Barcelona Metropolis

Patrícia Ventura
Doctora en Mitjans, Comunicació i Cultura

La redefinició de les xarxes socials està impulsada principalment per dos factors. En primer lloc, la persecució de les empreses tecnològiques d’obtenir més beneficis a qualsevol preu. Això implica trobar noves maneres per mantenir l’atenció de la gent, fet que es tradueix a modificar els algorismes i prioritzar el contingut audiovisual i d’entreteniment. En definitiva, adoptar el model TikTok.

El segon factor és cultural. Fa dues dècades que aquests canals formen part de la nostra realitat. Al principi ens van fascinar pel seu paper en la consecució de mobilitzacions socials, però ara hem vist que també comporten infoxicació, bombolles de filtres, desinformació, extractivisme de dades i altres efectes perjudicials per al sistema democràtic.

Tot plegat ho hem après a cop d’escàndols i ho hem transmès a les noves generacions, que sembla que comencen a actuar en conseqüència, segons alguns indicis. Això implica que desconfien més de la informació que reben, alhora que s’exposen menys i tenen més consciència de les seves dades, o del mateix biaix de confirmació.

Tan necessària és la regulació de les plataformes com la sobirania digital. És a dir, la creació d’infraestructures independents, sense ànim de lucre i governades de manera democràtica. Això és fonamental perquè la comunicació entre persones és una necessitat bàsica i, en conseqüència, els canals que la faciliten haurien de ser béns comuns.

Karma Peiró
Periodista especialitzada en tecnologies de la informació

Els humans necessitem comunicar-nos i tendim a crear comunitats, i les xarxes socials ens ho han facilitat enormement. Gràcies a aquestes plataformes, especialment Facebook i Twitter (ara X), s’han impulsat moviments socials com les primaveres àrabs, el 15-M o l’Occupy Wall Street, així com grans mobilitzacions en defensa dels drets humans i contra la persecució de minories.

Una menció a part mereixen els casos menys mediàtics, però igualment transcendentals, de milers de famílies que, gràcies a la col·laboració altruista de persones anònimes, han aconseguit signatures per canviar una llei, finançament per a tractaments mèdics, o han trobat una persona desapareguda.

Per totes aquestes vivències i experiències socials, dubto que estiguem presenciant la fi de les xarxes socials. No obstant això, serà necessari veure com es poden controlar els missatges que propaguen odi, violència i desinformació, especialment si posen en risc la democràcia.

Això no s’aconseguirà a través de prohibicions o de lleis úniques, ja que, com s’ha vist en el passat, és molt complex trobar l’equilibri entre regular i preservar el dret fonamental a la llibertat d’expressió. Tampoc sembla que els propietaris de les empreses tecnològiques vulguin eliminar aquest odi i aquesta desinformació, ja que això els genera beneficis. Confio, doncs, que cada cop serem més crítics amb el contingut que consumim en aquests espais digitals.

Miquel Pellicer
Director d’Estratègia Digital de la UOC

Les xarxes socials, un cop considerades espais de llibertat i intercanvi, es troben en crisi i, fins i tot, hi ha qui afirma que han mort. Ningú ho diria per l’enorme quantitat de persones que les utilitzem. Han patit una metamorfosi, això sí. La seva funció de desenvolupament democràtic —com el paper que van tenir durant les anomenades primaveres àrabs— ha evolucionat cap a la manipulació política, la desinformació i els discursos d’odi.

A més, l’economia de l’atenció, mitjançant la manipulació algorítmica, ens alerta dels perillosos efectes que les xarxes socials poden tenir sobre la salut mental. Necessitem establir noves normes davant d’aquestes plataformes. És un gran desafiament que implica equilibrar la llibertat d’expressió amb la seguretat i la credibilitat. D’altra banda, les polítiques de moderació han de tornar a ser un punt central en un moment en què l’impacte d’Elon Musk empeny X en la direcció oposada.

Cal prevenir els usuaris potenciant polítiques públiques per contrarestar els efectes nocius. Per què les institucions no fan un índex de desenvolupament digital (IDD) per avaluar l’impacte ètic i democràtic de les plataformes socials? En aquest marc, el paper dels joves és fonamental; no com a simples consumidors de les xarxes socials, sinó com a protagonistes del pensament crític sobre els missatges. No obstant això, no serà fàcil si no creem el clima adequat per fomentar aquest pensament crític en espais digitals menys agressius. Cal combatre les dependències emocionals que les xarxes socials generen en els usuaris, ja que dificulten la seva capacitat per discernir i qüestionar el contingut que els arriba.

