Una certa foscor

Mans de persones que fan fotografies amb el mòbil a La Gioconda

Fins al 5 de gener es pot visitar al CaixaForum l’exposició Una certa foscor, una mostra d’obres d’art i documents que construeix una reflexió plural sobre la nostra manera de veure o no veure imatges, sobre el seu valor de culte i el seu valor d’exhibició, i que pren com a partida el robatori de La Gioconda del Museu del Louvre l’any 1911.

Fam d’imatges, voracitat d’imatges, gastronomia ocular sense respir. Es tracta d’engolir –o més aviat d’enocular– tot allò que se’ns presenta i, en la mesura del possible, digerir-ho veloçment. El culte radical al present ens ha abocat a una realitat ingràvida, sense gruix ni revers. Hem contagiat d’estrès tot l’abast del camp visual. Esperem de l’experiència immediatesa i de la visualitat un accés directe a allò que ateny. Oblidem que la imatge és aparició fugissera i la mirada esdevé un pur mecanisme d’identificació. La llei del mercat impera: per guanyar valor cal guanyar visibilitat. Volem veure abans de comprar i paguem per ser vistos. Doneu-me un punt de vista i vendré el món!

A l’entrada de l’exposició Una certa foscor, al primer pis a la dreta del CaixaForum, hi ha una fotografia del pany de paret del Museu del Louvre on lluïa La Gioconda a principis del segle xx. Més exactament, la fotografia feta a les acaballes del mes d’agost de 1911, poc després que Vincenzo Peruggia l’hagués feta desaparèixer. Lleugerament a la dreta, l’Elegia que Joan Brossa va dedicar a Leonardo da Vinci; era l’any 1998. 

La impressió de la fotografia és en blanc i negre, ampliada a una escala que mostra els objectes gairebé a mida real. Al centre de la imatge, en reguitzell, entre dos mitjos quadres tallats pel marc de la fotografia, quatre ancoratges desafectats. És boirosa i això alimenta l’efecte de fantasmagoria. Dels ancoratges raja una taca de pigment fosc, potser una ombra, no sabríem veure-hi la diferència. El perímetre del quadre absent, lleugerament més menut que els quadres immediats, encara s’endevina. El pany de paret nu, desproveït de l’obra, brilla amb una llum aurificada. És inquietant de presenciar el caprici fugisser de la imatge, i encara ho és més quan se’ns dona sota la forma aparentment tan estàtica d’una fotografia. La Gioconda no s’hi mostra de ple dret; tanmateix, alguna cosa sobreviu en la imatge. Tan absent i lluminosa!

Sobre un peu a noranta centímetres i mig d’alçada, l’Elegia de Joan Brossa a Leonardo da Vinci, l’autor de l’obra protagonista a la fotografia precedent. Un estoig de compàs negre, obert i buit sobre un basament prismàtic de marbre blanc, polit, amb la vena clara. L’efecte de contrast cromàtic entre els dos elements és encegador. A l’interior de l’estoig, els relleus encoixinats on s’hauria allotjat l’instrumental d’un geòmetra. Malgrat la pulcritud quirúrgica de la composició, la tragèdia és tangible. Fa impressió de sentir tanta densitat en tan poca cosa. Tot l’imaginari cartesià, luxós i aristocràtic, se’ns presenta amb la volatilitat d’una nostàlgia. Brossa el celebra com una preciosa peça de museu.

Tot i la disparitat de formats i autories, la resta d’obres comparteix amb les dues descrites un mateix caràcter esquiu, una certa foscor... El sentiment és que les obres exposades són visibles només en la mesura que miren d’ocultar-se. Com si la seva comesa fos de fer-nos veure més que no pas de mostrar. Aquesta suposició adquireix un to paradoxal i gairebé còmic davant d’una fotografia de Martin Parr del 2012, al final del recorregut. En primer pla s’identifiquen clarament les pantalles de tres dispositius mòbils. Les enlairen les mans de tres dels molts turistes anònims que intenten fotografiar La Gioconda al seu emplaçament actual. El quadre protagonista apareix desenfocat al fons de la imatge. Si us hi fixeu, veureu que el personatge de la dreta té les mans realment ocupades. Alhora que dispara amb el telèfon, fa equilibris per evitar que el plànol del museu no se li esmunyi. Malgrat tot, la imatge respira un aire de resistència. Malgrat tot.

Val la pena d’agrair a la comissària Alexandra Laudo i al seu equip una feina tan ben feta. El gust, l’atenció i la cura es perceben aquí i allà, de la tria de les obres a la redacció dels texts. És una exposició laboriosament filada, si bé l’afinitat entre les obres podria no resultar evident a primer cop d’ull. Hi trobem l’Éloge de l’amour (2001) de Jean-Luc Godard seguint El lloc i la data (1991) de Perejaume, el projecte de Christo per cobrir el monument a Cristòfol Colom a Barcelona (1984) davant Sobre el sobre (1988) de Joan Brossa, o l’entrada Les yeux de l’Arxiu F.X. (2001) de Pedro G. Romero a l’avantcambra de Visual Strike (2012-2015) d’Ira Lombardia, entre d’altres. El veïnat d’obres és sorprenent i el diàleg entre elles constant. Imagineu quin batibull quan l’ull s’absenta i la sala queda buida de visitants! És una exposició d’aquelles que no sovintegen. A més, podem recórrer-la pausadament sense sortir-ne exhausts, té la mida justa.

Una certa foscor
CaixaForum Barcelona
Fins al 5 de gener de 2019