Barcelona Metropolis

Tot i que fa molts anys que viu a Matadepera, Jaume Cabré recorda en aquesta entrevista amb Bernat Puigtobella els seus orígens de barceloní. A Barcelona hi va passar els seus primers 27 anys, hi va descobrir la música i guarda records dels tramvies o les cases negres del fum dels trens al carrer Aragó. I també és un escenari present en moltes de les seves obres. De tot això i molts més detalls sobre com escriu, en parla en aquesta entrevista.

Fa un dia rúfol. El fotògraf Pere Virgili i jo pugem el darrer tram costerut del carrer de les Fogaroses, que ens deixarà davant la porta de la casa d’en Jaume Cabré i la Margarida Barba. Tot i haver passat pel desfici del centre de Terrassa a primera hora, arribem deu minuts abans de la cita. Ja ens esperen. Tot està a punt i preparat. A la casa, hi ha un ambient càlid, acollidor, silenciós i serè. Ens posem de seguida a la feina. La Marga s’assegura que ho tenim tot i es retira, sensiblement emocionada i contenta, encara després de tants anys. Primer, en Pere fa fotos al jardí. En Jaume compleix amb les demandes del fotògraf. Entre foto i foto, m’explica que els fotògrafs alemanys són incansables. Al jardí es respira la pau densa d’un matí de boira baixa. Després, pugem a l’estudi, al primer pis, i encetem la conversa mentre el fotògraf continua la feina. La conversa s’apodera de tot.

La darrera vegada que et vaig entrevistar va ser l’any 1994. Ho recordo perfectament. Era per a la revista Catalan Writing i el text era en anglès. Arran de l’èxit de Senyoria, es començava a buscar la manera de projectar la teva obra a l’estranger. Era una aportació modesta. I ara, després de gairebé vint anys, hi torno i la situació és tan diferent... Autor d’èxit, referent internacional de la literatura catalana, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes...

Sí, sí, sí... Fa tant de temps? (somriu, feliç, amb el somriure de la persona que està recordant i meditant). Caram...

Robert Louis Stevenson va explicar que L’illa del tresor va sorgir d’un mapa que havia dibuixat un dia per entretenir-se. Per a Stevenson, la narrativa sempre començava a partir de la definició de l’escenari. En canvi, per a Henry James, l’inici sempre era la definició dels personatges. I tu, per on comences: l’escenari, els personatges o una altra cosa?

Va com va. Cada cas és diferent. Depèn de la novel·la que tingui entre mans. Segurament recordes que Fra Junoy o l’agonia dels sons literalment me la vaig treure de la màniga. Vaig veure en la imaginació una imatge ben precisa d’una màniga i un gest. I vaig estirar el fil. Com era la màniga? A qui pertanyia aquesta màniga? En canvi, amb Les veus del Pamano la cosa va ser completament diferent. Tot va començar quan sobre el terreny vaig veure un edifici escolar. Després, vaig traslladar l’edifici escolar a un altre poble perquè m’anava més bé. Amb Jo confesso tot va començar a partir d’un lloc simbòlic, la Inquisició. Se’m va aparèixer l’inquisidor Eimeric, que durant la redacció se m’anava transformant en Rudolf Höss. De fet, la novel·la va començar com una sèrie de contes... Tampoc no acaba de ser això… És que és tan complicat, explicar com va anar tot; fa tant de temps de tot… El que saps és que tot tu ets un gran i constant tempteig.

A tu et passa que sovint la gent no recorda que ets barceloní, un autor de Barcelona. Has viscut tants anys a Matadepera... Abans havies viscut uns anys a Terrassa. I abans a Vila-real. Però tu ets de Barcelona. Com és la teva Barcelona? Què significa Barcelona per a tu?

I tant!, vaig carregar les piles personals i intel·lectuals a Barcelona. Vaig viure els primers 27 anys a Barcelona, a l’Eixample, en un pis discret al xamfrà del carrer de València i el carrer de Llúria. Vaig fer tots els estudis al meu barri, com qui diu: el parvulari, els jesuïtes de Casp, el “Preu”, filologia a la Universitat de Barcelona quan encara era al centre de la ciutat. En definitiva, feia vida de barri, la vida de barri típica d’aquella època, amb visites al Tibidabo i a l’escullera els dies de festa. Les excursions més lluny, els pares i els cinc germans entaforats en un Renault que vam batejar amb el nom de Kon-Tiki... Quan em vaig casar, vaig canviar de barri i vaig anar a viure al Guinardó.

A Barcelona vas descobrir una cosa que per a tu seria absolutament essencial: la música. A més, crec que per a tu la música sempre està associada amb Barcelona i amb els teus records personals de la ciutat.