Ferran Lalueza
Professor de Comunicació i Social Media a la UOC

Més que morir, el que han fet les xarxes socials és matar. Sobretot, matar les engrescadores expectatives generades arran de la seva eclosió i ràpida popularització. Així, han aniquilat la promesa de crear una societat més oberta i dialogant. Els ponts que suposadament haurien de bastir han estat reemplaçats per trinxeres en què parapetem les nostres conviccions per repudiar qui gosi qüestionar-les. També han fulminat el seu potencial com a autopistes de la informació i generadores de coneixement. La seva il·limitada capacitat per transmetre falsedats les ha convertit en temibles armes de desinformació massiva amb vocació manipuladora.

A més, han liquidat la seva primigènia concepció democratitzadora: la de donar veu a tots els usuaris per igual. Els algorismes, de forma capritxosa o al dictat d’interessos espuris, han entronitzat unes quantes veus i han aplicat una frustrant sordina a totes les altres.

Per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials ens roben el temps i ens segresten l’atenció amb estratègies addictives, sense aportar cap valor que ens compensi. I el que és pitjor: també fereixen de mort la salut mental dels nostres menors. Particularment, la de les nenes i les adolescents. Tot i això, continuo creient en la capacitat de les xarxes socials per aportar coses positives a la societat. Perquè el miracle es produeixi, però, només hi ha una via: la que combina conscienciació, educació i una estricta regulació.

Janira Planes Frías
Especialista en cultura d’internet a Hamlet Strategic Makers

Les xarxes socials continuen sent espais d’intercanvi, experiències i recomanacions. Tanmateix, ja no són espais públics, ja que ara és més evident que mai qui governa aquestes “places”: les empreses tecnològiques amb ànim de lucre. Moltes d’aquestes empreses, en principi, no tenen la intenció de manipular les masses; més aviat es refugien en la suposada imparcialitat d’un algoritme que, segons diuen, només respon als gustos de les persones.

Aquest algoritme, però, no deixa de ser una fórmula matemàtica que interpreta que, com més interactuem amb un tipus de contingut, més ens interessa aquest tipus de publicacions. És per això que l’odi i la desinformació semblen propagar-se més ràpid que mai. En realitat, aquests continguts ens afecten, els prestem més atenció i, per tant, les grans tecnològiques entenen que ens “agraden”.

Hi ha qui proposa que els usuaris puguin triar entre diversos tipus d’algoritmes; d’altres, com el mateix Mark Zuckerberg, demanen que sigui l’Estat qui en fixi els límits. Els bots s’haurien de prohibir, ja que només contribueixen a la degradació (o enshittification) de l’experiència en línia, i la identificació dels usuaris, tot i que complexa i problemàtica, hauria de ser una opció a explorar.

Pel que fa als joves, són cada vegada més conscients de la desinformació i del valor de la privacitat. Això es reflecteix en una menor publicació de fotos estàtiques i en una clara preferència per formes de comunicació més efímeres.

Simona Levi
Directora de teatre, dramaturga, activista i docent

És important no confondre les xarxes socials amb internet. Sovint, atribuïm a internet problemes que només existeixen en productes digitals de grans multinacionals propietàries de plataformes. Internet és una xarxa distribuïdora i neutral, mentre que les plataformes socials són espais centralitzats que depenen de senyors blancs, heterosexuals i multimilionaris que busquen el benefici propi a través d’algorismes que manipulen l’accés a la informació i segresten la nostra atenció.

Mai han estat dissenyades com a espais lliures d’intercanvi d’idees, ni com a àgores públiques. Una altra cosa és que, moltes vegades, la ciutadania les ha capgirat per dur a terme accions, com les rebel·lions entre els anys 2010 i 2013. Va ocórrer el mateix amb el naixement de la impremta, que es va crear per difondre la Bíblia i va acabar utilitzant-se per generar nou pensament, anomenat “heretgia”.

En l’àmbit de la informació, les empreses tecnològiques haurien de ser regulades per tal de no crear algorismes addictius, així com per no prioritzar un tipus de continguts amb l’objectiu d’augmentar els guanys.

Ara bé, a l’hora de legislar en aquest àmbit, és important distingir entre qui fa negoci amb la (des)informació i la polarització i qui només fa ús de la llibertat d’expressió. Només així s’evitarà perjudicar drets fonamentals. La llei del discurs d’odi, per exemple, és errònia perquè no persegueix l’“odi”, sinó el “discurs”. És un matís important, i ja fa temps que en veiem les nefastes conseqüències.

A les societats democràtiques, cal regular l’asimetria de poder. Si algú pot fer prevaldre el seu missatge per sobre d’altres perquè té diners i poder, això s’ha de legislar, imposant una obligació de verificació.

