El que es veu a Dos ulls transiten inquiets és el recorregut erràtic que dibuixa una fotògrafa barcelonina mentre passeja pels barris de muntanya i els barris perifèrics de la seva ciutat. Un itinerari que no té principi ni final, però que mira d’esquivar el centre i s’endinsa en una Barcelona fronterera. Una visió contemplativa que explora els límits de la ciutat i els del mitjà fotogràfic amb una mirada idealista. Colors vius i saturats, superposició d’imatges o llums i ombres són els recursos utilitzats per transformar l’imaginari urbà més emblemàtic i proposar-ne un de més personal i irreconeixible, una alternativa a una ciutat de postal.
L’obra de Blanca Viñas especula sobre la relació espai-temps, posa sota sospita les lleis de la gravetat i recupera la importància de l’inconscient. En definitiva, cerca estimular mirades diferents —i, per tant, crítiques— sobre el que s’esdevé.
Barcelona, m’agrada mirar-me-la de lluny; tinc la sensació que de lluny totes les situacions són possibles. Em distreu identificar carrers, places i edificis des de la distància, capturar instants inventats i imaginar-los com a mi m’agradaria que fossin. Dos ulls transiten inquiets i descobreixen que la ciutat és infinita.
Pujo al Tibidabo, entro a l’exposició de Nancy Holt al MACBA, barrejo universos i m’adono que tot el que és inaccessible té un magnetisme que m’atrapa.
Al parc de Joan Reventós, divago i penso. Em relaxa trepitjar indrets tranquils i silenciosos. De cop, el so dels salts dels skaters al MACBA… Desconec quin so deu ser.
Viure a menys de cinc minuts del Park Güell és un petit privilegi que només ho deixa de ser quan em toca experimentar aglomeracions als autobusos que em porten a casa.
Explorar els barris de muntanya sense haver de trepitjar el centre de la ciutat em permet descobrir una altra Barcelona, la que no surt a les postals i que és també la que més m’agrada.
Pujar, baixar, canviar els punts de vista, mirar-m’ho tot des d’on no toca per si, amb una mica de sort, ho veig diferent. És segurament això el que defineix la meva incontinència exploradora.
A ser idealista encara no sé on n’he après, però em fan il·lusió a parts iguals les coses que giren i les que fan pampallugues, potser perquè és una manera d’escapar-me cap a un univers on sempre és festa.
Habitar una ciutat, passejar-la i investigar-la és una altra manera de poder saber alguna cosa més d’un mateix. Jo he descobert que els contrastos i les contradiccions em fascinen.
Les meves derives per la ciutat és habitual que acabin en barris fronterers, perifèrics o una mica aïllats. És des d’aquests punts des d’on m’invento una ciutat que em faig a mida, una ciutat on els semàfors sempre indiquen el verd, el mar sempre queda a prop i no sé què és el vertigen.
I si em despisto en qualsevol de les meves derives, intento recordar que el mar em posa de bon humor. Encara no sé si és per l’horitzó i els panorames infinits que em suggereix o pel seu moviment, que em fa companyia.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis