Barcelona Metropolis

Moltes persones treballem, conduïm, parlem, pensem i mengem massa de pressa. En lloc de llegir, donem un cop d’ull ràpid, fem scroll o escanegem amb la mirada. Per contrarestar aquesta tendència, arreu del món persones, institucions i organitzacions estan abraçant la filosofia slow, una actitud menys precipitada davant la vida, que s’estén a diversos àmbits, des de l’alimentació fins a l’esport, la mobilitat o la infància.

Tots els pares saben que als nens els agrada que els llegeixin els contes d’abans d’anar a dormir a un ritme pausat. Però a mi no hi havia qui em frenés amb els germans Grimm. Llegia a tota velocitat els contes clàssics, i me’n saltava línies, paràgrafs i, de vegades, fins i tot pàgines senceres. La meva versió de La Blancaneu i els set nans era tan ràpida que només tenia tres nans. “I el Rondinaire, què?”, em demanava el meu fill.

Resulta que, un dia, em vaig sorprendre a mi mateix posant l’ull a una col·lecció de contes per dormir que es llegien en un minut —sí, Blancaneu reduït a 60 segons. El primer que vaig pensar va ser: “Uau, quina gran idea. Necessito que Amazon em porti aquest llibre ara mateix, i amb un dron!”.

Però llavors vaig tenir una segona reacció que em va fer aturar en sec. Vaig pensar: “Un moment, realment hem arribat a aquest punt? Realment tinc tanta pressa que estic disposat a despatxar el meu nen amb quatre frases llampec en lloc d’una història, abans d’anar a dormir?”. Va ser un moment d’epifania mordaç. Com una experiència extracorpòria. De sobte, em vaig veure a mi mateix en un relleu nítid, i el que vaig veure va ser lleig i poc edificant: passava corrent per la vida en lloc de viure-la.

Per sort, no vaig arribar a comprar mai les faules ràpides. Vaig fer exactament el contrari: vaig reduir la velocitat, i, pel camí, em vaig convertir en una veu del que ha passat a anomenar-se moviment slow. Però no cal patir: no soc cap fanàtic de la lentitud. Normalment, com més ràpid millor, ja ho sabem. La filosofia slow vol dir fer-ho tot a la velocitat adequada: ràpid, lent, el ritme que funcioni millor. Els músics, d’això, en diuen el tempo giusto, el tempo correcte.

Però si anem una mica més enllà, ens adonarem que slow és una actitud. Vol dir prioritzar la qualitat a la quantitat. Ser conscients i ser presents. Dedicar a cada moment el temps i l’atenció que mereix. Mantenir el cap fred quan tothom al voltant nostre en perd la capacitat. En última instància, slow vol dir viure la vida en lloc de passar-hi corrent.

Necessitem desesperadament una revolució slow, perquè el virus de les presses ha infectat cada racó de les nostres vides. Avui en dia, moltes persones treballem, conduïm, parlem, pensem i mengem massa ràpid. En lloc de llegir, donem un cop d’ull ràpid, fem scroll o escanegem amb la mirada. També fem l’amor de pressa. Una popular revista va publicar fa poc aquest titular: “Porta-la a l’orgasme en 30 segons!”.

Intentem, fins i tot, accelerar coses que estan pensades per fer-nos passar a un mode més conscient. Som testimonis de l’auge de l’speed ioga i els funerals drive-thru [funerals que permeten als assistents oferir les condolences sense sortir del cotxe, per agilitzar el procés]. I just quan ens pensàvem que les coses no podien anar més de pressa, arriba la intel·ligència artificial, que promet fer una gran quantitat de tasques a una velocitat sobrehumana.

Totes aquestes presses passen una factura ben alta. L’alimentació i la salut se’ns en ressenten. Cometem errors a la feina. Ens costa concentrar-nos, relaxar-nos, gaudir del moment o, fins i tot, poder dormir bé a la nit. Som menys feliços. Una vida ràpida és una vida solitària. Massa velocitat ens distancia dels altres. Els estudis mostren una correlació directa entre cotxes i comunitat: com més ràpid circula el trànsit per un barri, menys contacte social hi ha entre els residents.

La nostra cultura de correcamins també és contrària a la capacitat d’escoltar. Per escoltar, escoltar de debò, hem d’alentir el ritme i adaptar-nos al del nostre interlocutor. Hem de ser presents. En lloc d’això, la nostra ment salta d’un lloc a l’altre com una abella de flor en flor: “És el meu mòbil que vibra? Vaig tard? Quan deixarà de parlar, aquesta persona, perquè jo pugui dir el que vull dir?”. Sense una escolta genuïna, no hi ha comunicació, no hi ha compassió, no hi ha comunitat. La vida ràpida també és dolenta per al planeta. Condueix a un consumisme turbo, que infligeix danys desmesurats a la mare naturalesa. Un exemple: cada dia, la moda ràpida emet contaminació i consumeix grans quantitats d’aigua i energia.

