaris de segona. Tots els salaris de la ciutat de Barcelona han de ser salaris dignes. Una dada: a 160 km de Barcelona, el salari mínim és de 1.500 euros/mes. El sector pot pagar aquests salaris? Per descomptat, sobretot si se’ls ha limitat encara més la competència.

Estem acostumats a un món en creixement perpetu, però fa molts anys que la fertilitat està molt per sota de la taxa de reposició de la població, de manera que ja en aquests moments s’estan jubilant cada any més treballadors que els que accedeixen al mercat laboral. En aquest context, continuar entestats a fer créixer el nombre de turistes que ens visiten no només és anacrònic, sinó estúpid.