I tant que vaig descobrir la música a Barcelona! A casa hi havia un piano, que sempre estava obert. La mare tocava i el pare fins i tot componia. Tota la família cantava. Qualsevol reunió de la família acabava amb tothom cantant. Recordo quan alguns xicots començaven a rondar les meves germanes; el meu pare estava gairebé més interessat en la qualitat i tessitura de la seva veu que en les qüestions pragmàtiques de com es guanyaven la vida, quins plans de futur tenien.

Quins canvis has vist a Barcelona al llarg dels anys?

Mira, perquè te’n facis una idea, jo recordo quan van cobrir el carrer d’Aragó. Recordo les cases negres del fum dels trens. Recordo els tramvies de la ciutat. Jo em movia en tramvia fins que vaig comprar una moto de tercera o quarta mà. Recordo les llambordes i com van donar pas a l’asfalt. Recordo una ciutat molt autosuficient, construïda a partir de barris autosuficients. Després, per qüestions sentimentals i laborals vaig començar a sortir del meu barri i descobrir altres realitats. Vaig començar a festejar amb una dona del Poble-sec i vaig descobrir una manera diferent de viure a Barcelona. Vaig freqüentar el Verdum, Roquetes, el món del Besòs. Mentrestant, Barcelona s’anava transformant en la gran ciutat que és ara. I cada vegada jo me n’he anat allunyant. A Castelló, a Vila-real, vaig descobrir un país, el meu, molt més ample. Tornant de Castelló no vam voler viure a Barcelona. La ciutat era massa gran. Preferíem un lloc més petit, més abastable, on els nostres fills, en Martí i la Clara, poguessin arrelar. A Terrassa i Matadepera vaig conèixer un altre punt de vista sobre Barcelona. Ara tinc una relació molt diferent amb Barcelona. Francament, m’atabala. Hi baixo poc. La Rambla no és el que era. La meva Barcelona, una part d’ella, encara hi és, però integrada dins la gran Barcelona orgànica.

Ara bé, tinguis la relació que tinguis amb Barcelona, la ciutat és molt present a la teva obra, d’una manera directa o indirecta. Per exemple, Senyoria és Barcelona. A La teranyina, encara que situada a Feixes (Terrassa), tots els personatges principals estan pendents de les notícies de Barcelona, arran de la Setmana Tràgica. I a Jo confesso Barcelona fa un paper destacat.

Així és. No puc afegir gaire res més al que has dit!

Els llocs són espais socials, espais de la memòria, espais que es carreguen de significació cultural, política, ideològica i identitària. En aquest sentit, no tens la sensació que Barcelona no acaba de complir la seva funció de capital d’una nació? No tens la sensació que, en certa manera, Barcelona encara viu del barcelonisme franquista de l’alcalde Porcioles, que la va voler separar de la resta del territori? A la teva obra, Barcelona forma part integral d’una realitat molt més gran que ella mateixa.

I això m’ho ha de dir un foraster!

M’agradaria parlar de la importància de la ciutat en la literatura. I també m’agradaria parlar de les ciutats literàries. Sé que n’has visitat moltes.

Totes les ciutats poden ser literàries. Vaig ser una hora i mitja a Trieste. Anava de passada, amb presses, camí de Ljubljana, però m’hi havia d’aturar encara que fos per fer un cafè, només. Trieste tenia un no sé què. Hi veia Rilke; i Magris; i Svevo. A partir de les meves lectures me n’havia fet una idea, una idea fruit de la fantasia lectora. A través de la lectura construeixes nous escenaris, nous indrets. Després, ve el contrast amb la ciutat real si hi vas. Has de negociar el pas de l’ideal a la realitat. De vegades, no passa res perquè no s’han produït grans canvis. El poble de Grasmere i la famosa regió dels llacs, a Anglaterra, no són gaire diferents des de l’època del gran romàntic William Wordsworth i la seva germana Dorothy. De vegades, però, hi ha una gran diferència entre l’ideal i el real. Es conserven alguns entorns que recorden Aleksandr Puixkin, Nikolai Gogol i Fiodor Dostoievski a Sant Petersburg, però el dia a dia de la ciutat no té res a veure amb el seu passat literari. De vegades, tot és attrezzo o una distorsió museística. Recordo una visita a la casa de Guimerà al Vendrell. Em va agradar molt, però el que va ser fantàstic és que vaig trobar un exemplar d’un llibre meu a la taula de treball del gran dramaturg. Ja m’agradaria saber que m’havia llegit en Guimerà! A voltes, sobretot ara que viatjo menys, penso: per què he de visitar tal o tal ciutat si la tinc a dintre? Si conec Lisboa a través del millor Saramago, el de L’any de la mort de Ricardo Reis, i les novel·les de Lobo Antunes, per què hi he d’anar? És un dir, és clar…

A la teva obra transites perfectament per la separació entre l’ideal i el real. Els llocs sempre tenen tres nivells de profunditat. Hi ha el nivell de la memòria personal, el nivell real i el nivell de significació més simbòlic o conceptual.

Em reconec en això que acabes de dir. Amén!