María Victoria-Mas
Directora d’estudis de Periodisme a la Universitat Abat Oliba CEU

Notícies falses, discursos d’odi… Les xarxes socials amplifiquen aquests fenòmens, però les causes veritables es troben en les mancances del sistema democràtic. Prenguem, per exemple, el cas de la desinformació política creada per grups d’extrema dreta.

Les xarxes socials són un canal per difondre més àmpliament els continguts falsos. No obstant això, l’impacte d’aquests continguts depèn, en bona part, del fet que la gent se’ls cregui. Les persones que donen més credibilitat a aquesta mena de desinformació no ho fan pel sol fet d’estar-hi exposades, sinó perquè hi estan predisposades: són persones que desconfien de les institucions i dels mitjans. Per això, prefereixen accedir a fonts alternatives. Quan els ciutadans perden la fe en les estructures democràtiques, es tornen més vulnerables a la manipulació.

Per solucionar problemes com la desconfiança, calen mesures que afectin tots els actors que formem l’esfera pública: un compromís polític amb la comunicació veraç i allunyada de missatges polaritzadors, mesures concretes per a la protecció i promoció de la independència i qualitat dels mitjans de comunicació, i una promoció molt més àmplia de l’alfabetització mediàtica de la ciutadania… En definitiva, centrar el debat en la regulació de les xarxes és buscar un boc expiatori per eludir la responsabilitat que tots tenim en la construcció d’un sistema democràtic més fort. La tecnologia és el que en fem.

Lorenzo Marini
Cofundador i director d’Estratègia de Verificat i fellow d’Ashoka

Hem passat de pocs milions d'usuaris als anys noranta a una majoria global connectada, i hem transferit gran part de la nostra consciència col·lectiva a l’espai digital. Institucions, mitjans i educadors no estaven preparats per a aquesta revolució tecnològica.

Darrere la tecnologia hi ha persones: algunes lluiten perquè internet sigui un espai de respecte i qualitat; d’altres, en canvi, l’aprofiten per manipular, vendre o estafar. Aquests actors inclouen individus, empreses, estats que utilitzen la desinformació com a arma geopolítica i partits polítics. A més, la desinformació circula perquè no estem educats per verificar críticament la informació en un sistema que afavoreix la quantitat sobre la qualitat.

Les solucions no són senzilles, però la regulació i l’educació són claus. La regulació és fonamental, però comporta riscos: si no és participativa i consensuada, pot convertir-se en una arma política i produir l’efecte contrari. Cal protegir l’usuari, però també la llibertat d’expressió i la informació plural. La UE lidera iniciatives per regular les xarxes, però encara queda camí per recórrer, especialment en països sense democràcia.

En l’àmbit educatiu, la tasca és encara més complexa, però imprescindible. Cal crear una consciència col·lectiva sobre l’impacte de la desinformació, que pot comportar crisis democràtiques, polarització extrema i, fins i tot, morts i pobresa.

Sergi Santiago
Periodista especialitzat en xarxes socials i comunicació institucional

El progressisme històric és la idea que la història segueix un curs inevitable cap a societats més pròsperes i democràtiques. De la mateixa manera, algú podria haver somiat que, amb el pas dels anys, seríem capaços d’habitar xarxes socials més amables i avançades, però la llista d’immoralitats de les empreses tecnològiques és interminable.

L’escàndol de Facebook amb Cambridge Analytica, que va recopilar sense el consentiment dels usuaris les seves dades per afavorir l’elecció de Donald Trump, va obligar Mark Zuckerberg a testificar al Congrés dels Estats Units. Dues eleccions després, Elon Musk, propietari d’X, ha utilitzat el seu rol per afavorir la tornada de Trump i escampar desinformació contra Kamala Harris.

Meta, matriu de Facebook i Instagram, va prometre invertir una pluja de milions en moderació de continguts, però no ha protegit els drets dels seus treballadors, ni tampoc la informació que hi circula. Fins a un 20% de moderadors de la companyia han hagut d’agafar la baixa després de veure violacions, assassinats o suïcidis en directe sense l’acompanyament necessari. Per la seva banda, X ha reduït dràsticament l’equip de moderació. I la situació a TikTok és horripilant: són conscients que hi ha menors d’edat despullant-se en els directes a canvi de diners virtuals i no ho han aturat.

L’afany de lucre i la manca d’escrúpols de les empreses de xarxes socials no deixa de sorprendre’ns. La solució només passa per una presa de consciència col·lectiva que es tradueixi en regulacions més estrictes i ambicioses. Ens mereixem que les xarxes siguin espais a l’altura de la quantitat d’hores que els regalem.