El moviment slow com a reacció

Aquesta és la mala notícia. La bona notícia és que té solució. Hi ha una cura per al virus de la pressa. Es diu moviment slow, i creix ràpidament. Arreu del món, milions de persones adopten ara una actitud menys precipitada respecte a l’alimentació i, consegüentment, mengen millor. Fixem-nos en l’auge dels mercats de pagès, l’agricultura ecològica i la cuina casolana, o el ressorgiment del pa, el formatge i la cervesa artesans. Nascut a Itàlia, el moviment slow food promou una alimentació que és adequada, neta i justa per a tothom. Actualment, l’organització Slow Food té sucursals a més de 160 països i regions de tot el món, incloent-hi Catalunya.

La lentitud també fa meravelles al llit. Fa anys, fèiem broma del fet que Sting encomiés les sessions de sexe tàntric d’hores i hores de durada, però avui en dia parelles de totes les edats assisteixen en massa a tallers per aprendre l’art de fer l’amor sense presses. Milions de persones, a més, estan posant en forma cos i ment amb exercici més lent (ioga, taitxí i aixecament de pesos super slow), així com amb formes més lentes de medicina (pensem en l’acupuntura i els massatges).

Dogmes que cauen

La conclusió és que persones de totes les edats s’estan adonant d’una veritat simple, contraintuïtiva i poderosa: en un món addicte a la velocitat, la lentitud és un superpoder. Fins i tot a la feina, on la veneració per la velocitat està molt arrelada, l’antic dogma que “més ràpid és millor” és objecte d’una revisió seriosa. Ara moltes empreses animen els treballadors a posar una marxa menys de tant en tant per viure millor en termes de salut, felicitat, comunicació, precisió, creativitat, pensament estratègic i productivitat. Hi ha qui ho fa fomentant la meditació, fent migdiada o amb descansos freqüents. D’altres opten per la setmana laboral de quatre dies. Una enquesta de The Economist, la bíblia dels grans triomfadors, acabava amb un resum perfecte del credo slow: “Oblida’t de l’acceleració frenètica. Dominar el rellotge dels negocis consisteix a saber triar quan ser ràpid i quan ser lent”.

El mateix val per a la tecnologia. La velocitat dels nostres aparells és meravellosa, però estar sempre connectats no ho és. Per això, els sistemes operatius incorporen ara eines que ajuden els usuaris a passar menys temps amb els ulls clavats a les pantalles. També és per això que cada cop som més els que ens desintoxiquem digitalment. Molts països, des de França fins a Irlanda o Austràlia, han aprovat lleis que atorguen als ciutadans el dret a ignorar trucades o missatges de feina fora de l’horari laboral. Les escoles prohibeixen els telèfons intel·ligents a les aules i al pati. En conjunt, aquests esforços se sumen al que ara s’anomena —ho deveu haver endevinat— el moviment de la tecnologia lenta.

També sorgeixen nous rituals socials per ajudar-nos a desconnectar i abaixar el ritme. Un exemple és l’stacking, que funciona així: quan un grup d’amics surt a fer un cafè o a menjar, tots apilen (stack, en anglès) els telèfons sobre la taula. Qui primer cau i agafa el dispositiu per mirar Instagram, enviar un missatge o el que sigui ha de pagar el compte a la resta. És una manera elegant de dir: “Tenim aquest moment per estar aquí junts. Aquest moment no el tornarem a tenir mai. Per què fer-lo malbé intentant estar en altres moments alhora?”. Traducció: abaixem el ritme i aprofitem al màxim l’aquí i l’ara.

Així doncs, ni cas dels sultans de la velocitat que alerten que pitjar el fre significa abandonar la carrera, renunciar a la tecnologia i mudar-se a una comuna. Adoptar una actitud de vida més lenta no vol dir allunyar-se del món modern; vol dir viure cada moment al ritme adequat per experimentar el món de manera més vívida. Com va observar Mae West: “Tot el que val la pena fer, val la pena fer-ho a poc a poc”.

No obstant això, fins i tot quan el món comença a obrir els ulls a les meravelles de pitjar el fre i el tabú contra la lentitud s’esvaeix, ens enfrontem al mateix desafiament subjacent: l’economia mundial es basa en un còctel tòxic de creixement ràpid, consum ràpid i beneficis ràpids. Crear un món autènticament slow vol dir concebre un sistema econòmic que sigui humà, just i sostenible. Com diu el vell proverbi: “Si vols anar de pressa, ves sol. Si vols arribar lluny, ves acompanyat”.

Per descomptat, crear un nou model econòmic serà difícil, però difícil no és sinònim d’impossible. El fet que l’alentiment sigui molt rendible hi ajuda. Jo en soc un exemple: em continuen agradant els esports ràpids i viure a una ciutat ràpida, però ja no soc un correcamins les vint-i-quatre hores del dia. En comptes d’això, busco el tempo adequat per a cada moment. Per descomptat, no soc cap paradigma de lentitud (qui ho és, de fet?). Encara tinc moments de pressa inútil, però ara ja són escassos. He tornat a connectar amb la tortuga que porto a dins! Això m’ha fet tornar més relaxat, dinàmic i creatiu. Em sento més a prop dels meus amics i la meva família, i més capaç de gaudir de cada moment. Ara visc la vida en lloc de passar-hi corrent. I us diré una cosa: Blancaneu és molt més divertit amb els set nans.