En retratar el seu univers més proper, Rosa Codina cerca la natura amb una mirada intencionadament naïf per contrarestar la impaciència dels nostres temps. La seva fotografia, lluminosa i bucòlica, destaca els contrastos cromàtics i la sensualitat fascinant de les formes vegetals; o retrata rostres deliberadament meditatius, distants, envoltats d’una natura amb la qual gairebé es mimetitzen. Com en un quadre viu en metamorfosi permanent, veiem com germinen les lleguminoses, com espiguen les gramínies, com floreixen les plantes… i com s’hi interrelaciona la natura humana, en una fugida cap al que ens connecta amb el que és més primigeni: la terra.
La major part de les fotografies estan disparades als jardins de Joan Brossa de Montjuïc i al roserar del parc de Cervantes, però amb una mirada que ens transporta al que podria ser perfectament un prat de muntanya. L’obra de Rosa Codina, feta per gaudir-la en silenci, interpel·la els nostres sentits i ens submergeix en la contemplació.
La Lídia cuida el seu jardí amb tot l’amor del cor, a la casa de camp de l’Horta de Lleida.
Escoltant el cant dels cérvols a les muntanyes del Pallars Sobirà.
Miro el blau del cel i el blanc dels núvols. Corro a buscar petites meravelles al parc de Cervantes.
L’Alia recorda el seu poema preferit de Kavafis, al jardí de roses que la padrina té a la torre del pla de Lleida.
Als jardins de Joan Brossa de Montjuïc, en temps del confinament, anhelem les muntanyes del Pallars.
Un dia calorós d’estiu, al jardí dels padrins a les Terres de Ponent.
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Plou i fa sol, les bruixes porten dol. Cel obert, al jardí de roses del parc de Cervantes.
Els rosers de la mare, al pla de Lleida.
Miro les flors als jardins de Joan Brossa i imagino éssers d’altres planetes propers.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis